CA | ES

Maternitats sense filtres

La imatge idealitzada que ens han venut de la maternitat sovint no coincideix amb la realitat

Hi ha una cara oculta -soledat, esgotament, dolor físic, poc suport social, insatisfacció, depressió, cost laboral...- que ha començat a emergir des que són les mateixes dones les que escriuen el relat de la maternitat

També hi ha moltes maneres de ser mare

Volem explicar maternitats reals i per això us hem demanat que ens expliqueu com és la vostra

Lara Bonilla

2 de maig del 2019

Filtra per temes

Tots Embaràs Conciliació Impacte emocional Postpart Part Dol Criança Lactància

Clica damunt les frases per ampliar

Cris
33 ANYS

Vaig tenir un embaràs fantàstic. La nena no volia encaixar-se i ja tenia assumit que seria una cesària. Així va ser, i va fer el pell a pell amb el seu pare. La recuperació d'una cesària és molt dura, no deixa de ser una operació i no tens temps per recuperar-te perquè ja no et pots cuidar a tu. En les primeres enganxades al pit jo plorava de dolor i va costar que deixés de fer mal. El meu home va tornar a treballar al cap de cinc dies i la nena no parava mai quieta. Em trobava cada dia a les 6 o les 7 del matí voltant pel carrer perquè no plorés i jo no acabés boja. Dubtes, inseguretats i soledat tot i tenir un gran suport familiar.

No crec en les classes prepart i crec que s'hauria de fer formació i suport al postpart, que és quan és més complicat tot.

Ara la nena ja té 3 anys i és el millor que hem fet mai. Però no enganyo mai ningú, el primer any per a mi va ser molt dur. Ara és el millor del món.

Annabel
51 ANYS

Part llarg, jo molt jove (22 anys) i en un entorn totalment desconegut per a mi. Tinc mal record del part. Quan em van posar la nena a sobre vaig pensar "Que lletja, i què faig ara amb ella?"

Vaig tenir remordiments durant molts anys per haver tingut aquest pensament.

També per tenir moltes vegades la sensació que jo no servia per ser mare perquè moltes vegades estava cansada i segurament em superava la situació. Vaig repetir perquè volia que la meva filla pogués gaudir de la relació de germans. Vaig tenir un altra nena i el part tampoc em va agradar. Aquesta idea que ens venen de gaudir del part jo no la trobo. L'experiència com a mare va ser diferent, ja tenia més edat (29) i moltes coses ja les sabia. El resum de tot això és que, tot i viure l'experiència de manera angoixant i amb culpabilitat, les meves filles se senten cuidades i estimades. Desitjo que les pugui ajudar amb les meves vivències si mai desitgen ser mares i poder explicar-los que les coses no són tan boniques i senzilles com ens les venen. I que si de vegades desitjaries no haver estat mare, no passa res, no ets mala mare ni mala persona.

Marta
33 ANYS

La Rita va arribar després de passar un embaràs amb marejos, cremors d'estómac, dues infeccions bucals i un part de 26 hores que va acabar en una cesària. El postpart no millora gaire més.

La pressió que una mateixa s'infligeix per fer bé les coses és una constant.

"Si tothom ho ha fet també he de poder-ho fer jo". Les hormones van fer de mi una persona interpretativa. Per sort, tot passa i les coses no milloren o empitjoren sinó que van canviant. L'experiència ajuda i la facilitat que tenim els humans per adaptar-nos ajuda a sobreviure.

Anna
28 ANYS

Primer trimestre: nàusees i vòmits, superat. Segon trimestre: relaxant, tranquil. Tercer trimestre: baixa laboral i temps per a mi i per a ell, per preparar-ho tot. Anem a classes de prepart, on t'expliquen tot el que està relacionat amb el part, el que fa més por d'afrontar. Però el part, amb sort, dura unes poques hores. El que ve després, no. Un mes i mig abans del que esperava es trenquen tots els meus plans i el nen neix, amb aigües tenyides i dos quilos de pes. Se l'emporten corrents. No el veig fins a l'endemà. El pare m'ensenya una foto on surt ple de tubs, vies i oxigen.

Aquest no era el part que m'havien explicat a les classes. El primer que vaig agafar va ser un tirallet i no el meu fill.

Estem a la unitat de nounats un temps i, després, cap a casa. No dormim. De dia tot es veu diferent –surts a passejar, el veus feliç i tu ets feliç i treus temps per cuidar-te d'on pots–, però, quan arriba la nit, pànic total. La gent opina –"Abriga'l", "Aquest nen té gana", "No l'acostumis als braços"– i tothom en sap més que tu. La maternitat és un gran canvi de vida però és l'amor més gran que tens i que pots donar-li.

Cris
34 ANYS

Es parla molt de la maternitat i poc de la paternitat. Segons la meva experiència, són vasos comunicants.

El pare del meu fill va poder compactar el permís de paternitat, vacances i hores que li devia la feina, de manera que vam estar tres mesos tots dos cuidant el nadó al cent per cent. L’últim mes de baixa, quan vaig estar sola amb el nen, em vaig adonar de com cansa i exigeix, tant físicament com psicològicament, la maternitat “sola” vuit hores al dia. El part i la lactància materna van anar bé. El primer mes sentia que no controlava el meu cos, entre les molèsties del postpart i la pujada de la llet. Després està sent una experiència molt bonica, però plena de contrastos i amb molta feina per mantenir tots els aspectes de la meva vida personal (amistats, parella, pares...) i professional tan equilibrats com puc. Estic convençuda que si el pare no hi estigués tan implicat la meva vida s’hauria desequilibrat. Per a mi la baixa de paternitat, perquè tota la família s’adapti a la nova realitat, és molt important. També s’ha de deixar fer al pare –ningú neix ensenyat– perquè participi de la cura del nen al cent per cent.

Rosa
30 ANYS

Fa 5 anys que visc a Dinamarca, tres dels quals amb la meva parella, un noi holandès. La sorpresa va ser quan vam anar a la primera eco i ens van dir que estava embarassada de bessons. No havia llegit gaire sobre el tema, de manera que tot ho vaig agafar amb ganes i sense pors. La llevadora ens va dir que necesitaríem ajuda externa almenys el primer mes després del part, així que els meus pares, jubilats, es van mudar a Copenhagen dos mesos. Ens van ajudar molt. Recordo l'últim mes de l'embaràs molt dur i sentir-me molt sola els mesos abans del part (em van fer parar de treballar a la setmana 23) i després que marxessin els meus pares.

Copenhagen a l'hivern és molt fosc i no tinc cap amiga que tingui bebés.

Aquí l'estat organitza reunions amb altres mares que estan en la mateixa situació, però a mi no em van funcionar.

Q.
34 ANYS

Embaràs sense complicacions. Part sorpresa a les 38 setmanes i gairebé neix al cotxe. Postpart normal. Sembla que t'hagi passat un camió per sobre. Sort del pare, que s’ocupava de la intendència durant les tres setmanes de baixa. A partir de llavors, ella i jo ens ho fem soles. Esgotador però val la pena.Donar el pit és un rotllo. Els mugrons destrossats i no m’agrada gens estar amb el pit a fora tot el dia. A les dues setmanes fem lactància mixta i a les sis ja només fem biberons.

Els dubtes de si era una mala mare em van durar dos dies.

