“Jo volia ser un noi”, diu la Pilar Hernández, de 81 anys, asseguda a la seva butaca preferida, a tocar de la finestra, del seu pis del Clot de Barcelona. “Però volia ser noi perquè veia que ells tenien uns privilegis que jo no podia tenir: ells podien estudiar, viatjar, entrar i sortir, fer i desfer sense donar explicacions... i en canvi nosaltres no”, diu. La Júlia Alonso, una de les seves quatre netes, de 28 anys, seu al sofà davant d’ella i escolta atentament. “M’hauria agradat tant néixer en el moment que ho va fer la Júlia i haver tingut totes les oportunitats que ella ha tingut”, diu amb un somriure.

Tot i això, la Pilar es mostra agraïda amb la vida viscuda. “Vaig tenir una mare que va ser un gran exemple per a mi. Una dona lluitadora i molt valenta, que es va quedar viuda abans que jo fes 3 anys i va tirar endavant tota sola. Em va ensenyar a ser independent en una època en què l’únic que s’esperava de les dones és que fóssim bones esposes i mares”, diu. I aquesta vida viscuda de la Pilar és també font d’inspiració per a les seves netes avui. “Explica-li que vas estudiar una carrera de gran”, l’anima la Júlia. “Sí –diu la Pilar–, vaig estudiar literatura, que és el que més m’agradava. De jove no vaig poder estudiar perquè em vaig haver de posar a treballar amb 15 anys”, recorda. De gran, ha recuperat el temps perdut i, a part d’estudiar, ha participat en grups de teatre i és molt activa en les activitats de dos casals del barri.

Dones pioneres La Júlia sent “admiració” per la generació de dones de la Pilar “perquè van ser pioneres en molts aspectes i també es van sacrificar per tirar endavant la família”. “Ella va tenir tres fills i 4 netes i tots hem pogut estudiar, no com ella”, destaca. Ser dona a la Barcelona dels anys 40 i ser dona actualment no té res a veure però totes dues coincideixen que “encara hi ha molta feina per fer”. “Estic molt contenta amb aquest esclat del feminisme que estem vivint –diu la Pilar–, tot i que hi ha algunes batalles que no comparteixo, com la del llenguatge inclusiu, però la batalla de fons sí que és compartida”. La Júlia reconeix que la fa feliç viure aquest moment històric del feminisme. “En poc temps s’ha convertit en un fenomen molt popular i transversal, ara hi ha un orgull feminista molt fort que fa uns anys no existia i això és molt positiu”. Però també és crítica:“Crec que encara tenim interioritzats molts patrons i actituds masclistes, fins i tot les noies, que hem d’aconseguir trencar. I caldria que el feminisme arribés a tothom”, demana.

Discriminacions de gènere Ella, que va estudiar la carrera de biologia i treballa a l’àmbit científic, reconeix que ha patit aquest tipus d’actituds masclistes al seu entorn laboral. “El fet de ser dona encara et pot afectar molt negativament i jo això ho he vist a la feina:he vist situacions en què el fet de ser dona i jove m’ha perjudicat perquè no se’m pren seriosament. No se’m pressuposen unes capacitats i no se’m té respecte. Me l’haig de guanyar. I, en canvi, als meus companys nois això no els passa”, comenta. La Pilar l’escolta i fa que sí amb el cap. És conscient que encara queda molt camí per aconseguir la plena igualtat. “Mira l’altre dia el que va passar amb l’Ursula von der Leyen. No li van voler donar la mà pel fet de ser una dona! I jo em pregunto:en quin món vivim que encara passen aquestes coses?”

Amb el 8-M a tocar, totes dues diuen que sortiran a manifestar-se, com ja havien fet abans de la pandèmia. “Encara no sé com no vam agafar el virus allà a la concentració del passeig de Gràcia”, diu rient la Pilar mentre recorda l’última manifestació: el 8 de març del 2020, poc abans del confinament. “Però sola no hi vull anar –diu–. Hi vull anar amb les quatre netes. Tinc la sort de tenir una família plena de dones”.