“La gent et diu coses com: «Desconnecta i ja veuràs com t’hi quedaràs»”

L’altra cara de

infertilitat

la maternitat

L’altra cara de
la maternitat

Lara Bonilla

Fotografia

Francesc Melcion

Sara Cabarrocas

7 de febrer del 2020

INFERTILITAT: “Impossibilitat per dur a terme una gestació malgrat quedar-se embarassada”. Tot i usar-se habitualment com a sinònims, esterilitat i infertilitat no són mèdicament el mateix, però és un exemple més del desconeixement que hi ha al voltant de la salut reproductiva femenina. La fertilitat la donem moltes vegades per suposada, fins que apareixen els entrebancs. I al cost emocional i econòmic de la infertilitat, se li ha de sumar una altra càrrega: la pressió social per tenir fills i el secretisme amb què es porta. Sis dones i un home en parlen sense embuts i reivindiquen la infertilitat com una part més de la maternitat, fins i tot quan al final del trajecte no hi ha l’anhelat ‘nadó miracle’.

“El dia que vaig decidir
que s’acabava, em vaig
sentir alliberada”

Míriam Aguilar

42 anys

Dissenyadora
de complements

“Els primers anys no ho explicava per vergonya. Em sentia malament per ser l'única dona en el meu entorn que no era capaç de quedar-se embarassada o de tenir un fill. Com si la culpa fos meva. A vegades, fins i tot havia pensat: I si és que no ho vull prou? I si és que realment no vull ser mare? Sentia que el meu cos no era igual que el d’altres dones. Llavors, això està mal plantejat perquè la infertilitat és una cosa natural, forma part de la maternitat també”.

La Míriam d’avui no és la de fa deu anys, la que no explicava, per vergonya, els seus problemes d’infertilitat. Avui és una dona que diu les coses pel seu nom. Cansada de la història del ‘nadó miracle’, el de dones que després d’anys de lidiar amb la infertilitat i sotmetre’s a múltiples tractaments de reproducció assistida acaben tenint aquell fill tan desitjat, la Míriam reivindica una altra figura, la de la dona sense fills. Perquè la infertilitat, diu, també és això, i no sempre acaba amb un nadó als braços. Quatre puntets al revers del braç, un per cada fill que no va néixer, són el record gràfic dels quatre avortaments que ha patit. El seu límit era la reproducció assistida. “No volíem perquè ens semblava un negoci, perquè pensava que era lluitar contra el que el meu cos m’estava dient, perquè eren molts diners per tenir un fill i també per la pressió de si anava malament. Però quan va arribar el moment i vam veure que de manera natural no tindríem un fill, vaig pensar que potser estava posant una barrera per quedar-me embarassada d’una altra manera que no és ni millor ni pitjor”. Finalment, ella i la seva parella van fer una excepció i van provar-ho amb una ovodonació, que no va funcionar. I deu anys després de conviure amb la infertilitat, van decidir deixar d’intentar-ho. Tenia 41 anys. Li faltava un any per als 42, l’edat que s’havia marcat com a límit per ser mare.

Quan dir prou

Míriam Aguilar “Posar-se un límit és essencial perquè la societat t’empeny a seguir-ho intentant: «Ja veuràs que la pròxima serà la bona». I això és pressió. Per què a les dones que continuen intentant-ho els hi diuen que són molt valentes? En canvi, a les que decidim deixar-ho se’ns veu com les pobres que no ho han aconseguit. Fins quan ho havia de continuar intentant? Potser al final acabo tenint un fill i m’adono que tampoc soc més feliç que abans”. “El dia que vam decidir que s’acabava em vaig sentir alliberada. Havia fet el que havia pogut i el meu cos no podia, ho havia d’acceptar”.

Entre el 15 i el 20% de les parelles en edat reproductiva tenen problemes de fertilitat

Ariana Ruglio “On es posa el límit és una qüestió molt personal. Jo ja tinc una filla. Potser si no tingués fills ho continuaria intentant. O potser no. Crec que el límit l’has de posar quan ja no pots més. Aturar-te i mirar la teva vida. A mi la idea de viure tot això en bucle m’horroritza. També és ser valent dir: «Fins aquí». Perquè la vida és molt més que això. I el nostre límit també va ser la meva voluntat de fer més que de mare”.