Després, molt millor i sense complexos. A mi m’ha salvat que soc una persona poc romàntica i no esperava flautes i violins ni en el part ni després. La maternitat és duríssima i ens ho venen al revés. D’aquí venen les frustracions i el sentiment de culpa. Si tens clar que el part és una experiència meravellosa però una carnisseria física, que el postpart és dur tant físicament com psicològicament i que no dormiràs mai més, ja tens la meitat d'això superat. L’altra meitat se supera amb els somriures del nadó.

Laia
34 ANYS

Fins al dia que vaig saber que estava embarassada, dubtava de si volia ser mare o no. El buscàvem però era una divisió constant, amb por de perdre la meva vida: treballar tant com volia, esport, muntanya, parella... Durant l'embaràs em sentia jutjada per no mostrar una felicitat absoluta. Tenia por del que venia. Em trobava molt bé i vaig poder fer vida normal fins al final. No tenia una idea concreta de part, no volia generar expectatives. Volia que anés bé, això era tot. Des que vaig trencar aigües fins que vaig tenir el meu fill en braços van passar 28 hores. Finalment va acabar en cesària però tots dos bé. El postpart, horrible: el nadó plorant, jo també. No enteníem què li passava, enganxat tota l'estona al pit, un et diu una cosa, l'altre una altra i cada cop que li tocava menjar jo mirava al cel. Enfadada amb el curs prepart. Molt parlar del part i del romanticisme de la lactància materna però no dels inconvenients que té i dels alts i baixos emocionals. No t'expliquen que no passa res si sents que no estàs enamorada del fill. Vaig passar al biberó i vaig començar a gaudir.

No soc més feliç, soc diferent.

Helena
35 ANYS

El meu primer fill, 'in vitro', i la segona filla, sorpresa!

El primer part, placenta prèvia i a la setmana 27 hemorràgia molt bèstia. Corrents a l'hospital. Van madurar els pulmons del nen. Uns dies ingressada i cap a casa en repòs absolut. Després de dues setmanes d'anar i tornar de l'hospital, a la setmana 29, cesària d'urgència. Vaig tenir els dos parts: dilatació més contraccions i cesària d'urgència. Tot això amb la cara de la doctora expressant que la cosa no anava bé. Al cap de pocs minuts neix en perfecte estat. Li faig un petó i a la incubadora. Després del part, relaxació absoluta. No podia veure el meu fill perquè estava molt dèbil. Transfusió de sang. Després de 2 dies ingressada a l'hospital sense poder veure el meu fill, per fi el veig. Ja us podeu imaginar l'alegria i felicitat que vaig tenir en aquell moment. El segon part, a la setmana 20, cerclatge d'urgència, i en repòs absolut durant quatre mesos. Va néixer a la setmana 36 després de discutir amb la doctora si cesària o part natural. Després del que he passat, no ho canvio per res del món.

Laia
33 ANYS

Part amb fòrceps. Se l'emporten a aspirar. Clivelles al pit. Enganxat quasi tot el dia. No dormo. Em fan mal els pits. Em fan mal els baixos. Té gana. No tinc gana. Plora. Ploro. Complentem lactància materna. Ploro moltíssim. Agafa pes. Somric. Revisió al CAP, aconsellen deixar de fer mixta. En faig cas. Plora. Té gana. Torno a la mixta. Ploro, no soc bona mare, no tinc prou llet per alimentar-lo. Còlics... Deu ser perquè li faig mixta? Plora, ploro. Agafa pes. Somriu. Moro d'amor.

Una muntanya russa de sentiments i sobretot inseguretats.

A partir del mes i mig la cosa va millorar. Mals de panxa fora i el nen un trosset de pa. Van ser les hormones? Va ser que li va costar el primer contacte amb el món? O potser va ser que vaig ser capaç d'entendre que cap nen ve amb un manual d'instruccions? Quan ens vam anar coneixent la cosa va anar millorant. Ara tinc una nena d'un any, i el meu postpart no ha tingut res a veure amb el primer. Dubtes, pocs; incerteses, poques. Estrès, molt! La vida no m'arriba per fer tot el que haig de fer. Una pena perdre'm coses dels dos perquè per desgràcia no em puc multiplicar. Però sé que m'hi adaptaré igual que l'altra vegada! Per ells tot val la pena.

Caparrassa
50 ANYS

Tota la vida fugint de la maternitat.Tenia un pla A, l'acolliment.

Als 38 m'enamoro i vull ser mare. Massa tard.

La vida mana, rebutjo hormonar-me. Dol superat. Descartat el pla B, anem per l'A. Dos acolliments de nadons, dos embarassos de 5 hores! El primer nadó s'està a casa una setmana. El segon, gairebé dos anys. Els comiats trenquen el cor –nou dol– però compensa tant! Els nostres fills ens van fer pares. Ara practico la maternitat inversa: mare amb Alzheimer. Hi ha moltes maternitats i les reivindico, crec que cal fer-ho.

Núria
70 ANYS

Mai cap ajuda.

Vuit anys sense dormir una nit sencera.

Problemes amb l'alletament. A la família tothom tenia la seva feina i obligacions. I la maternitat continua durant tota la vida i els problemes creixen amb la persona.

T.
47 ANYS

Un avortament espontani i després de sis inseminacions arriba l'embaràs tan desitjat. Jo amb 38 anys, embaràs complicat, i malgrat voler part natural arriba amb cesària, però gran acompanyament de la ginecòloga i vivència en positiu. El primer any fantàstic. Als 8 mesos m'incorporo a la feina amb reducció de jornada. Després arriba un altre avortament espontani.

Aprenem a dir adeu quan la natura ho decideix.

Família de tres fins que per sorpresa arriba un embaràs amb 44 anys i una criatura de 5. Però les proves de diagnòstic prenatal ens donen molt males notícies. S'ha de decidir què fem, ràpid, la decisió més difícil de la nostra vida. Decidim aturar l'embaràs. Anem a l'hospital i ens provoquen el part. Un part amb contraccions i dilatació complerta, però el dolor emocional ho envaeix tot i no deixa espai al dolor físic. Aprenem novament a dir adeu a algú que ens ha convertit en família de 4. Ningú parla de la maternitat dels adeus, però per sort sempre acostuma a aparèixer una altre mare que, com tu, ha viscut el mateix i et dona la mà i t'abraça.

Jéssica
39 ANYS

Ser mare m'ha canviat la vida. I realment cap a millor. Però ni l'embaràs, ni el part, ni el postpart van ser fàcils. L'embaràs va ser horrorós. Tot i que la immensa majoria de la gent creu que una dona embarassada està immersa en una felicitat absoluta, em passava el dia vomitant, del llit al sofà, amb nàusees horroroses, dèbil i sense poder fer res. Es va fer absolutament llarg. Va néixer el meu fill. No hem dormit cap nit sencera des d'aquell dia. Els primers dos anys es despertava cada 20-30 minuts. Com a molt dormia dues hores seguides. Ara té 4 anys, és el nen més meravellós del món i continua sense dormir gaire, només vol jugar, però és el millor que ens ha pogut passar, impossible imaginar tant d'amor. Ara torno a estar embarassada i la història es repeteix. Noves renúncies professionals, personals, de parella, de tot tipus.

Estar embarassada, parir i el postpart no sempre és el millor del món

però sí que crec que tenir un fill és descobrir l'amor incondicional.

Rosa
44 ANYS

Estrès. Nen que sembla que no acaba de créixer. Ve petit. Molts plors per la por a que s’avanci el part i les conseqüències. Arribem a la setmana 40. Inducció.

No s’assembla en res al meu part ideal.

