Col·lapse al Mar Menor

Els nitrats de l'agricultura intensiva enverinen la gran llacuna del Mediterrani

Elena Freixa

Fotografies

Ferran Forné

15 de desembre del 2019

Col·lapse al Mar Menor

Els nitrats de l'agricultura intensiva enverinen la gran llacuna del Mediterrani

Elena Freixa

Fotografies

Ferran Forné

15 de desembre del 2019

Una bandada d’estornells sobrevola hectàrees de conreus que semblen infinites a la plana del camp de Cartagena. És gairebé desembre i la temperatura s'enfila per sobre dels 20 graus. A banda i banda d’una carretera secundària, desenes de milers d’enciams creixen minuciosament programats: a la dreta, els que estan a punt per a la collita; a l’esquerra, rengleres on les hortalisses tot just comencen a despuntar. Així d’intens i implacablement productiu és el que s’ha batejat encertadament com l’hort d’Europa. Els camps de regadiu que han proliferat sense mesura en poc més de quatre dècades estan inevitablement connectats, en part, amb l’episodi alarmant –“traumàtic”, diuen fins i tot els veïns de la zona– de l’aparició a mitjans d’octubre de milers de peixos morts surant a la part nord del Mar Menor, la llacuna salada més gran d’Europa, que té al davant una llarga batalla per la seva supervivència. La del Mar Menor és una crisi ambiental sense precedents a la riba mediterrània espanyola, explotada sense contemplacions per l’home –agricultura intensiva, urbanisme desenfrenat i la petjada encara de la mineria a la badia de Portmán, sepultada per tones de residus que 25 anys després del seu tancament continuen enviant restes de metalls al mar–. Ara, a més, l’impacte de la crisi climàtica ha accelerat i aguditzat un desenllaç nefast.

Centenars de milers de peixos i crustacis morts a mitjans d’octubre a la platja de la zona nord del Mar Menor, a San Pedro del Pinatar.

Centenars de milers de peixos i crustacis morts a mitjans d’octubre a la platja de la zona nord del Mar Menor, a San Pedro del Pinatar.ANSE

A la platja de Villananitos, a l’extrem més al nord de San Pedro del Pinatar, on comença un parc natural d’aiguamolls protegits –un dels punts de connexió de l’albufera del Mar Menor amb el Mediterrani–, ja no hi queda ni rastre de la imatge impactant de fa unes setmanes, quan les aigües van aparèixer de bon matí “grises i lletoses i amb una forta olor de podrit”, segons recull un informe contundent de l’Institut Espanyol d’Oceanografia (IEO), que descriu l’aparició de centenars de milers de peixos i crustacis morts a la costa de la llacuna. “Era dantesc, n’hi havia per posar-se a plorar. I això que només era una petita expressió de tot el que estava passant a dins del mar”, explica l’investigador de l’IEO Juan Manuel Ruiz. La “gran mortaldat”, com han etiquetat els veïns l’episodi del 12 d’octubre, va ser un punt d’inflexió en un mar que ja havia demanat auxili saturat per la contaminació suportada durant anys. Les aigües carregades de nitrats que s’hi aboquen procedents de l’activitat agrícola intensiva són “la pressió i el problema fonamental”, tot i que no sempre és ben rebut quan s’explica, reconeix l’investigador del Centre d’Edafologia i Biologia Aplicada del Segura (CEBAS-CSIC) Gonzalo González. Això no exclou, afegeix, l’efecte d’altres càstigs també molt importants que s’han infligit al medi –com una pressió urbanística i turística molt alta– que es poden sintetitzar donant una ullada a la munió d’apartaments que atapeeixen la Manga del Mar Menor –el braç que separa la llacuna salada del mar Mediterrani– o els resorts construïts (i alguns a mig aixecar) símbol del pelotazo urbanístic precrisi.

Una imatge del Mar Menor des de San Pedro del Pinatar amb els blocs de pisos de la Manga del Mar Menor al fons.

Una imatge del Mar Menor des de San Pedro del Pinatar amb els blocs de pisos de la Manga del Mar Menor al fons.