Sandra Arolas “Aquest era l’últim intent. De veritat. Sona estrany perquè hi hem insistit molt, però era l’últim també per temes econòmics. Perquè gratis no ho és. I, després, són tractaments hormonals molt forts i no em puc passar tota la vida hormonant-me. Vam anar al metge amb una carpeta supergruixuda i li vam dir: «Aquesta és la carpeta dels tractaments, això és tot el que hem fet i és l’últim que farem»”.

Ona Campillo “Jo eternament no ho provaré. El límit existeix perquè som conscients que portem dos anys intentant-ho, hem tingut quatre avortaments, estem amb in vitros i els diners són els que són. Això condicionarà bastant”.

Sandra Albert “Si m’hagués tocat la loteria jo hauria seguit intentant-ho però eren molts diners i vam descartar continuar per una qüestió econòmica”.

Cicles iniciats de fecundació in vitro i d'inseminació artificial

FONT: CATALUNYA / SEF 2017

CICLES

35.000

33.380

30.000

AugmentEN

17%

25.000

20.000

15.000

DisminueixEN

8,6%

10.000

8.013

5.000

2014

2015

2016

2017

ANY

CICLES

35.000

33.380

30.000

AugmentEN

25.000

17%

20.000

15.000

DisminueixEN

8,6%

10.000

8.013

5.000

2015

2016

2014

2017

ANY

CICLES

35.000

33.380

AugmentEN

25.000

17%

15.000

DisminueixEN

8,6%

8.013

5.000

2015

2016

2017

2014

ANY

Fecundació in vitro Inseminació artificial

“Quants avortaments he
de patir per tenir sort?”

Sandra Albert

48 anys

Administrativa
a l’atur

“Ens van dir: «Aneu-ho provant a veure si teniu sort». Quants avortaments he de patir per tenir sort? Cada cop que en tens un, físicament és un desgast, a part que psicològicament és molt dur. Per a mi era un disgust molt gran. Era un fracàs. Jo plorava i la meva parella em deia. «No ploris». A veure, jo necessitava plorar, tenia dret a estar enfadada i havia de fer el meu dol. I això també provocava bastantes tensions”.

Després de tres avortaments en les primeres setmanes de gestació, un embaràs ectòpic i un pelegrinatge mèdic, la Sandra i el seu marit van saber que els seus embarassos mai serien viables per un problema genètic d’ell. Saber-ne la causa va ser un alleujament, sobretot per treure’s la culpa de sobre. Van acudir a reproducció assistida i després de tres fecundacions in vitro fallides que no van explicar al seu entorn, la Sandra Albert va acceptar que mai tindria fills. Pel camí, la relació de parella es va esgotar i ella es va refer del desgast emocional i físic de tants anys d’intents frustrats. Després d’haver-s’ho “empassat” tot ella sola, trobar un grup de dones que havien passat pel mateix la va ajudar a sentir-se compresa i a ser, ella mateixa, d’ajuda per altres dones.

La parella i el sexe

Sandra Albert “Cadascú ho va viure a la seva manera. Ell es va tancar en el seu món i jo en el meu. Ens vam distanciar. No vam saber trobar la manera de passar això junts i que enfortís la relació en lloc de debilitar-la. Hem acabat separats. I penso que això en va ser una causa molt important perquè a més ell mai es va voler plantejar una adopció. Jo no concebia la meva vida sense un fill. I per mi era molt complicat veure que ell no volia posar-hi remei”.

Míriam “No es pot dir que ens hagi afectat negativament, hi ha coses que a vegades uneixen. Potser sí que va afectar el sexe perquè durant molts anys era tenir relacions sexuals en el moment que tocava l’ovulació i això és horrorós! És molt mecànic quan una cosa que és natural en una parella la utilitzes per a un fi. La finalitat del sexe és el sexe, no tenir fills”.

