“Na Clara és un brollet d’aigua dolça enmig de la mar”. Es nota que qui descriu na Clara Fiol no pot ser cap altra persona més que la seva padrina, Maria Antònia Sales, i que la paraula és un dels seus dons. Aquest és precisament un dels dons que la seva neta ha heretat d’ella, juntament amb l’art de cantar, amb una diferència: “Jo he pogut mostrar un poc més el que he escrit, perquè la societat és una altra”, reconeix la jove. Clara Fiol acaba de publicar el seu segon poemari –Còrpora–, mentre que la seva padrina ha hagut d’esperar a estar retirada per començar a escriure. “No em puc imaginar que una padrina pogués ser escriptora, jo no en conec cap”, admet Fiol, qui –a més– combina la faceta literària amb l’activitat del seu grup de música, Marala Trio.

Si bé les lletres són un pilar fonamental per a totes dues, els seus rerefons professionals abasten encara més disciplines. Fiol ha fet dansa professional al Conservatori de Palma, té la carrera d’Humanitats i ha estudiat cant, mentre que Salas va fer infermeria i, una vegada jubilada, també va fer cursos d’Humanitats. En l’àmbit dels estudis és allà on les dues generacions veuen un dels bots més grans, perquè amb el temps s’han guanyat facilitats. “Jo vaig haver de deixar el Batxillerat quan el meu pare va morir, molt jove, a 43 anys. Després, el que he fet ha estat de gran, mentre ja feia feina. Per sort, ara tenen una vida molt diferent de la nostra”, apunta la padrina.

En aquest sentit, afegeix Clara, les xarxes socials també hi han jugat un paper molt important. “Gran part del fet que la meva feina tingui sentit és que la puc publicar”, manté ella, una cosa que dues generacions enrere era impensable. “Si la vida en general era molt més anònima, la d’una dona, encara més”, lamenta. I la seva padrina hi està totalment d’acord. “L’única cosa que em sap molt greu és haver nascut 30 anys abans. M’ha costat molta pena aprendre a escriure amb l’ordinador”, respon ella tot d’una. Encara que la seva padrina té compte de Facebook i Instagram, i fa servir amb agilitat el WhatsApp, ha arribat tard per poder-los fer servir com una eina més professional que de contacte amb els éssers estimats.

En la seva època, la tecnologia més avançada que va fer servir Antònia va ser una màquina d’escriure “i no totes les nines aconseguien tenir-ne una”, puntualitza. En canvi, “avui dia un infant t’agafa el telèfon i sap fer coses que a nosaltres ens han costat moltíssim”. Per tots aquests entrebancs, Clara és conscient que les coses han canviat. “Jo sé que fa 30 anys, i no diguem 60, per dedicar-me al que em dedic ara, hauria hagut de fer molta feina i hauria hagut d’estar fora del sistema”, afirma. I el mateix hauria passat en l’àmbit de la parella. “Si jo hagués volgut dur la vida amorosa, sentimental o sexual que duc ara, en la seva generació, també hauria hagut de ser una lluitadora, anant en contra d’allò que estipulava la moral”, declara la neta. Antònia li dona la raó i li adverteix “hauries hagut d’estar fora de la recta on et tocava estar”.

“Jo venc d’una família molt religiosa. Per poder sortir amb el meu al·lot, havia d’anar amb la meva germana. Ell tenia una moto, una Reju, i vés alerta que me’n pogués anar amb ell amb la moto, perquè la meva germana no podia venir”, rememora ara entre rialles. Però de seguida aclareix que “és un absurd”. “Hi ha gent que ha quedat estancada, però jo no. Si una dona està amb un home i és maltractada, és molt normal que ella no hi vulgui estar”, raona la padrina, a la qual cosa Clara respon: “I si no, també”. “Ara estam en el punt que si no et maltracta, però vols decidir no continuar-hi, també està bé”, li argumenta. Si bé la padrina hi està d’acord, reconeix que ara ha trobat un sant al qual resar perquè la jove trobi “un bon al·lot”.

La paraula ‘feminisme’ també ha patit una evolució entre aquestes generacions. “Quasi ningú en parlava”, assegura Antònia, qui qualifica de “doi” que abans “si a una família hi havia un nin i una nina –germans–, i la família anava escassa de doblers, qui havia d’estudiar havia de ser el nin; la nina, no”. Per coses com aquestes, denuncia que “era un món molt masclista, en què tot era a favor de l’home i la dona havia de callar”. Davant això, Clara recorda que un dia la padrina li va explicar que el seu padrí “era feminista” perquè “feia nets els vidres allà on la padrina no arribava”, i totes dues riuen juntes. Encara ara, la jove considera que “la lluita no s’acabarà mai” i que espera que “si d’aquí a 60 anys” té una neta, “que consideri que estava molt enrere”. Un dels principals reptes que encara creu que queden pendents és que “molts de col·legues [homes] encara no saben en quin món estam, que tenen zero responsabilitat afectiva, per exemple”. “Encara maten dones, trans... ens queda molt de camí”, conclou.