Un excés de nutrients a l’aigua

La degradació del Mar Menor és “profunda”, constata Ruiz, i s’explica per l'acumulació excessiva de nutrients a les seves aigües –un fenomen que s’anomena eutrofització– fruit de l’entrada contínua de nitrats, ja sigui per les rambles que canalitzen l’aigua fins a la llacuna o bé per les aigües subterrànies que també acaben filtrant-se a la costa. La situació es va agreujar sobtadament amb la gota freda (DANA, depressió aïllada en nivells alts) del mes de setembre, que va anegar els conreus, va causar greus inundacions i va suposar la descàrrega massiva d’aigua i tones de sediments. González calcula que podria haver entrat en poques hores l’equivalent al 12% de tota l’aigua que normalment hi ha a la llacuna. L’IEO quantifica que, de cop, van entrar al mar entre 35 i 60 tones de nitrats, de 25 a 45 d’amoni i més de 100 tones de fòsfor.

El 80% de l’aigua del Mar Menor es va quedar sense oxigen i van morir milers de peixos i crustacis

La situació d’anticicló posterior va crear una calma enganyosa, mentre la realitat era que el 80% de l’aigua a la llacuna es quedava sense oxigen, a les capes més profundes tot anava morint i els peixos i crustacis miraven de refugiar-se per sobreviure a la capa superior de l’aigua. “Pocs dies després del temporal el fitoplàncton es va disparar a nivells que no s'havien vist mai i, tot seguit, ja es va començar a detectar una disminució important dels nivells d’oxigen que presagiava que al fons podia estar tot mort o moribund”, explica el científic de l’IEO. Finalment, el vent de llevant va fer aflorar aquesta capa sense oxigen –anòxica– a la superfície i va deixar al descobert el que els científics ja alertaven des de feies setmanes. “Hi va haver qui va voler fer creure que els peixos morts eren fruit dels descarts de pescadors, però allò no quadrava per enlloc: eren massa i en massa bon estat i estaven en una extensió molt gran per ser dels pescadors”, apunta el director de l’Associació de Naturalistes del Sud-est (ANSE), Pedro García.

A la marina del Carmolí (a l’esquerra) s’aprecia l’entrada natural d’aigua al Mar Menor després dels aigüats. El cordó d’algues que es veu al fons delata que les aigües tenen nivells alts de nitrats –nutrients– que van a parar directament a l’albufera.

A la marina del Carmolí (a l’esquerra) s’aprecia l’entrada natural d’aigua al Mar Menor després dels aigüats. El cordó d’algues que es veu al fons delata que les aigües tenen nivells alts de nitrats –nutrients– que van a parar directament a l’albufera.

Aquest estat del mar va deixar en xoc veïns de San Pedro del Pinatar, però el drama “s’ha anat coent des de fa dècades”, insisteix Juanma Ruiz. L’episodi que va fer saltar les alarmes per primer cop va ser fa tres anys, quan les aigües del Mar Menor van tornar-se d’un color verdós, fruit justament d’una crisi eutròfica desencadenada pels mateixos causants: un creixement del fitoplàncton que va enterbolir les aigües i es va carregar el 85% de la vegetació marina deixant una mena de sopa verda, tal com la van batejar entitats ecologistes com ANSE. Després de l’episodi del 2016, els científics i ecologistes ja donaven per fet l’entrada de l’ecosistema del Mar Menor en un “nou estadi desconegut en què no saps quin serà el camí de tornada”, reconeix l’investigador de l’IEO. Segons Ruiz, es donava per fet que el sistema era més inestable però la reacció després de la DANA va sorprendre fins i tot els experts: “No esperàvem que passaria tan de cop i seria tan extrem, però un ecosistema mai respon linealment”, reconeix.

González, científic del CSIC, lamenta que s’hagin ignorat els símptomes que ha anat presentant el mar, on no fa tants anys les aigües eren cristal·lines i plagades de cavallets de mar que els més joves ja no han vist: “Semblava que mentre et veiessis el dit del peu quan et banyaves tot estava en ordre i no passava res”, ironitza.

Una quarta part de regadiu irregular

L'empremta de l’agricultura intensiva es veu clarament a la marina del Carmolí, avui la principal entrada natural d’aigua al mar després de la DANA. Des del temporal que no s’atura la descàrrega perquè els nivells de l'aqüífer van escalar dos metres sobtadament. “No hi ha una solució immediata per a això”, assegura Pedro García, d’ANSE, mentre assenyala el rierol d’aigua aparentment cristal·lina que desemboca al mar i que, en realitat, conté una alta dosi de nitrats. “El que ho delata són els cordons d’algues que es formen al seu pas i que, si l’aigua no anés carregada de nutrients, no es formarien”, explica. També a la terra es poden veure encara les restes del que va arrossegar el temporal, que va transformar molts camps en pistes per on l’aigua i el fang lliscaven aprofitant el lleuger pendent del terreny fins a la costa. Entre la vegetació acumulada, hi ha milers de trossos de poliestirè de les safates que s’utilitzen a les finques agrícoles i nombroses restes d’altres plàstics.