Em repeteixen que és petit, torno a empènyer, finalment surt. 2,6 kg. Tampoc era tan petit. Pujada da la llet. Horror! Això no baixarà mai? Necessito mugroneres perquè no s’enganxa. Nits d’insomni. No vol dormir. Toca tornar a la feina. Està molt enganxat al pit. El meu pare me l’acosta a la feina perquè mengi perquè des que marxo a les 8 fins que torno a les 15 hores es nega a menjar res. Haig de fugir de casa com un ‘ninja’ per anar a treballar. És ara, amb 2 anys i mig, que sembla que comencem a dormir millor i accepta que la mama treballa i torna. Tot i així, no canvio res.

Idoia
41 ANYS

He parit dues vegades, dos nens. Espectacular, diferent, emocionant i emocional, animal, amb pors i plors i rialles. I tot i que en el segon vaig patir força al llarg de l'embaràs, ser mare m'ha donat molta força com a dona; però tant de bo hagués llegit més sobre el postpart, perquè les conseqüències poden ser desastroses. Ningú et prepara ni mentalment ni emocionalment quan 'tot' ha passat.

De cara a tothom has d'estar feliç perquè és el que toca

i deixes de veure’t i de mirar-te.Tornes a ser tu però al mateix temps ets una altra. Conjugar aquestes parts és el que m'ha costat de debò i ha sigut especialment dur. No l'embaràs en si.

Anna
37 ANYS

Ser mare i pare requereix un procés d'adaptació. I no és fàcil. Les hormones, la família, l'estrès, les preocupacions (lactància), el cansament (no dormir). I quan ja superes això, hi ha el retorn a la vida laboral, on la conciliació és inexistent, on quedar-te a casa a cuidar els teus fills si estan malalts està mal vist, on els horaris laborals no tenen res a veure amb els horaris dels nens. I, què carai? Per què ens hem de perdre el creixement dels nostres fills? Però, per fer-ho, per què hem de renunciar a ser unes bones professionals? Per què hem de renunciar a les nostres carreres?

Soc mare però també soc dona, treballadora, amiga, parella...

Crec que socialment encara ens queda molt de camí per fer, la igualtat home-dona és inexistent i la conciliació familiar (real) brilla per la seva absència.

Martini
40 ANYS

Jo vull fer una mica de crítica del feminisme o de gent que en nom del feminisme critica un tipus de maternitat o un altre. Jo he disfrutat molt la maternitat amb lactància materna, co-llit, porteig i tot el reguitzell de coses que fan que sigui menys còmode.

I m'he sentit dir que era menys feminista per fer aquestes eleccions.

La maternitat no és igual per a homes que per a dones i pretendre que ho sigui ho trobo, si més no, agosarat.

Astrid
32 ANYS

Un part preciós gràcies, en part, a l'anestèsia, el suport de la meva parella i la gran feina de l'equip assistencial, i també, suposo, a la meva calma i confiança que tot aniria bé. Els primers dies l'estat d'eufòria em mantenia amb molta energia però després va venir la baixada. He passat moments molt durs perquè el meu petit no s'agafava bé al pit i em feia molt de mal, però jo no he defallit, al final hem aconseguit millorar la tècnica i després de dos mesos continuem amb lactància materna exclusiva.

La maternitat és a parts iguals bonica i molt dura.

No s'ha d'amagar la duresa dels primers mesos perquè moltes mares pateixen en silenci i no és just que ens hàgim de sentir tan soles. Tenir dubtes i pors és el més normal del món i no per això ens hem de sentir males mares.

M.
38 ANYS

La maternitat és meravellosa. El que més m'agrada és que et fa tocar de peus a terra. Totes les idees que tens sobre el que serà ser mare es transformen i et sorprèn com acaba sent en realitat.Però la societat no està muntada per ser mare (ni pare). La conciliació és impossible.

Ser mare (o pare si realment vols exercir) és incompatible amb certes trajectòries o èxits professionals.

Jo vaig perdre l'oportunitat d'assumir un càrrec de direcció. No perquè me'l neguessin sinó perquè el vaig refusar. Era conscient que no podria fer-ho tot. La meva parella va deixar de viatjar per feina i també això va canviar, d'alguna manera, la seva trajectòria professional. No ens en penedim però hi ha un determinat camí laboral en el qual no encaixen els nens. Si tens un fill, has de gestionar d'alguna manera la vida laboral i personal i és difícil no tenir remordiments.

Mama Panda
39 ANYS

Sis anys per quedar-me embarassada. Tractament de fecundació 'in vitro'. Part induït. Lactància dolorosa: quatre mastitis, perles i obstruccions. Fa 18 mesos que no dormo més d'una hora i mitja seguides. Estic esgotada. El puerperi és molt dur emocionalment. Es fan moltes classes prepart però et preparen molt poc per a la realitat d'esdevenir mare.

Què trobo a faltar? Em trobo a faltar a mi.

Els models de criança actuals i la vida laboral no estan sintonitzats. La culpa, la maleïda culpa, sempre és present, sempre em sembla que no arribo a tot. Pel fet de ser mare "gran" també tenim els avis grans i no tenim l'ajuda que abans es tenia.

Marta
38 ANYS

Quan vaig estar preparada vaig tenir la filla més desitjada del món.

El seu pare va sentir gelosia i em va començar a maltractar psicològicament a part de no fer res per ella.

Em va costar un any fer-lo fora del meu pis. Ni la família em va donar suport. A partir d'aquí, la nena va deixar de plorar per començar a parlar. Ja no hi havia tensió a casa. Vaig acceptar una pensió ridícula a canvi de no anar als jutjats, on ens tallarien la lactància donant-li caps de setmana sencers al pare. Li vaig donar pit tant com va voler: tres anys i mig (tot i treballar i viatjar per negocis). Per a sorpresa meva, alguns homes es van alegrar molt que m'hagués separat. Una 'superwoman' que saben que no els demanarà res la major part de la setmana (perquè cuida la nena) però amb qui poden gaudir de tant en tant en paral·lel a la seva altra parella. No sé com, vaig sortir amb un noi que no es comprometia. I cada vegada que jo l'abandonava, ell em recuperava amb falses promeses, fins que em va prometre fills. Això sí, quan li vaig dir que estava embarassada, ens va fer fora de casa. Ara tinc dues nenes immillorables, casa pròpia, feina de responsabilitat i maldecaps pels incompliments dels seus pares.

Ana
33 ANYS

Ningú explica el canvi existencial que pateixes com a ésser humà, et transforma i no sempre treu el millor de tu. Massa instrumentalització del part, mal insuportable als mugrons, canvis d'humor inexplicables o una minipersona que estimes però no coneixes. Els dubtes, les pors i els primers mesos són de catarsi. Després et diuen que tot és més fàcil però crec que encara em falten anys per veure les facilitats. Avui en dia, gairebé un any després, només hi veig les dificultats. Ara amb l'escola i el menjador paguem 485 € perquè no vam aconseguir plaça a l'escola pública però com que, per sort, cobrem mil euros, no tenim opcions a cap ajuda. No és fàcil, tot i que és maco. Les institucions s'han de posar del costat de les famílies.

Si em faltés la meva parella no podríem fer front a la quantitat de despeses necessàries.

És injust el preu de les escoles, de les vacunes i de tot el que està relacionat amb els nadons. A sobre, diuen sis mesos de lactància exclusiva però als quatre mesos marxes a treballar amb reducció d'una hora per a lactància. Diuen que compensa i, 10 mesos després, crec que sí.

