Ernestina Torelló i Llopart i Maria De la Rosa Torelló seuen de costat a la galeria de la casa familiar de Gelida, que ha vist passar 24 generacions dels Torelló, una estirp lligada al món de la vinya i del vi i, més tard i fins avui, també del cava. Àvia i neta són “la generació 22 i la 24”, es presenta l’Ernestina, de 79 anys. Amb una vida molt lligada a la família –els llaços de sang s’empelten amb els de les caves Torelló, el negoci que encara gestiona amb els seus fills i que confia llegar als nets algun dia–, l’Ernestina remarca que la seva és una generació que ha trencat amb velles inèrcies, com les del rol que tenien reservat les dones: “Jo vaig poder anar a la universitat, vaig estudiar el que volia, dret, en un moment en què no es veien gaires dones a les facultats”, recorda, i atribueix mèrits als seus pares: “Van veure clar que el seu era un cicle que s’acabava, que la dona havia de guanyar-se la vida per ella mateixa i no dependre de l’home, del matrimoni”.

Un món d'homes Diu haver-se sentit “una dona en un món d’homes, sobretot al principi”, tant a les aules universitàries com més tard al capdavant de l’empresa amb el seu pare, però no recorda haver-se sentit qüestionada. “Mai he tingut cap problema amb els homes, tot i que és cert que també m’he sabut preparar i potser hi ha ajudat que tinc un caràcter fort”, reflexiona l’Ernestina, que admet que no sempre és així per a les dones. “Les més reservades potser són més vulnerables, jo sí que tinc amigues que s’han sentit limitades per companys homes o han deixat de fer o de dir per la por del què diran”, apunta la seva neta, la Maria. Ella també ha experimentat ser minoria a la facultat, on ha fet enginyeria industrial. De 40 matriculats, només 10 eren noies i només cinc s’han graduat aquest any, explica. “Encara es veu com una carrera molt mecànica, de feines que s’associen als homes, i no és així i cal inculcar-ho més”, reivindica.

Els estudis L’empoderament per canviar aquestes situacions quotidianes, perquè la dona guanyi presència en tots els àmbits i el pes de la llar i els fills no recaigui només sobre elles, és el que “s’està guanyant amb el feminisme”, raona la Maria. De feminisme, apunta l’àvia, no se’n parlava al seu temps, per bé que moltes el van practicar a la seva manera. “La formació hi fa molt, perquè t’obre els ulls, però sobretot et dona els mitjans per poder-te valer pel teu compte”, assegura.

Ella la universitat la recorda com “un món de llibertat”, especialment després d’un passat d’escola de monges, riu, i malgrat ser encara un temps de “pre-Transició”. Això sí, les etapes eren molt diferents de les que viu avui la Maria, admet. A l’edat que té avui la seva neta, 23 anys, l’Ernestina ja estava casada i tenia un fill (el pare de la Maria), que va néixer quan feia tercer de carrera. Compaginava la maternitat amb el final dels estudis i després amb la feina, primer amb el seu marit i, més tard, al costat del seu pare, ja a les caves i amb dos fills. “Jo no m’imagino amb un nen ara! Amb 22 anys et sents encara en una altra etapa”, apunta la Maria, que tot just ha acabat de graduar-se i treballa en una empresa industrial desvinculada del negoci familiar.

Relacions de parella La Maria té parella, però el festeig no té “res a veure” amb el dels temps de l’Ernestina, tal com ella li recorda: “Abans, el noi venia a casa, tu anaves a casa els sogres, però de marxar de cap de setmana, ni pensaments”, apunta divertida. “Encara quan ets la nena hi ha més precaucions si dius que passes la nit fora. Amb els nois és diferent, van més a la seva”, subratlla la neta, que ho justifica perquè es perceben “més perills” per a una dona sola tornant sola a casa de nit. “Algun cop m’he trobat amb algun home que m’ha cridat «Guapa!», i tens ganes d’arrencar a córrer”, admet. “Esclar, abans se sortia diferent i el xicot sempre et portava casa”, diu l’Ernestina, i la neta li recorda: “Sí, però avui potser ell i jo anem a festes diferents”.

L’Ernestina destaca en positiu aquest guany de llibertat de la Maria: “Abans marxaves de casa quan et casaves i, per això, casar-se molts cops era guanyar llibertat, perquè deixaven d’estar lligats, la dona i l’home, a uns horaris i unes normes, però ara els passa just al revés: la joventut perd una mica aquesta llibertat d’entrar i sortir i viatjar, perquè la convivència els comporta renúncies, per molt que siguin volgudes”.