Milers de trossos de safates de poliestirè i altres plàstics que la DANA va arrossegar dels conreus fins a la costa

Milers de trossos de safates de poliestirè i altres plàstics que la DANA va arrossegar dels conreus fins a la costa

El creixement del regadiu irregular ha sigut un dels principals detonants que la pressió sobre el mar s’hagi tornat avui insuportable, segons el portaveu d’ANSE. García calcula que hi ha “més de 12.800 hectàrees de conreus il·legals” que funcionen encara avui al camp de Cartagena, segons van constatar la cartografia i l'estudi duts a terme per l’entitat amb dades fins al 2017. La xifra equival a gairebé una quarta part de les més de 50.000 hectàrees on creixen verdures, hortalisses i cítrics, ja sigui a l’aire lliure o en grans extensions d’hivernacles. La Confederació Hidrogràfica del Segura (CHS) ja ha reconegut 9.500 hectàrees de conreus fora del seu perímetre i ha anunciat que està estudiant si són legals o no.

L’explosió del regadiu en unes terres més aviat seques va arribar amb el transvasament del riu Tajo a finals dels anys 70. Des d’aleshores, i en només 40 anys, la superfície s’ha multiplicat per deu. “Encara que el pla de gestió de la conca no ho permetia, la realitat és que la superfície agrícola ha anat creixent i s’ha anat legalitzant a posteriori”, critica García. La bola s’ha anat fent grossa perquè cada cop que es pactava augmentar els volums d’aigua, la superfície creixia i es detectaven noves finques i, per tant, la situació de dèficit hídric seguia.

Una plantació d'enciams intensiva: a la dreta del camí, a punt per collir; a l'esquerra, tot just començant a créixer.

Una plantació d'enciams intensiva: a la dreta del camí, a punt per collir; a l'esquerra, tot just començant a créixer.

González, l'investigador del CEBAS-CSIC, dirigeix la crítica sobretot a la “permissivitat” de les administracions, de totes: la del PP, que porta més de 30 anys governant la comunitat autònoma, i també les dels successius governs estatals de populars i socialistes, que no hi van posar fre. “Amb una mínima disciplina no hauríem arribat al punt en què som ara i la gent estaria molt més mentalitzada, potser hi hauria problemes per a un sector tan intensiu però no serien tan greus”, rebla.

Amb una mínima disciplina no hauríem arribat al punt en què som ara

La inacció de les administracions que denuncien experts i ecologistes ha coincidit amb un període d’or per al sector agrícola: l’aterratge en tromba de grans corporacions mundials agroalimentàries. Un cartell gegant d’una conegudíssima marca d’amanides preparades ho deixa ben clar enmig d'una plantació a prop de Torre-Pacheco: “El nostre hort a Múrcia”. “Hi ha hagut un procés de concentració de l’agricultura; abans hi havia més petits productors i ara cada cop hi ha més grans grups que controlen grans extensions, ja sigui en propietat o llogades”, detalla González.

Dessaladores clandestines

I d’on ha sortit tota l’aigua per regar els nous cultius? L’aigua del Tajo no ha arribat a ser ni la meitat del que es va prometre, així que els conreus irregulars han recorregut durant anys als pous de les finques privades. El nombre de pous existents és difícil de precisar: les xifres apunten que n’hi ha “entre 500 i 1.000”, segons l’investigador del CSIC. El problema és que l’aigua que es treia dels pous havia de passar forçosament per un procés de dessalinització per poder ser útil per regar i això, amb l’abaratiment de la tecnologia, va propiciar la “bombolla de les dessaladores”, segons González. Molts agricultors van invertir en les seves pròpies instal·lacions, i el creixement descontrolat de nou va alimentar el problema ambiental: no hi havia vigilància efectiva sobre què feia cada explotació amb la salmorra resultant del procés. La Confederació Hidrogràfica del Segura (CHS) va construir una gran canonada per transportar aquests residus salins i va ordenar als agricultors que s’hi connectessin des de les seves finques. “Això va ser imperdonable, perquè ningú va controlar per on es feien aquestes canonades particulars i ara es desconeix tot l’entramat del subsol”, denuncia González. A més, no es va tenir en compte que la salmorra, si bé té una salinitat inferior a la del Mar Menor, sí que és una greu amenaça si s’aboca al medi perquè pot tenir el triple de concentració de nitrats.