Larisa
79 ANYS

Al tenir la nostra primera filla em vaig adonar que jo havia desaparegut com a persona. Només tenien en compte la nena. Em vaig tornar a quedar embarassada i als 11 mesos naixia la segona filla. Tot eran bolquers i sort que treballava mitja jornada. Als dos anys i mig, la tercera, i abans de cinc anys naixia el nostre fill. Era com caure en un pou, per més que els estimis.

Sort que podia pagar una mainadera, amb el meu sou. Treballar era una sort.

Ni que fos menys valorada ni que fes més feina que els companys llicenciats o doctors. Ara es parla de compartir les feines de la llar. Ells en diuen ajudar, però compartir, no volen compartir la feina. Ara les dones tenen 16 setmanes de permís maternal. Jo no vaig tenir ni un mes. No estava en nòmina. Els temps han millorat, però la maternitat no és un camí de roses com ens ho feien veure. Aquest país és de masclistes.

Marta
32 ANYS

El Pau va néixer a finals de maig de fa dos anys a Florida, als Estats Units. Jo en aquells moments treballava i un mes abans vaig decidir deixar la feina. El fet de viure a l'estranger sense cap familiar a prop, la llista d'espera i l’elevat preu de les guarderies –jo no tenia baixa maternal pagada–, més un malestar general a la meva feina, va fer que decidís deixar la feina. Els primers 6 mesos van ser molt bonics, però després van començar els meus alts i baixos. Em sentia perduda.

Estava enfadada amb el món i amb mi mateixa, sentia que la societat em deia que ara només podia ser mare

i havia d'abandonar les meves ambicions professionals. Sentia una pressió al meu voltant. Moltes vegades volia tirar la tovallola, deixar els meus plans de futur, però jo sentia que ho volia tot, volia ser mare, volia ser dona, volia treballar, volia ser jo al cent per cent.

Victòria
34 ANYS

Va ser una cesària programada a les 37 setmanes. Tot va anar bé. Els dies a l’hospital vaig ser com un robot. Feia el que em deien. No era jo. A casa vaig començar a ser-ne conscient. El meu company va ser clau. Fins aquell dia, el pes de ser pares el portava jo. A partir d’aquell moment ja ho vam començar a compartir. Des que vam arribar a casa fins al cap d’un mes, cada dia al vespre plorava. El meu company em deia: «Tranquil·la, és el desajustament hormonal».

Sentia un buit dins meu, i plorava

A la vegada em sentia malament perquè se suposava que havia d’estar feliç. El tercer dia vaig comprendre que era hormonal i que quan em venia havia de plorar i esperar que passés. La baixa de maternitat la vaig cedir al meu marit i vam poder estar tots dos amb la nena gairebé 6 mesos. Això va ser clau per fer equip al 50-50.

Noemí
40 ANYS

Vaig tenir un part força bo en un hospital públic on considero que em van tractar força bé però vaig passar un postpart terrible. Al part vaig demanar l'epidural i vaig tenir tots els efectes secundaris d'aquest fàrmac: dolors d'esquena molt intensos, de cames i de cap. Tot i que la meva filla dormia molt bé, jo no podia descansar a causa d'aquests dolors tant forts durant les primeres setmanes. Vaig tenir també problemes per alletar. Molts alts i baixos emocionals, sentiments molt forts i nous.

Trobo que no hi ha prou informació ni acompanyament en aquest moment tan important de la vida d'una persona.

M'he sentit molt sola i vulnerable per tot el cansament acumulat. A sobre, visc a l'estranger i no tinc la meva família a prop. Crec també que socialment hi hauria d'haver moltes més ajudes. Estem criant els adults del demà i penso que és la feina que hauria d'estar més ben pagada de totes.

Teresa
35 ANYS

Primer embaràs fantàstic, part totalment el contrari del que havia imaginat però molt contenta de com va anar. Postpart horrorós. Intent de lactància materna, acabem amb biberó. La societat avui en dia no entén que hi ha la possibilitat de NO PODER alletar el teu fill. Que pot ser que no es pugui. Que no depèn de la quantitat de dolor que aguantis. No necessitem com a mares aconseguir una medalla al dolor i el patiment.

La prioritat és estar tots bé i amb el biberó vam deixar de plorar tots,

I n'estic extremadament contenta. Em queda un mes i mig per conèixer el meu segon fill. En aquesta ocasió no m'he generat cap expectativa ni sobre el part ni sobre l'alletament. Tot el que vingui serà fantàstic mentre siguem feliços tots i no escolto cap consell perquè l'experiència m'ha ensenyat que he de seguir el meu instint.

Griselda
35 ANYS

Part provocat i amb fòrceps a les 41+3 setmanes. Em sento en un part informat i respectat però això no evita els set punts i la rehabilitació de sòl pèlvic que he hagut de fer. Molt suport de la parella i de la família. Difícil tornada a la feina, reestructuració de plantilla i jo, en un any, no he avançat. Soc la que abans feia moltes coses però ara soc la de: "No hi ets a la tarda, oi? Ah, tens la reducció..." Molt poca motivació per anar a treballar i moltes més ganes d'estar amb el meu fill i no perdre'm res!

Emocionada de veure com les dones ens donem suport però trista de veure com la societat jutja la maternitat.

La veu com un tràmit i ens exigeix que tornem a ser les d'abans, quan crec que és impossible. Ara com a mare soc una versió millorada de mi mateixa. Buscant el segon.

Aelenoa
43 ANYS

Ser mare està sobrevalorat.

Parlar de compensacions és una il·lusió creada. Tinc dos fills i me'ls estimo incondicionalment. Gràcies a la maternitat he treballat i integrat sobretot la paciència, l'escolta activa, l'adaptabilitat, i he anat al pol oposat de l'egoisme, de pensar només en un mateix. He après molt i no paro! Em sento agraïda, però a vegades amb el cor encongit i en veu baixa... Perquè també he rebut la duresa que comporta: l'entrega, el patiment, el descontrol, el reclam, l'exigència, el que sembla que sigui un deure't a ells i per a ells sota el lema: "Ets la mare". D'altra banda, no és possible dividir-se, la conciliació laboral i familiar en aquest país no existeix, així que cal triar. I jo vaig triar ser mare a totes. He estat conductora, infermera d'urgències, cuinera, cuidadora, educadora, coet espacial... Però cal viure-ho per parlar-ne.

Ana
39 ANYS

La meva primera filla va ser el meu tercer embaràs. Desitjada ella i desitjat el part com res al món. Va venir de natges i després de 28 hores acaba en cesària. Culpa. Postpart duríssim amb molt de dolor per l'operació. Necessito tota la calma del món, la meva filla per a mi, per olorar-la, per mirar-la, per gaudir-ne, i es presenta la sogra a casa, que ve de l'altra punta del món. Ella i els seus consells. Acaba tan malament que marxa abans. Torno a la meva calma. Creix sent una nena molt demandant. Avui als tres anys i mig encara fem pit i co-llit. El seu germà arriba dos anys i mig després. Gairebé aconsegueixo parir-lo però no està ben encaixat i acaba en cesària. Culpa. El més dur és saber que la meva filla m'ha de compartir, que el petit té unes primeres setmanes amb poc de la calma i el silenci que va tenir ella.

Jo sento que soc la pitjor mare del món. Ningú m'havia explicat com es pateix amb el segon, aquesta culpa que et ve de sobte.

Ara, 11 mesos després, és meravellós. No tinc ni un moment, però això, per a mi, és vida.

Laia
39 ANYS

La maternitat és una muntanya russa on els sentiments pugen, pugen i pugen i de cop, patapaf, caus al buit, et sent trista, sola, decebuda. Passen els mesos i tornes a pujar amunt, ben amunt i... altre cop caus. Soc mare de dos fills, dissenyadora, dona i molt feliç de ser-ho. M'he quedat embarassada quatre vegades.

