Viure a l'interior del canvi climàtic

Francesc Millan

Fotografia

Francesc Galban

Agost del 2019

Viure a l'interior del canvi climàtic

Francesc Millan

Fotografia

Francesc Galban

Agost del 2019

Mauritània, com a part del Sahel, és un dels racons del món on els efectes de l'escalfament global són més visibles. Les sequeres són cada cop més llargues i intenses, i les pluges, que ja no arriben puntuals, són incertes i escasses. La població ho està patint: cultivar la terra es fa molt més difícil, la pastura per al ramat s’està reduint, els preus al mercat pugen, la inseguretat alimentària i la fam són una amenaça, i moltes famílies ja han migrat per sobreviure.

MAURITÀNIA

Hodh el Chargui

Les botes negres i brutes del militar s’aturen just davant d’un arbre ressec. Amb certa desídia, recolza la culata del Kalàixnikov a terra i espolsa la terra i la calor del seu uniforme verd oliva. És migdia, els termòmetres freguen els 50 graus i el sol pica amb força. El soldat no dubta gaire.

- Aquest camell s’està morint.

- Com?

- Mira com està! Deu portar uns quants dies sense menjar ni beure. Es morirà.

I molt probablement tingui raó. L’animal, esquelètic i consumit, roman immòbil sota la poca ombra que regala aquesta acàcia pansida. No reacciona als estímuls, com si ja hagués desconnectat del món. “Molts animals s’estan morint de set i de fam”, es lamenta el militar. Uns metres enllà, el rastre d’aquestes morts es confirma. Un grup de mosques volen al voltant del cos d’un altre camell. Aquest ja és mort. Els insectes ja han fet part de la seva feina, perquè del cadàver gairebé no en queda carn. En uns dies hauran deixat només ossos i dents. El militar insisteix: “Molts animals s’estan morint”. Té raó. 

Un camell en estat avançat de desnutrició roman immòbil sota l'ombra d'una acàcia a la regió de Hodh el Chargui, a pocs quilòmetres de la frontera amb Mali

Som a la regió de Hodh el Chargui, al sud-est de Mauritània, cor del Sahel. “Tot està sec. Abans els camells menjaven les fulles d’aquests arbres, però ara no creixen perquè no hi ha aigua”, continua el soldat, que amb tres uniformats més ens acompanya per aquesta zona enganxada a la frontera amb Mali i suposadament amenaçada per la incursió de grups terroristes. Som, doncs, en una de les zones zero del canvi climàtic. Un dels racons del món on els efectes de l’escalfament global són més visibles. I més nocius. Des d’aquí és més fàcil veure com l’ésser humà ja n’està patint les conseqüències.

El cel ha canviat

Hi ha un mapa de Mauritània penjat a la paret d’una de les oficines que World Food Programme (WFP) té a Nouakchott, la capital. Pràcticament tot el país està pintat de color marró per assenyalar el desert: el gran Sàhara. Però en l’últim tram sud, a tocar de les fronteres amb el Senegal i Mali, el marró es va apagant fins que hi predomina el verd. Aquesta frontera de colors localitza el Sahel, la zona de transició entre l’Àfrica desèrtica del nord i la principalment fèrtil i frondosa de la meitat sud. Benoît Mazy, coordinador dels programes de resiliència contra el canvi climàtic de WFP al país, ressegueix amb el dit aquesta part del mapa. “Moltes de les àrees que aquí apareixen pintades de color verd ja no ho són perquè el desert se les està menjant”, assegura. També hi ha algunes taques de color blau que simbolitzen dipòsits d’aigua. Però el mapa, amb data del 1999, ha quedat obsolet: part d’aquests estanys estan ara secs i són només records d’anys millors.