La crisi de la sopa verda del 2016 al Mar Menor va ser el desencadenant perquè l’escampall de pous i dessalinitzadores il·legals –algunes fins i tot detectades per la Guàrdia Civil amagades en remolcs o en zulos– hagin acabat als jutjats. El magistrat que instrueix la causa ja suma 142 investigats (empreses agrícoles, la majoria, però també persones físiques en qualitat d’administradors) per abocaments il·legals que podrien constituir un delicte ambiental.

Les hectàrees de regadiu s'han multiplicat per deu en 40 anys i ja són més de 50.000. Els ecologistes calculen que n'hi ha unes 12.800 que funcionen de manera irregular.

Les hectàrees de regadiu s'han multiplicat per deu en 40 anys i ja són més de 50.000. Els ecologistes calculen que n'hi ha unes 12.800 que funcionen de manera irregular.

La reacció al camp

El sector agrícola viu amb irritació i preocupació que la crisi ambiental l’hagi situat al blanc de les crítiques. "Se’ns criminalitza injustament, es desconeix com treballem la majoria i que estem disposats a aplicar les mesures correctores que calgui”, insisteix el president de l’entitat agrària COAG, Vicente Carrión. En la mateixa línia, la Comunitat de Regants del Camp de Cartagena –la més gran de tot l’Estat– també es defensa de les crítiques: “Els agricultors no som els únics responsables de la contaminació, però, malgrat això, no ens conformem i estem implicats i busquem millores”, sosté el secretari general, Manuel Soto. “Els impactes sobre el Mar Menor han vingut també d’altres fonts, de la ramaderia, de l’urbanisme o de la mineria, i no s’ha de menystenir. És un problema complex i ni tan sols hi ha unanimitat en el comitè científic”, insisteix.

La crisi del Mar Menor just després del temporal DANA, va irrompre en plena campanya electoral de les generals i hi ha qui veu en la victòria contundent de Vox en poblacions importants de la zona –Torre-Pacheco, San Pedro del Pinatar o San Javier– un vot de càstig al PP per tota la crisi que ha impactat en el camp i també en el sector pesquer. Torre-Pacheco, un municipi eminentment agrícola i amb més del 30% de població migrada, que treballa als camps, va ser la zona zero de la victòria de la ultradreta a Múrcia el 10-N i és un dels pobles on va obtenir més vots, un 38%. Un veí de la localitat que no vol donar el seu nom veu així el resultat: “Més enllà d’altres factors, com el discurs antiimmigració, els agricultors s’han sentit assenyalats i abandonats, la gent està emprenyada”.

Els treballadors dels camps són en bona part immigrants

Els treballadors dels camps són en bona part immigrants

El comitè d’experts científics que va crear el govern autonòmic de Múrcia per fer el seguiment de la crisi i proposar solucions demana, de manera immediata, “aturar els abocaments d’aigua amb nitrats a la llacuna”. La petició és bombejar l'aigua que circula per les canalitzacions artificials fins al mar –com la rambla d'El Albujón– per frenar l'entrada de nitrats. I, en paral·lel, també drenar aigua de l'aqüífer perquè ara el nivell està tan alt que descarrega constantment al mar per altres sortides naturals. “Aquest compromís forma part del pla d’abocament zero del ministeri de Transició Ecològica”, subratlla Javier Gilabert, professor de la Universitat Politècnica de Cartagena i membre del comitè. Segons opina, desnitrificar l’aigua seria una opció "relativament fàcil" si es fessin servir bioreactors i tècniques que ja estan assajant en proves pilot com fer passar l’aigua per una mena de basses amb tot d’estelles de fusta que actuïn de filtres naturals. Justament aquesta solució de les estelles és una de les 8 mesures urgents que ha aprovat el govern autonòmic amb 8 milions d’euros compromesos com a part de resposta a la crisi ambiental. "El que li demanem a l’Estat són infraestructures per drenar l’aqüífer perquè estem en una situació d’emergència", adverteix a l’ARA la directora general del Mar Menor del govern murcià, Miriam Pérez.