I mai ningú m'havia explicat què era la maternitat fins que m'ho he trobat, així, de cop.

El més dur de tot plegat és la pressió de no saber si estic educant correctament els meus fills. Tot allò que els ensenyo i com els hi ensenyo marcarà en gran part la resta de la seva vida i a casa ho intentem plegats, el meu marit i jo, però la pressió de les nostres carreres professionals, la pressió social per mantenir un cos 10, l'economia, fan que no puguem destinar tot el temps, els recursos i la paciència necessària als nostres fills. I això em posa trista.

M. Teresa
53 ANYS

Vam triar adoptar.

Va costar molts nervis i gairebé tres any de papers i espera. Des que la vam anar a buscar a Xina és, sens dubte, el millor que hem fet. Els primers tres anys va estar sempre molt constipada, febrades molt altes, anades constants a urgències i al pediatra.La conciliació aquí no existeix, tot i que teníem bons horaris laborals, teníem cangur i anava a l'escola bressol. La família ens va ajudar quan podia, però tothom tenia feina. Sempre ha estat una nena feliç, extrovertida, divertida i molt intel·ligent. Cada dia em sento joiosa de tenir-la. Ja té 18 anys. Som una família feliç. Sempre animo la gent a adoptar.

Ona
24 ANYS

He tingut dos embarassos molt bons i dos parts genials, el primer amb 22 anys, part vaginal natural, molt respectat, i el segon amb 24 anys (fa dos mesos), molt molt ràpid, però molt bonic i respectat, també natural. La lactància sempre m’ha anat molt bé, actualment fem tàndem. La meva parella viatja molt per oci i feina, i per tant la major part de la criança l'assumeixo jo, així ho he triat. És molt sacrificat però per a mi molt gratificant. Sempre m’ha anat molt bé compartir i fer tribu. Per aconseguir-ho he hagut d'anar a grups de criança, de lactància o activitats amb mares, ja que les meves amigues no es troben en el mateix moment vital que jo i, per tant, no em poden entendre en alguns aspectes.

Fer tribu és molt important, la maternitat s’ha de compartir.

Estava estudiant a la universitat. Al ser mare no m’ho van posar fàcil, així que vaig deixar-ho. Ara estudio online. Pel que fa al món laboral, no he tingut mai feina fixa però trobo que és difícil conciliar. Jo prioritzo estar amb els meus fills!

Ana
33 ANYS

El nostre primer fill va ser molt desitjat. Un embaràs sense més problemes que una mica de fàstics i cremors. A la setmana 40+6 començo contraccions. Trenco aigües i anem a l'hospital. Vuit hores aguantant contraccions i tinc moltes ganes d'empènyer. Em fan un tacte i estic de 4 cm. Em desanimo molt i demano epidural, no puc més. Es para tot i cap al tard comença a haver-hi patiment fetal. Tres ginecòlegs a la sala i amb episiotomia, fòrceps i maniobra de Kristeller. Avui en soc conscient i em sento molt malament després d'haver patit violència obstètrica.

Hi ha maneres de parir respectuoses; aquesta no ho és.

Dinou hores més tard va néixer el nostre fill i no dormim gaire des d'aleshores. Ara ha fet tres anys. La lactància i el postpart són una muntanya russa d'emocions. I és molt més dur del que t'han explicat mai. Als cursos cal conscienciar més sobre el postpart i la lactància i no tant sobre el part. Malgrat tot, el viatge val molt la pena.

Núria
49 ANYS

Jo no he volgut mai fills però la meva parella, sí.

El vaig intentar convèncer que estàvem bé i de tot el que no podríem fer. Al final claudico i en tenim dos. El primer part va ser provocat perquè no volia sortir i quan el van portar la meva parella em va explicar com s'agafava, ja que jo no ho havia fet mai. Vaig tenir depressió postpart. El segon va ser part natural i en contra del que es diu em va anar millor. El primer era absorbent i amb dos s'havia de repartir el temps. Tot més tranquil. La idea del segon era meva perquè soc filla única i volia que almenys fessin pinya ells dos. Errat. Es porten menys de dos anys i cadascun va per lliure. La vida et posa a lloc. Ara toca dir que me'ls estimo molt i no em penedeixo de la decisió. Bé, la segona part no és veritat, segueixo pensant que estaria de conya sense fills, encara que, per descomptat, em barallo com una lleona per ells i me'ls estimo molt. Tenen més de 20 anys.

Lili
37 ANYS

Ara mateix tinc una nena que està a punt de fer 4 anys i un nen que està a punt de fer-ne 2. Els records que tinc dels embarassos són fantàstics, els enyoro sovint, em sentia radiant. Cap dels dos parts va ser ràpid ni fàcil. Vaig descobrir la sanitat pública i grans professionals. El primer postpart, complicat, moltes llàgrimes, cansament, clivelles i solitud. Molta solitud. El segon postpart, un altre món, més aviat una lluita per estar sola amb el meu bebè. I sí, cansament, cos desfigurat, esquena maltractada, dificultats amb el temps per conciliar tant com caldria i dubtes d'estar-ho fent bé més sovint del que m'agradaria. Però hi tornaria ara mateix. Seria ideal rebre un suport econòmic per poder dedicar-te més temps a la criança o bé per poder mantenir la feina i tenir suport.

És dur haver d'escollir però no es pot arribar a tot.

I menys quan els nens són tan petits. O treballes i fas carrera professional o ets mare amb dedicació d'hores. I seria perfecte tenir més espais de socialització, més espais on fer tribu amb facilitats.

M.P.
44 ANYS

Tres parts diferents. Molt bon record de tots tres. Alletaments llargs, l'últim fins passats els 3 anys. Des del primer part, trobada amb els instints més animals en tots els sentits: felicitat, por, protecció... Clivelles als pits, morenes, compreses postpart, augments meus de pes desmesurats, cansament, patiment... Però, en general, sense angoixes excessives i fort empoderament. Canvi de prioritats i de ritmes amb tres fills i treballant a jornada completa (molta flexibilitat) i sense suport familiar proper.

La vida personal dels dos és gairebé inexistent però plena.

La nostra societat i el nostre govern no cuida gens la maternitat i la paternitat.

Bego
43 ANYS

Primera filla. Jo molt jove i una mica inconscient, encara. Idealitzant-ho, com m’ho havien gravat al cervell articles de revistes.

Sembla que has de donar el pit, per ser “bona mare”.

Dono el pit i ella mossega. Primera setmana ella amb gana i jo amb ferides, mastitis i febre. Desànim per tot, plors d’ella i plors meus. Familiars aconsellant que mossegués un mocador quan donés el pit i així apaivagava aquell dolor. I jo lluitant amb mi mateixa i amb aquells pensaments de ser “bona mare”, d’arribar on se’m demanava culturalment i socialment. Un pare amb poques habilitats per gestionar la situació i que em feia sentir sola davant la muntanya russa. I d’un impuls surt una trucada: “Sisplau, retireu-me la llet, estem esgotades”. I de l’esgotament, depressió postpart. I de la depressió, a començar de nou. Ara la meva primera filla i jo ens coneixem i ens estimem. Amb el segon ja no era tan inconscient ni idealitzava res del que podia venir. Tot va anar molt millor!

Maria
39 ANYS

Tres embarassos, tres parts vaginals, som afortunats. Quan penso què em defineix penso en supervivència.