Un home recollint aigua en un pou envoltat per terres de cultiu notablement castigades per la sequera

Un home recollint aigua en un pou envoltat per terres de cultiu notablement castigades per la sequera

Mauritània és un clar exemple de com el canvi climàtic està colpejant amb força els països del Sahel, com Mali, el Níger, Burkina Faso o el Txad. Benoit, que ha treballat en diversos d’aquests punts, té la teoria més que estudiada. Abans, el clima seguia uns patrons bastant definits, fiables: hi havia l’època seca, que durava part de l’any, i la plujosa, que arribava al juliol i s’allargava fins a finals de setembre. Aquest ritme acostumava a proporcionar prou aigua i recursos per assegurar la supervivència de tot un any. Però en els últims temps el cel ja no segueix aquesta lògica. L’època seca –que ja era dura– s’allarga i s’intensifica, i fa que la temporada de pluges, que s’ha convertit en insuficient, erràtica i incerta, comenci més tard i acabi més aviat. A més, el sol crema amb més ràbia, les temperatures mitjanes han pujat –i pugen 1,5 vegades més ràpid que la mitjana mundial– i les poques pluges que hi ha són més brusques i concentrades, i quan cauen solen provocar inundacions perquè la terra està tan seca que no pot absorbir-les. 

I sense aigua, la vida flaqueja. Segons un informe recent de l’ONU, prop del 80% de les terres cultivables del Sahel s’han deteriorat o estan en procés de quedar deteriorades. Aquesta situació és especialment preocupant en una regió on la majoria de la població necessita aquesta terra perquè es dedica a l’agricultura i a la ramaderia. Si es perden les collites i els animals moren, l’humà pateix immediatament. 

Les vides d’abans

Hi ha una pregunta clau que ajuda a entendre com el canvi climàtic està castigant la població de Mauritània. És senzilla, fins i tot òbvia, i serviria per a tot el Sahel: “Com era la teva vida fa quinze anys i com és la teva vida ara?”

En la petita i remota aldea de Mout’Alag, a la regió de Guidimakha, al sud maurità, aquestes paraules provoquen sospirs de nostàlgia i certa indignació. Asseguts a l’interior d’una cabana de pells i fusta, part dels habitants d’aquesta localitat –en total no són més de 150– s’han reunit per rebre la visita dels forasters. “Bienvenue, bienvenue”, ens saluden. Un cop fetes les respectives presentacions, arriba la pregunta. “Com era la vostra vida fa quinze anys i com és la vostra vida ara?” L’enrenou és general. Expliquen que a principis de la dècada dels 40 els seus avantpassats van deixar el nomadisme per instal·lar-se i consolidar-se en aquesta terra. “Des de llavors sempre havíem pogut cultivar amb cert èxit: les pluges eren suficients, hi havia menjar, els animals solien estar ben alimentats…”, recorda l’alcalde, un home alt, de braços forts i somriure fàcil. Però fa uns anys que la seva sort ha canviat: cultivar el terreny s’ha tornat una feina incerta, i a vegades gairebé impossible. Una dona, també alta i d’ulls sortits, posa un exemple significatiu. “Teníem un hort col·lectiu. Hi plantàvem tomàquets, albergínies, pastanagues, cols… Però fa dos anys que vam haver d’abandonar-lo perquè, com que no hi havia aigua, no hi creixia res”. A fora, el paisatge ho corrobora: la terra està tan dura que costa de creure que aquí hi pogués haver alguna cosa més que herba cremada.

Una dona caminant al costat d'un ase en una de les aldees de la regió de Guidimakha, al sud de Mauritània

Una dona caminant al costat d'un ase en una de les aldees de la regió de Guidimakha, al sud de Mauritània

A mesura que ens endinsem en aquest poblat, ens adonem que darrere d’aquesta terra esquerdada i estèril hi ha una por generalitzada. És una por que ja es va fer realitat l’any passat, per això ara fa més por. El 2018 va ser un any especialment dur a Mauritània. Ho van advertir en el seu moment les Nacions Unides i diverses ONG, com Acció contra la Fam o Oxfam Intermon: les escasses pluges del 2017 van arrasar les collites i els ramats, i van provocar que les reserves d’aliments per fer front al que al Sahel es coneix com l’estació de la fam –el període entre collites que comença al juny i sol acabar al setembre– no fossin suficients. Moltes famílies es van quedar sense menjar massa aviat i, com que el 2018 la pluja va tornar a ser irregular, l’espera es va fer eterna.