Els científics urgeixen a aturar els abocaments d’aigua amb nitrats a la llacuna

A l’hora de repartir responsabilitats sobre el que ha passat, Pérez reconeix que pressions com la de l’agricultura intensiva poden haver influït molt, però afegeix: "Tots som culpables del que ha passat i ara cal treballar en les solucions". Apunta que el decret llei de protecció del Mar Menor que s’aprovarà de manera imminent ha de regular les activitats per fer-les compatibles amb la biodiversitat. ¿Això vol dir, en el cas de l’agricultura, eliminar les hectàrees no regularitzades? "Demanarem a tots els sectors esforços en proporció a l’impacte que tenen sobre el mar", insisteix.

Gilabert urgeix les administracions a superar les divergències i posar-se a treballar aprofitant que les condicions de l’hivern són més favorables perquè "tot l’ecosistema s'alenteix amb la baixada de la temperatura". El científic veu clars indicadors d’una millora en les aigües de la llacuna –pel que fa als nivells d’oxigen i la salinitat–, però també reconeix que, mentre no s’actuï, el Mar Menor està "a mercè de la meteorologia" davant de nous episodis com el de després de la DANA. La recurrència de pluges tan fortes forma part dels nous escenaris de la crisi climàtica, la mateixa que fa que a principis de desembre els termòmetres de la zona marquin encara 24 ºC.

Una farmàcia de la Manga amb un cartell que reclama solucions i accions per salvar l'ecosistema del Mar Menor.

Una farmàcia de la Manga amb un cartell que reclama solucions i accions per salvar l'ecosistema del Mar Menor.

Els ecologistes interpreten les propostes que hi ha damunt la taula com un intent de l’administració perquè "es vegi que fan alguna cosa, quan en realitat no saben què fer", opina el director d’ANSE. "La solució de les estelles de fusta no és viable i no funcionarà en llocs com les rambles principals per on entra l’aigua al mar, perquè el pas de qualsevol petita riuada s’ho endurà tot", afegeix. També els científics González i Ruiz (del CEBAS-CSIC i de l’IEO) discrepen de les solucions que han sorgit fins ara. De fet, tots dos van dimitir a l’octubre del comitè d’experts per diferències sobre com es pretén aplacar la crisi a la llacuna. "No veiem mesures que parlin de l’ocupació de les rambles, de la vegetació, dels aiguamolls, dels controls de la superfície agrícola", lamenta Ruiz. A part d’abordar aquests reptes i les mesures estructurals "irrenunciables", González defensa un dels experiments que ja s’estan assajant, que és expandir les zones d’aiguamolls encara que siguin a petita escala i en zones localitzades per afavorir el filtratge natural de l’aigua amb nitrats i millorar la qualitat del que arriba al mar.

Una façana d'un bloc d'apartaments de la Manga del Mar Menor, destinació turística per excel·lència de sol i platja a Espanya.

Una façana d'un bloc d'apartaments de la Manga del Mar Menor, destinació turística per excel·lència de sol i platja a Espanya.

El vell somni d’un apartament a la Manga

La disbauxa urbanística que va viure Espanya els anys de la bombolla immobiliària ha deixat força vestigis per tota la comunitat de Múrcia. El camp de Cartagena es va poblar de resorts de cases amb piscina i camp de golf només per a residents que van ser com un cant de sirena, entre altres clients, per a una nodrida comunitat de jubilats anglesos a la recerca de climes càlids i vida tranquil·la. Però la pressió urbanística insostenible havia assetjat i degradat la costa de la llacuna molts anys abans, empesa pel boom turístic de sol i platja que, en el cas de Múrcia, té nom i cognoms: la Manga del Mar Menor. Estiuejar en aquesta llengua de terra intensament urbanitzada que banyen el Mediterrani a una banda i el Mar Menor a l’altra era el somni de milers de llars de tot l’Estat fa tres dècades. Segurament ho abonaven programes televisius que van marcar tota una generació com l’Un, dos, tres, en els quals el principal premi que es podia endur el concursant era, precisament, un “fantàstic apartament” en un dels blocs de pisos que s’aixequen al llarg d’aquesta extensió d’uns 24 quilòmetres.

L'erosió de les platges a la Manga del Mar Menor és cada cop més evident. A la imatge, una casa que ja és literalment dins del mar.

L'erosió de les platges a la Manga del Mar Menor és cada cop més evident. A la imatge, una casa que ja és literalment dins del mar.