Quan tens un fill amb discapacitat, com és el nostre cas, passes a ser una supervivent.

Sents la soledat del sistema i pateixes la falta de conciliació familiar. Cansament i felicitat, un binomi perfecte que ens defineix. Família nombrosa, un orgull. I sí, necessito els meus moments de soledat, d'egoisme, de parella, d'amistat i de retorn a la joventut, en què res era important i ens quedava tot per descobrir. M'enriqueix veure créixer persones, em fa feliç veure compartir espai generacional, la paciència dels avis, l'amor incondicional dels tiets i el joc confidencial dels cosins. I culpabilitzo el temps d'allò que m'he perdut i que ja no podré viure. Intento prendre consciència de tot i oblidar el que em fa mal. Visc el dia i estimo més. Renuncio a hores de son per sentir-me lliure.

Magee
37 ANYS

La meva nena farà un any. És el segon embaràs.

El primer el vam perdre a les 18 setmanes després d'una placenta prèvia que gairebé acaba amb la meva vida.

Vaig parir. El primer part (sense epidural) va ser infinitament més dolorós que el segon. Però la segona filla va arribar al món sana. 3,400 kg. Es va enganxar ràpid i tot anava bé. A les 48 hores... Oooh! Plora! Què li passa? No para! Té gana... Aiiii mare, que no agafa pes. Una setmana. Dues setmanes. A la cinquena: lactància mixta! “Pels meus ovaris que li trec la llet de fórmula!” Una hora de nena a la 'teta', una hora de tirallet... Horror! Surten 4 gotes! Al tercer mes ho vam aconseguir (gràcies, Carlos González!, però no a mares, àvies, tietes i pediatres i infermeres desinformades). Quin despropòsit social, ningú entén i tothom jutja la criança amb vincle. Estic sola però el somriure de la nena m’indica que ho estic fent bé. Vida laboral? Pago una dona perquè vingui quatre hores als matins, jo treballo amb mitja neurona que em queda de no dormir una nit sencera des de fa un any. Diuen que serà així fins als 3 anys però em nego a deixar de fer co-llit (el pare no es desperta a la nit!). Ella és la meva prioritat. L'adoro i m'adora.

Gemma
41 ANYS

La meva maternitat ha sigut un cúmul d’emocions positives i negatives. Després de més de 4 anys d’intents de buscar l’embaràs, amb tota la càrrega de frustració que suposa, vaig quedar embarassada havent passat abans per una operació d’ovaris (amb diagnòstic d’endometriosi inclòs) i un avortament. Ara que el meu fill té 22 mesos estic començant a gaudir d’aquesta etapa de la vida, però m’ha costat una dura recuperació de la cesària i una llarga depressió postpart. Puc dir que, per més que em van explicar alguns aspectes de la maternitat, m’he adonat al ser mare que mai ningú va atrevir-se a dir-me les veritats dures i fosques de tenir criatures.

No tot és tan dramàtic en el fons, però tampoc tan bonic com ens volen fer creure.

Combinar la vida laboral i la maternitat és el següent entrebanc quan has començat a veure la llum després dels primers mesos de la nova vida maternal. Un despropòsit més, un repte personal que sé que durarà molt de temps. Força per a les dones, per a totes, les que volen ser mares i no poden, les que no ho volen i ho acaben sent, les que gaudeixen de ser-ho i les que no.

Ester
49 ANYS

Ser mare, vist ara amb el temps, amb una filla de 13 anys, em va donar pas a una altra dimensió. Ja des del primer moment la sensació que passava per davant un tren de profunda transformació personal al qual podia pujar o no s'ha mantingut en els anys. Canvi de prioritats, d'organització del temps, dels espais, de cercle de relacions, d'orientació laboral, d'oci... La maternitat ha estat un motiu de canvi personal intens i profund que m'ha portat a mirar-me nua davant el mirall, preguntant-me qui soc, com vull viure i el sentit de les coses. Mirant enrere em sento feliç d'haver-me donat aquesta oportunitat.

Parir gran té les seves pegues. La impossibilitat de tenir més fills n'és un exemple

que he patit en primera persona. Però no m'imagino ni als vint-i-cinc ni als trenta iniciant aquest viatge amb el nivell de consciència d'ara.

Tanit
38 ANYS

Embaràs desitjat i tranquil. Vaig parir en un hospital públic on considero que vaig tenir un part respectuós amb professionals que em van acompanyar. Cada persona gestiona les seves emocions i dolors com pot. Jo gràcies al ioga i a la preparació mental (i finalment l’epidural) vaig viure una experiència preciosa amb serenitat i molta joia. La maternitat els primers mesos: incertesa i descoberta, amb els ulls i amb el cor! Gestionar inseguretats i canvis hormonals, un repte.

A vegades m’he sentit sola encara que tothom em volgués fer costat.

Reincorporar-me a la feina va ser difícil: deixar el meu fill des dels 4 mesos i mig a l’escola bressol a les 7 del matí perquè tots dos treballem en una altra ciutat i no tenim avis que ens puguin ajudar; haver de treure’m llet tancada al lavabo de l’oficina perquè vaig triar fer lactància materna exclusiva fins als 6 mesos. I el pes de la casa i la cura del petit recauen més en mi perquè treballo menys hores. Però intento viure cada dia de manera conscient i positiva, gaudint en família, del co-llit i l’alletament perquè aquest és un temps limitat i preciós. Intento escoltar-me, respectar les emocions i estimar-me per poder estimar millor.

Maria
31 ANYS

A mi el patriarcat em va caure com una llosa al damunt, ja que quan estava en el punt més crític de la meva carrera professional, a les portes d’aconseguir que el meu projecte fos una realitat, em vaig quedar embarassada i tot se’n va anar en orris. Es va anar fent una bomba de fum al meu voltant i els meus col·legues van deixar de comptar amb mi. Vaig escollir la maternitat i el món em va girar l’esquena: dies de dolor, soledat, por i una tristesa infinita. Ganes de recuperar la meva vida d’abans i no tenir cap fill. Vaig anar-me’n a viure a França malgrat no tenir-hi res i m’he sentit vella prematurament. He tingut dos fills més i he après a relativitzar els temors. He aconseguit una maternitat pausada i tranquil·la que gaudeixo a cada moment, però m'ha costat gairebé quatre anys, tres fills, moltes llàgrimes i molta frustració.

No he tornat a treballar i de vegades sento vergonya de dir que soc mestressa de casa

de tant com la societat ens fica al cap la idea que no existeix el triomf si no arriba a través de l’èxit professional.

Judit
30 ANYS

Tinc dos fills. Dos postparts diferents. El primer part va anar bé. L'estada a l'hospital molt estressant: familiars a totes hores, sense respectar descansos i amb consells a tort i a dret (segur que té gana, mal de panxa, fred, son, calor, només faràs pit?, no s'enganxa bé, jo faria biberó, bla bla...). Quan vaig aterrar a casa em vaig desmuntar: i ara què? El pare amb tan sols 15 dies de permís. Et trobes sola moltes vegades, desanimada, cansada, trista, a vegades ni tan sols saps descriure com et sents.

Diuen que, malgrat això, quan te'l mires veus que tot ha valgut la pena.

Jo no vaig tenir aquest sentiment fins al cap de molts mesos. Vaig fer lactància fins als 9 mesos, no ho vaig poder allargar més per la feina. Al principi amb dolor i inseguretats. Amb el segon fill ha anat tot més rodat. Tot i que cada fill és diferent, saps que tot passa i intentes prendre't les coses de manera diferent. El segon no té ni 4 mesos i demà ja s'acaba el permís maternal. I ara què? Toca fer mil i una peripècies per arribar a tot, sense poder estar mai al 100% amb res. La maternitat és bonica però és sacrificada.