Mig estirada a la porta de la seva cabana de fang i sostre de palla hi ha Maimouma Ba, una dona de 32 anys vestida de colors. Ella va haver de sofrir aquesta condemna. Als braços hi porta el seu fill més petit, que a estones dorm i a estones plora. “Va ser molt dur. Vam haver de vendre diversos caps de ramat per sobreviure. La pluja no arribava i no podíem cultivar”, diu amb un fil de veu. Llavors mira fixament el nadó. Durant aquells dies, ell va patir desnutrició, com molt altres nens en aquesta aldea; com més de 12.000 a tot Mauritània. “Jo gairebé no menjava. La nostra dieta era molt pobra i tots estàvem molt dèbils”. Assegut al seu costat, el seu home l’escolta atentament. “Gairebé totes les famílies hem hagut de reduir el nombre d’àpats al dia. Abans menjàvem sempre tres cops al dia, ara hi ha vegades que tres, però n’hi ha d’altres que dos”, irromp l’home, que es diu Hamel Tila i té 36 anys. Se’l veu una persona bastant transparent, així que li costa dissimular la seva preocupació per l’arribada, de nou, de l’estació de la fam. Aquest any ha plogut una mica més que l’anterior, però tots temen que no n'hi hagi prou. El Hamel porta dies preparant-se. 

- Hem fet un esforç per guardar diners i menjar.

- Creus que en tindreu prou?

Arqueja les celles i vacil·la uns instants.

- No ho sé. Però si he de vendre el ramat, el vendré. No vull tornar a passar pel mateix.

Maimouma Ba asseguda amb el seu fill i el seu marit,  Hamel Tila,  a la porta de la seva cabana

Maimouma Ba asseguda amb el seu fill i el seu marit, Hamel Tila, a la porta de la seva cabana

Víctimes remotes

Per arribar a totes aquestes aldees, el totterreny ha de recórrer quilòmetres i quilòmetres de sabana semidesèrtica. Al camí només hi ha pols –molta pols, de fet–, vegetació seca i rastres d’animals, vius i morts. És poc probable creuar-se amb un altre vehicle, fins i tot amb altres persones, i la distància que separa cada població sol ser considerable. Però aquest aïllament no només és geogràfic. Com en la majoria de països del món –a l’Àfrica, però, es nota encara més–, les àrees rurals no tenen gaire a veure amb les zones urbanes. Aquí, i per posar alguns exemples, no hi arriba internet, la cobertura mòbil desapareix, les escoles escassegen i els televisors o els diaris són assumptes aliens. Aquesta desconnexió genera una capritxosa incoherència: veiem que, en general, els que més estan patint les conseqüències del canvi climàtic –que són els que, a la vegada, menys hi han contribuït– mai han sentit a parlar d’aquest concepte. “Sí que saben que el clima està canviant, perquè ho estan vivint, però no saben que és un problema global, que afecta molts ciutadans i zones del planeta”, adverteix Benoit. Tampoc saben, doncs, que la falta d’aigua que amenaça la seva supervivència té també a veure amb les xemeneies de la indústria nord-americana, o amb la contaminació de l’aire a Nova Delhi, o amb les emissions d’un embotellament de cotxes una tarda de dilluns a París. 

Paisatge àrid a la regió de Hodh el Chargui, amb les marques encara recents dels moviments de bestiar

Paisatge àrid a la regió de Hodh el Chargui, amb les marques encara recents dels moviments de bestiar

El motor del totterreny deixa de rugir davant d’un pou buit. Estem, de nou, en un punt remot de Hodh el Chargui, a uns 15 quilòmetres de Mali. Dos ancians de barba canosa, túniques llargues i turbant saluden des de lluny. Són habitants d’una de les petites aldees de la zona. Benoit, que ens acompanya en aquesta visita, ha quedat amb ells i amb una ONG local per analitzar com World Food Programme pot ajudar-los a combatre els efectes del canvi climàtic. Un dels projectes que l’organització busca impulsar és la construcció de dics per contenir l’aigua de les pluges: en cas d’inundació, ajudarien a controlar el torrent i facilitarien que l’aigua quedés estancada en una superfície concreta. Si això passa, el terreny s’amara, l’aigua baixa fins al subsòl i en l’època seca hi haurà més possibilitats que els pous d’aquella zona siguin fructífers. També ajudarà a evitar que les inundacions malmetin els camps de conreu. 