Avui la Manga del Mar Menor segueix atraient milions de turistes cada any, tot i que és gairebé un desert en èpoques fora de temporada, com ara. Hi ha unes 6.000 persones empadronades, però els residents són encara menys, segons el portaveu de l’associació ecologista ANSE. Mentre s’avança en cotxe en la línia recta inevitable de l’avinguda principal de la Manga –de doble sentit i poblada de semàfors–, es detecten les amenaces de la crisi climàtica en aquesta destinació turística. Les platges per la banda del Mar Menor són pràcticament inexistents, el mar se n’ha cruspit bona part i la resta sobreviu a força d’anar-les reomplint contínuament de sorra. La pujada del nivell del mar amb els temporals, però, va excavant i erosionant la zona i l'aigua anirà acostant-se cada cop més a la carretera central, augura Pedro Garcia. “L’aigua del freàtic puja i molts edificis ja tenen filtracions i aigua als soterranis que s’ha de bombejar”, afegeix el portaveu ecologista d’ANSE.

A la banda del Mar Menor, a més, ja s’hi veuen cases que han quedat literalment dins de la llacuna per l’erosió. “Són els riscos d’ocupar la línia de costa”, apunta Garcia. A més, a la banda del Mediterrani, on hi ha les millors platges, la sorra i l’erosió també augmenten i posen en risc la destinació turística. ANSE proposa una solució per frenar aquesta deriva i recuperar el medi: enderrocar unes 120 construccions de planta baixa a la Manga i restablir-hi les dunes de sorra, que amorteixen molt més l’impacte de les onades.

Un dels pocs pescadors de la Confraria de San Pedro del Pinatar que surt a pescar arribant a la llotja i preparant el peix.

Un dels pocs pescadors de la Confraria de San Pedro del Pinatar que surt a pescar arribant a la llotja i preparant el peix.

El pas de la DANA i les imatges de destrucció i mortalitat de peixos han dut molts hotelers i restauradors de la zona del Mar Menor a rebaixar les expectatives de visitants els pròxims mesos i a abaixar la persiana fins a la pròxima primavera, explica Garcia. Però el clima enrarit per la crisi a la llacuna no és enlloc tan palpable com a la Confraria de Pescadors de Sant Pedro del Pinatar. En un primer moment després de la mortalitat de peixos i crustacis, la decisió del col·lectiu va ser no sortir a pescar fins que se’ls assegurés quins efectes tindria sobre el peix el que havia passat. Van demanar ajudes per aguantar mentre no sortissin a pescar i el govern les va concedir però no van arribar a tothom. Un mes després, el terç dels vaixells –uns 20 aproximadament– que no rebia ajudes va decidir sortir de nou a la mar.

Els compradors (peixaters i restauradors) durant la subhasta del peix a la Confraria de San Pedro del Pinatar, menys concorreguda que abans de la crisi al Mar Menor.

Els compradors (peixaters i restauradors) durant la subhasta del peix a la Confraria de San Pedro del Pinatar, menys concorreguda que abans de la crisi al Mar Menor.

Avui, a la Llotja, l’ambient és diametralment oposat al que correspondria per a un matí de novembre, un dels períodes forts de la pesca d’orada al Mar Menor. Baixa activitat i fins i tot subhastes sense compradors han sigut la tònica de les últimes setmanes. “En un dia normal tot això –diu el Jonatan assenyalant la sala on descarreguen les caixes de peix els pescadors– estaria ple de palets de mercaderia per subhastar”. Avui, amb prou feines se subhasten mitja dotzena de caixes.

L’ambient entre els compradors de la subhasta tampoc és com el d’altres èpoques. L’Emilio, que té quatre peixateries als voltants de San Pedro del Pinatar, ha de lidiar amb una clientela que no vol el peix del Mar Menor: “Estem passant una crisi com la que hi va haver amb les vaques boges”, assegura. Per poder donar garanties i convèncer els compradors reticents ara s’endú amb cada compra un paper amb l’analítica sanitària que certifica que no hi ha cap risc per al consum i que els nivells de plom, cadmi o altres metalls són normals. “Hi ha una mica de psicosi, però al peix no li passa res”, rebla Pedro Vicente, el subhastador de la confraria. L’estat d’ànim i la desconfiança, però, planen sobre la venda diària d’un producte que ha perdut valor bruscament. Hi ha peix que, directament, no té preu, ningú el compra. “Costarà aixecar-ho, tot això, i superar-ho”, augura Vicente mentre col·loca les caixes per començar l’última venda minsa del matí.