Cristina
45 ANYS

No pensava ser mare però al final em vaig decidir. No per pressió social sinó per motius personals. Fins llavors mai havia llegit res ni m'havia informat sobre la maternitat. Quan vaig començar a fer-ho em va sorprendre veure tantes mares considerant la maternitat un tema gairebé místic. El mateix amb el tema de l'alletament i de la criança.

Mai havia pensat que hi hagués tanta controvèrsia sobre com s'havia de parir, alletar, jugar o introduir els aliments.

He provat de mantenir-me allunyada de tants corrents i opinions però resulta difícil. D'una banda, m'agrada parlar de les meves experiències, però saber-me contínuament jutjada resulta molest. Existeixen massa 'supermamis' que creuen que tenen la veritat absoluta sobre el que cal fer i el que no. Trobo a faltar més naturalitat i menys misticisme. Trobo a faltar més ajudes per a la conciliació. Em sento jutjada sempre i per massa gent i massa motius. Crec que hi ha tendència a sobrevalorar el que és la maternitat i se li ha restat la naturalitat que havia tingut fins fa un parell de generacions.

Sandra
42 ANYS

Després de moltes operacions i tres 'in vitro' em quedo embarassada de bessones. El primer trimestre amb pèrdues. Per tant, repòs. Supero el primer trimestre però a la setmana 24 em fan cerclatge vaginal per dilatació. Torno al repòs però ara absolut. Només m'aixeco del llit per anar al bany. Part per cesària. Comencem amb alimentació de llet materna, la llet no puja i desespero. Unes infermeres diuen que pit a demanda i d'altres que cada dues hores. Una de les nenes només pesa 2,1 kg i va perdent pes. Ploro per la impotència, ploro pels consells que et donen totes les mares, àvies i tietes. Per fi, a casa amb el relax puja la llet, començo a donar el pit i una de les bessones s'agafa bé i l'altra, la més petita, no pot i em trec la llet i l'hi dono amb el biberó. Semblo una vaca, tot el dia amb els pits a fora. Així durant 3 mesos. No puc més, estic esgotada.

Ploro perquè em sento mala mare per deixar de donar el pit a les nenes.

Però ha sigut i és la millor experiència de la meva vida.

Pilar
33 ANYS

L’experiència d’altres dones va ser clau per poder fer-me una idea del que m’esperava. Llegir relats de parts em va fer tocar de peus a terra. Tot i així, porto tres mesos sense poder seure en condicions. Què va passar? Segons l’hospital, res en concret.

Vaig trobar a faltar que a l’hospital m’ajudessin amb el pit en lloc d'amenaçar-me

amb donar-li llet de fórmula. No m’estranya que hi hagi dones que abandonin la lactància materna exclusiva. La corresponsabilitat de la parella i l’ajuda de la família van ser clau. El grup de lactància al CAP, imprescindible per no abandonar, tot i que quan ja no pugui més la deixaré, sense pressió. Soc empresària i m’he adonat que tothom està molt content per tu però el que volen és que surti la seva feina. M’ha sorprès que entre dones també ens boicotegem. Sense remordiments seguiré amb el meu projecte professional i de vida. Falta tribu i treure’ns del cap tots els mites, tant de lactància com de criança. Creure en el teu instint és important. També falten ajudes per a mares autònomes.

Gemma
37 ANYS

Quan tenia 30 anys vam deixar de posar barreres i la sorpresa va ser que no em quedava embarassada.

Després de tres anys buscant vam començar a fer-nos proves i la resposta dels metges va ser "diagnòstic idiopàtic". És a dir, no hi havia cap raó per no quedar-me embarassada. L'única cosa que van trobar va ser teratozoospèrmia en el meu marit, però l'embaràs, en aquest cas, segons els metges, podia ser factible. Després d’esperar uns mesos, ens deriven a una sexòloga. La pressió cada vegada és més gran. Entre nosaltres les relacions sexuals es converteixen en una obligació. Amigues que es queden embarassades a la primera. Finalment un metge ens diu que hem fer una fecundació in vitro. M’hi nego. No pot ser, segur que podem provar alguna altra cosa abans, penso. Jo sabia que la separació dels pares va fer que tingués molta por de ser mare, però fins al punt de no quedar-me embarassada? Començo un tractament d'acupuntura que dura un any i mig. Finalment fem dues inseminacions que no surten. Acabem fent una in vitro, i ara soc mare de bessons! Comencen altres lluites.

Mireia
33 ANYS

Un postpart d'infern per culpa d'una lactància plena d'entrebancs evitables

si haguéssim tingut al costat els professionals adequats vetllant pel nostre alletament matern. El meu fill tenia el frenet lingual curt i ningú ho va detectar. Les conseqüències van ser unes ferides inhumanes als mugrons, una mastitis subclínica i una pèrdua important de pes del meu fill. Em vaig veure obligada a suplementar-lo amb llet de fórmula i biberó. Tot i cuidar molt la lactància mixta el nen s'ha acabat decantant pel biberó i he hagut d'abandonar del tot la lactància materna. Jo tenia molt clar que volia alletar el meu fill durant mínim dos anys i ho hauria pogut fer si haguéssim rebut l'atenció adequada des del principi i si els protocols hospitalaris i l'entorn social es dediquessin més a empoderar la dona en un moment tan sensible i vulnerable com el postpart.

Tàlia
46 ANYS

Molta il·lusió dipositada. Primera patacada, el postpart. És prou dur per ser que se’n parla tan poc.

A ser mare se n'aprèn cada dia.

Més que les recomanacions, el més important és escoltar el teu propi instint. Hi ha dies de tots els colors, però jo ho recomano. Hem tingut dos fills. La veritat és que em trobo a faltar, vull dir jo, com a persona. Em pregunto si jo seria la mateixa persona sense haver tingut els fills. Gran tema! La maternitat des de la visió de les que parim.

La mami
36 ANYS

M'encanta ser mare, però trobo a faltar temps per a mi, per fer coses o per simplement no fer res. Tot i que em sento feliç de tenir la meva filla en la meva vida, a vegades trobo a faltar la meva vida d'abans.

Ser pares és una prova de foc per a la parella,

Silvia
40 ANYS

Mai havia tingut instint maternal fins que vaig trobar la parella ideal i un llibre: 'La maternidad y el encuentro con la propia sombra', de Laura Gutman. Llavors se'm van despertar les ganes de ser mare. Però no tenia ni idea de com seria! He passat de gaudir molt estant sola i estant amb la meva parella a ser mare de família nombrosa. Qui m'ho havia de dir! Entremig he hagut de fer els dols que no vaig fer per les dues interrupcions voluntàries d'embaràs que he fet en altres moments vitals. Una als 17 anys i una als 30.

Aleshores ni em passava pel cap ser mare! Això també és parlar de la maternitat.

Els tres embarassos portats a terme els he gaudit molt. El primer part, en clínica privada amb epidural, ventoses, fòrceps, maniobres, episiotomia i punts. Els altres dos parts, a casa, amb una llevadora sàvia i experimentada, amb un acompanyament brutal. Les dones estem oblidant el que és parir perquè la societat ens cosifica. I ens pren el poder de ser dona, mare i àvia. Sobre el fet de ser mare, tots els tòpics són certs: cansament, amor, entrega, felicitat... Em quedo amb totes les dones que he trobat pel camí. I la conciliació no existeix. És fals.