Però mentre el treballador de WFP patrulla la zona, els dos homes parlen de la vida. “Ara tot és més difícil –reitera un d’ells–. L’any passat la meitat del nostre ramat va morir de set i de gana. Tres-cents animals morts, tres-cents!”, subratlla. En segon pla, un ramat de vaques es difumina rere l’onada de pols que aixequen al trotar. La primor de la majoria dels animals fa intuir que aquest any la situació tampoc està per tirar coets. Conten allò que gairebé tots els pastors de Mauritània conten: no fa massa, trobar pastura verda era molt més fàcil. Només calia moure’s uns pocs quilòmetres perquè el ramat pogués menjar sense preocupacions. Ara, els pastors han de caminar cada cop més i més distància per trobar una mica d’herba verda que pugui saciar la gana de les bèsties. 

Alguns fan viatges de setmanes que acaben superant els 400 quilòmetres i que s’endinsen cap a Mali o el Senegal. I al Sahel –també en altres parts del continent–, aquesta reducció del terreny fèrtil es tradueix en una ferotge competència pels recursos. Com que tots tenen poc, a vegades sorgeixen disputes: un pastor denuncia que un altre ha envaït la seva pastura, aquest segon diu que ho va haver de fer perquè a la seva zona ja no quedava res perquè van venir altres pastors, aquests altres pastors també van haver de moure el seu ramat perquè a la seva aldea la pastura era escassa. Etcètera.

Bestiar esperant el torn per poder beure, al voltant de l’únic pou que queda amb aigua en aquesta zona

Bestiar esperant el torn per poder beure, al voltant de l’únic pou que queda amb aigua en aquesta zona

Un dels ancians acaba ràpid el debat. “Aquí tots som pobres”. Llavors abaixa el to de veu i fa com si volgués confessar-se. De fons, el mugir del bestiar és incessant. “Ens preocupa el futur. No volem fer-ho, però si en un any la situació no millora haurem d’abandonar el nostre poble i buscar un altre lloc on puguem viure –diu–. Saps si a Bassikounou [una ciutat propera] les coses estan millor?”

Última sortida: fugir

Passen uns minuts de la una del migdia i al mercat de Bassikounou trossos de carn de camell estan exposats en un taulell de fusta. La calor, un dia més, és sufocant, i un tendal mig estripat intenta protegir el producte. Al compartiment superior del taulell hi ha fragments de cuixa, llom i alguna cosa més. A la inferior, les restes: una pota amb peülla inclosa, la pell, els budells. “Si haguéssiu vingut fa uns anys, a aquesta hora ja no quedaria carn per vendre”, diu amb una mica de sorna Mahmoud Abaa. S’aixeca del terra, s’espolsa les mans i ens la dona. Té 24 anys, un somriure bondadós i porta des del 2014 venent en aquest mercat. Ell ho té molt clar: la gent cada cop té menys diners perquè el seu mitjà de vida trontolla i, com a conseqüència, compra menys al mercat. “Ho he vist en molts clients: si abans compraven carn cada setmana, ara en compren un cop al mes. Si abans en compraven un quilo, ara en compren 500 grams”, assegura el jove. Samba, un treballador de World Food Programme que ens guia pel mercat, li dona la raó. “El consum de carn és el que més ha baixat. Ara han de prioritzar la compra de productes més barats, com el cous-cous, l’arròs o el pa”.

Mahmoud davant de la seva parada de carn al mercat de Bassikounou

Mahmoud davant de la seva parada de carn al mercat de Bassikounou

“Són anys molt difícils”, recorda el Mahmoud. Sap de què parla: va arribar aquí, a Bassikounou, perquè al seu poble la terra va deixar de funcionar. “El meu pare és pastor. Ha perdut moltes vaques durant aquests anys i jo vaig haver de marxar perquè no n’hi havia prou per a tots”. Van dir-li que aquí, en aquesta petita ciutat, la vida seria millor. Arrufa el nas quan li pregunto si ha estat així. “Són anys molt difícils”, reitera. Ho són, i per aquest motiu confessa que està valorant marxar a viure a Nouakchott. “Puc treballar del que sigui”. 

