Filla, neta i besneta de masovers, l’Alba Bertran admet que la feina al camp “és dura”, poc rendible i “gens reconeguda” però no l’hauria canviada per res. “Hem tingut males èpoques però aquí hem sigut feliços”. El temps s’atura a la masia de Can Pèlacs, un oasi sense cobertura de mòbil ni internet dins del Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i l’Obac, on ella i el seu marit van arribar l’any 1988 per treballar i tenir cura de les terres i la casa. “Com si fos nostra però sabent que no seria mai nostra”, puntualitza.

La seva va ser una infantesa, com la de tota una generació, marcada per la guerra. Amb l’avi mort i el pare a la presó, quan l’Alba era petita, la casa la portaven les dones. “A la meva família les dones han tirat endavant quan ha sigut l’hora”, diu. No creu que el fet de ser dona l’hagi limitat, si bé reconeix que a pagès hi havia feines d’home i feines de dona. “Les feines dures les feia l’home i les feines de la casa, de cuidar els fills, els avis... les feien les dones. A la meva família tothom sabia el paper que tenia i tan important era un com un altre. No era més important la feina d’un home que la d’una dona. Les dones tenien el seu paper importantíssim a la casa, i els homes, importantíssim a la terra”.

Ara és la seva filla, també de nom Alba, qui fa les feines del camp i el seu fill és cuiner de professió. La lluita pels drets de les dones la va viure de primera mà, ja que la seva mare va batallar pel sufragi femení: “Ella ja va ser una mica revolucionària”. I la seva sogra va ser de les primeres dones en anar a la universitat.

El matrimoni Ha tingut una vida plena però, potser, li hauria agradat estudiar història. “Però no m’ho vaig plantejar gaire. Eren altres circumstàncies. A la meva època la gent treballadora no anava a estudiar. Treballava”, recorda. Als 29 anys, l’edat que ara té la seva neta, ja estava casada i tenia un fill. Reconeix que la vida de la seva neta, que també es diu Alba, és molt diferent de la seva. “Jo diria que és millor perquè a ella li agrada molt estudiar i té capacitat per fer-ho”.

L’Alba Rodríguez s’ha criat en plena natura i se sent “afortunada”, però la seva vida professional no passa per la pagesia. I, de fet, està cansada que l’hi preguntin. “Ella ha de fer la seva vida”, diu l’àvia. És l’única neta i les seves visites són celebrades com una festa per la seva àvia, que ja li té preparada una bossa amb les verdures de l’hort. L’Alba –la nena, com encara li diu l’àvia– va marxar als 19 anys de casa per anar a viure sola, cosa impensable per a la generació de l’àvia, que va marxar de casa als 24 anys, quan es va casar. “No m’hauria passat mai pel cap. En aquella època això no s’estilava”.

La manera com es coneixien les parelles tampoc té res a veure: “¿Saps què és el Tinder, àvia?”, li pregunta l’Alba. “No, però m’ho imagino. Llavors no hi havia aquestes coses”. “Amb el teu avi ens coneixíem de tota la vida. La meva àvia i l’àvia d’ell eren germanes. Ell feia la seva vida i jo la meva però sempre hi havia un acostament”. Quan l’Alba àvia era jove només hi havia una opció: “Casar-se i prou. No m’hauria passat pel cap no fer-ho. Llavors, tothom es casava”, admet. La seva neta reconeix que la seva generació s’ha alliberat, en part, d’aquesta pressió social.

Consciència feminista D’educació sexual tampoc n’hi havia. Ningú li va parlar de sexe ni de la menstruació, per posar dos exemples. “Això a la meva època s’havia de descobrir”, diu. “Carai, quina sorpresa devies tenir!”, comenta la seva neta. “Aquestes coses no s’explicaven, es descobrien. I entre les amigues en parlàvem però ens fèiem unes pel·lícules! I la realitat era una altra cosa”. I encara menys es parlava de desig femení. “Crec que ara ha millorat molt –argumenta la seva neta–, però tot i així l’educació sexual que vam rebre nosaltres a l’escola era molt justeta”. “Però la teva mare sí que t’ho va explicar”, afegeix l’àvia. I de parella, només una. “Imagina, àvia, que tu t’haguessis volgut separar. Oi que no s’hagués vist bé? En canvi, si jo ara ho fes, a ningú li faria res”. “I està bé que així sigui. Jo vaig estar bé en el meu matrimoni però si dues persones no estan bé, hi ha d’haver una solució”, soté l’Alba Bertran.

Constata aquesta i altres millores en els drets de les dones però s’indigna amb la violència masclista. “No m’entra al cap que pel sol fet de ser una dona hagi de ser maltractada. La dona ha de tenir la mateixa llibertat per fer coses que un home”, diu. La seva neta assegura que la “consciència feminista” ja li venia de casa però constata que encara queda camí per recórrer: “No he patit discriminacions de manera directa però pel sol fet de viure en aquest sistema no he tingut les mateixes oportunitats”, conclou.