Núria
31 ANYS

Embaràs bo, part correcte, tot i que vaig haver d'acceptar que la llevadora em trenqués la bossa sense el meu consentiment i dos intents de maniobra de Kristeller fins que la meva ginecòloga li va cridar l'atenció. Aterrar a casa va ser acollidor. El més incòmode van ser les múltiples visites que vam rebre que donaven consells contradictoris gratuïts que no havia demanat. L'única cosa que desitjava era estar els tres junts per conèixer-nos. Alletament matern durant 13 mesos a demanda perquè és el que vaig sentir, sense fer cas de professionals de la sanitat, altres mares, gent desconeguda, veïns, taxistes...

No sabia que un gran percentatge de la població tenia doctorats en alletament matern.

A partir del setè mes, quan m'incorporo a la feina, topo amb la realitat. Nits sense dormir i dies a contracorrent en què sembla que no puguis arribar a tot. Et sents contínuament malament, indignada i enrabiada amb el món, però el vas a recollir a la llar d'infants i tots aquests sentiments s'esvaeixen. La millor decisió de la meva vida!

Sònia
47 ANYS

I a les aspirants a mare que ens fan sentir malament per no haver-ho aconseguit?

Les que hi vam dedicar anys de la nostra vida, energia, diners i un cost emocional irreparable? Arribes als 39 amb el teu últim fracàs "sentimental", desitjant tenir fills des dels 20. T'han venut que ser mare és la culminació de la teva realització com a dona. Però tu no pots. Aleshores, sola, dius: "Ara o mai". Tres anys de tractaments: 4 inseminacions, 2 in vitros, 4 inseminacions més (cicles naturals, sense tractament, ja). Desfeta emocional. No soc una dona completa. Intentes consolar-te dient-te: "Ha sigut molt dur, probablement ho idealitzaves, no n'hi ha per tant". I et contesten: "Però compensa, val la pena, et perds una de les millors experiències del món". La societat del segle XXI continua fent xantatge emocional a la dona amb la maternitat. La maternitat està sobrevalorada.

Mare sincera
45 ANYS

La maternitat m'ha obligat a millorar com a persona.

Vaig deixar de pensar en mi i les meves decisions gairebé sempre les prenc pensant en ells. Però si no tens un suport social, aquesta situació pot ser encara pitjor. Això em fa pensar que no val la pena, que es pateix i ningú t'ho avisa. Hi ha molta pressió social sobre les dones. Jo crec que la maternitat són els cadenats de l'amor.

Abril
31 ANYS

Recordo l'embaràs com una època molt creativa. Una bona etapa. No tenia feina i vaig fer una entrevista en una botiga. Em diuen que sí però abans de signar el contracte confesso que estic embarassada. Diu que no em pot contractar, que un cop tingui el fill em farà fora i que el puc denunciar. Dic que no ho faré però no em contracta.

Neix el meu fill, és un bon part. Però no tinc instint. El primer dia no el vull agafar en braços,

per inseguretat, només estic bé amb ell al llit, allà sé que no caurà. Als dos dies el visiten la seva família paterna (són de França) i es queden a casa. Ens invadeixen durant tres setmanes. Circulen diferents familiars per casa. Em molesta quan l'agafen (ells i els nebots de 7 anys) com si fos una joguina i ni tan sols em demanen permís. No em trobo. Només em vull tancar a l'habitació amb ell però no puc. Invasió.

Karine
49 ANYS

Embaràs inesperat, dolç i feliç viatjant entre tres països. Part molt desagradable, fins i tot violent, agressiu i molt poc respectuós, però una filla magnífica. Por de no saber, misteri de totes aquestes emocions noves, inquietuds, il·lusions, desil·lusió de no tenir prou llet, màgia de poder compartir tots els moments, fins i tot l'alimentació, amb el pare. Som una tríada, som una família.

Amor incondicional, amor per sobre de tot.

I la màgia de l'aprenentatge, el descobriment i l'admiració per aquest ésser petit i fràgil que cada dia es fa més gran i més lliure.

Eli
30 ANYS

El Manel va néixer per part vaginal a les 41+6. Volta de cordó, meconi, parada respiratòria. Als tres dies de vida tornem amb parada respiratòria a l'hospital: el meu fill es moria. Jo em canviaria per ell. Clivelles. Adeu a la tan desitjada lactància materna. Em sento sola, i això que estic envoltada de gent.

La panxa penja, tinc estries, estic horrorosa.

A les sis setmanes vaig tornar a la feina perquè soc autònoma i si no treballo no facturo i si no facturo no mengem. Tot acaba passant. El nen sobreviu, la mama intenta sobreposar-se a tot i la vida passa. El meu fill és el millor del món i mereix una mare feliç.

A.T
41 ANYS

Sempre vaig tenir clar que volia ser mare. Primer embaràs, 32 anys, no planificat, relació a distància incipient, prenc una decisió duríssima i avorto.

M'estimava el nen, moltíssim, però no era el moment ni el pare.

Encara en guardo el record (mental) i el tinc present com el meu primer fill. Complex, tot plegat. Segon embaràs, 37 anys. Part provocat, físicament terrible, males praxis a un hospital públic de primer nivell, estrip de la vagina fins a l'anus, afectació neurològica, incontinència fecal. El puerperi? Sense calces, una faldilla negra i llarga, i fent-me caca desfeta a sobre perquè se m'escapava (que netejava jo mateixa, de la vergonya). Rehabilitació durant 18 mesos fins que la vaig suspendre per buscar un nou embaràs. Quan tingui el segon fill (si arriba) m'hauran d'operar. Tercer embaràs, 40 anys. Avortament retingut a les 11 setmanes. Actualment (41 anys), intentant ser mare de nou. El pitjor de ser mare és perdre la independència i haver de donar explicacions per tot. I, tot i tenir un company que fa coses, el pes real és per a la mare. Has de ser a tot arreu i quan no hi arribes encara et sents més culpable.

Mar
36 ANYS

Part molt prematur a causa d'una preeclàmpsia que gairebé em causa la mort. Neix la meva segona filla a les 28 setmanes i amb 700 grams. No la veig perquè després de la cesària la porten a la incubadora i a mi a l'UCI. Al cap de tres dies surto de l'UCI i la veig, molt petita i feble. No ens asseguren que arribi a demà i ens diuen que hem de viure al dia. Es passa gairebé tres mesos ingressada i el meu marit i jo anant i venint de l'hospital a casa perquè tenim una altra filla, de 4 anys, que també hem de cuidar. Com que no pot prendre pit em trec la llet amb tirallet però en surt poca. A l'hospital tot són pressions perquè no tinc llet. Em passo el dia enganxada al tirallet i finalment em surten clivelles. La nena se'n surt sense més seqüeles que una displàsia pulmonar. Ara ja som a casa, amb còlics i dormint poc. Fem llet de fórmula perquè amb l'estrès se'm talla la poca llet que tenia. Tinc un sentiment horrible per no fer lactància materna. Ho hem passat fatal però l'estrès no ens deixa pensar en el que portem a l'esquena. Tot sembla haver acabat bé... Ara estem contents.

Aviat tornaré a treballar, amb por de demanar una reducció i que em facin fora.

Consulta més continguts

El que no t’han explicat de la maternitat

Jane Lazarre: “Per tenir-ho tot, ser mare i tenir una carrera exitosa, has de tenir diners”

Totes les maneres de ser mare

Si vols participar explica'ns la teva experiència

Contacta’ns

Disseny

Ricard Marfà

Programació

Jordi Guilleumas