I és que arriba un dia que ja no hi ha cap més opció. Una de les últimes conseqüències del canvi climàtic –sumat a altres factors– és la migració. L’ACNUR, en la seva pàgina web oficial, els anomena “desplaçats climàtics”. Alguns altres organismes internacionals els qualifiquen de “refugiats climàtics”. En el fons, el significat és el mateix: persones que han d’abandonar casa seva a causa del canvi climàtic. Avui, i segons l’últim recompte de les Nacions Unides, al món hi ha gairebé 27 milions de persones que ja han hagut de fugir. El futur que ve és molt més fosc: en deu anys aquesta xifra serà quatre vegades més gran que en l’actualitat. Més de cent milions d’afectats.

A pocs quilòmetres del riu Senegal, que fa de frontera natural entre el país maurità i el senegalès, hi ha la ciutat de Boully, que sembla un poble fet per a exploradors i romàntics. Va ser fundada el 1715, i les seves cases de tova marró vermellosa encara mantenen aquesta essència antiga. Actualment, la localitat té entre 10.000 i 15.000 habitants. Abans n’eren més: el 2004, per exemple, hi havia gairebé 23.000 persones. En un dels carrerons polsosos de la ciutat, un grup de representants locals ens està esperant. Hi ha homes i dones, també alguns joves. Un dels homes, que és qui porta la veu cantant, ens posa en context: aquest és un poble agrícola, la gent viu de la terra; la terra va deixar de ser fèrtil, i si la terra no funciona, la vida tampoc.

– Ens han explicat que molta gent està abandonant la ciutat.

Tots assenteixen amb el cap.

– Això és un tsunami [de persones que emigren]. Moltíssima gent se’n va d’aquí perquè ja no pot guanyar-se la vida. Sobretot els joves, que creuen que el seu futur aquí no existeix. S’hi ha de fer alguna cosa, perquè sense joves un poble no creix.

– I cap a on marxen?

– La majoria se’n van cap a altres zones de Mauritània o al Senegal. Uns altres volen marxar a Europa. Diversos habitants de Boully han intentat arribar a Europa. No sé si ho han aconseguit, però aquí no han tornat. 

Entre els presents, un jove robust i tímid fa dos passos endavant per explicar-nos la seva història. Prefereix que no publiquem el seu nom real, així que l’anomenarem Ibrahim. “Jo estic pensant en anar cap a Europa”, revela entre murmuris. Té dos fills i, a casa, a vegades no hi ha prou menjar. “Ja sé que és difícil arribar a Europa, però no m’importa si he d’anar per la via il·legal”. No seria l’únic. Expliquen que el passat mes de novembre, en una de les moltes pasteres que naufraguen enmig del mar Mediterrani, hi havia 52 persones de la regió de Guidimakha. 21 d’ells eren de Boully. Al gener, una altra embarcació que anava des del Marroc cap a Espanya també va naufragar. Segons asseguren aquí, més de la meitat dels migrants a bord eren també de Guidimakha. Però s’ha de deixar clara una cosa: la majoria d’aquests moviments migratoris s’acaben produint dins del mateix país, especialment de les zones rurals cap a les àrees urbanes.

El líder local de la població de Boully ens rep a casa seva, envoltat d'un grup de veïns

El líder local de la població de Boully ens rep a casa seva, envoltat d'un grup de veïns

Abans de deixar la ciutat ens acostem fins a la casa del líder local, la persona a qui més s’escolta quan s’han de prendre decisions. Caminem uns minuts fins a trobar-la. És una visita de cortesia que, principalment, serveix per agrair la seva acollida. “És aquí”. A l’interior de la casa, també de tova i una mica més gran que les altres, l’ancià ja ens està esperant: barba blanca, dents groguenques i túnica blau marí. Riu i ens rep amb tota la simpatia del món. Riu, i mentre riu, té temps de fer una d’aquelles preguntes que, a vegades, tot i saber-ne la resposta, es fan difícils de contestar: “Qui ha provocat el canvi climàtic?” El silenci dura uns pocs segons perquè l’home irromp amb una altra pregunta, potser encara més espinosa. “Tu creus que podem aturar-lo?” El silenci tampoc durarà gaire perquè ell mateix vol contestar-se. “Mira, jo no en sé gaire i ja soc molt vell, però crec que ja no es pot aturar. Bé, tu què creus?”