Ona “El moment calendari m’angoixava molt perquè tanta planificació [de les relacions sexuals] frustra. Almenys quan comences el procés de la fecundació in vitro et treus aquesta pressió de sobre”.

Ariana “La meva sexualitat no és la mateixa que fa cinc anys però és que tampoc ho és la meva idea de la reproducció. A mi ara em fa por quedar-me embarassada perquè m’han dit que el 99% dels meus embarassos acabaran en avortament i, esclar, has d’anar sempre «amb cura»”.

“Ens acompanyem molt. Ell volia tenir més fills i, si fos per ell, ho hauria tornat a intentar, però jo no. S’ha de parlar molt i ser molt sincer sobre el que sents i les pors que tens perquè és fàcil que una parella es trenqui en aquests processos”.

Ona i Eduard - O: “Hem tingut la sort que ens hem entès i ens hem ajudat molt i crec que ens hem fet forts com a parella, la nostra desgràcia ens ha unit”.

- E: “A vegades no saps si estàs acompanyant de la manera correcta. Però intentes estar al seu costat, entendre-la. I, evidentment, no t’has de fer el fort tota l’estona. Tot això també ens ha ajudat a entendre que hi ha vegades que un ha d’estirar l’altre. Hi ha dies que jo estic molt negatiu i n’hi ha d’altres que ho està ella. I al revés".

“Tenim embarassos al
nostre voltant i si diem
que no fa mal seria
mentida”

Ona Campillo i Eduard Pi

31 i 32 anys

Tècnics de comunicació

“Ara mateix tenim tres o quatre embarassos al nostre voltant i si diem que no fa mal seria mentida. Acabes aprenent a acceptar-ho, perquè evidentment et fa il·lusió perquè són els teus amics. Però a la vegada, penses: per què em passa a mi això? I ho assumeixes. No per temps que passi ens deixarà d’afectar. Has d’assumir que t’enfadaràs. El dol i la ràbia s’han de treure”.

Fa tres anys van començar a buscar el seu primer embaràs. Es pensaven que seria “ràpid i fàcil”, com havien vist en sèries i pel·lícules. Una regla més llarga de l’habitual va fer que consultessin el metge, que els confirmava que hi havia hagut embaràs... i pèrdua. Durant els mesos següents encadenen tres positius més al Predictor que o bé acaben en avortament o bé en embaràs ectòpic. El moment més crític el van viure quan l’Ona, amb una forta hemorràgia, va ser operada d’urgència per una perforació a la trompa. “En aquell moment ja no pateixes per si seràs pare o no sinó perquè et pots quedar sense la teva parella”, diu l’Edu. Ara saben que ja no poden tornar a intentar un embaràs de manera natural. Han acabat a urgències massa vegades. El positiu al test d’embaràs que, per a molta gent és sinònim d’alegria, per a ells “és pànic”. El seu és, segons els diuen els metges, un perfil “claríssim” d’infertilitat i entren en llista d’espera per fer una fecundació in vitro a la sanitat pública. Paral·lelament, comencen també els tràmits per la via privada. Es troben a la meitat del procés. Els entrevistem dies abans de fer la transferència de l’únic embrió viable que han obtingut a la seva primera fecundació in vitro, que els ha costat al voltant de 10.000 euros. Ho estan vivint, diuen, “amb el fre de mà posat”.

Pressió social

Ona “És un moment dur, et remou emocionalment i tens moments en què et fustigues dient-te que és culpa teva. Veus amics que s’embarassen quan tu portes dos anys i mig provant-ho. I a sobre la gent et diu coses com: «Desconnecta i ja veuràs com t’hi quedaràs. Només has de deixar-hi de pensar»”.

Sandra Albert “A nosaltres ens preguntaven constantment: «I els nens, per quan?» I quan tens problemes és complicat. Cada parella sap els seus tempos i les seves coses. Són preguntes que no s’haurien de fer. Si una parella porten molt de temps junts i no en tenen, per alguna cosa serà, perquè no en volen o perquè no poden”.

Una de cada quatre dones nascudes a la segona meitat dels 70 no podrà ser mare

Míriam “Hi va haver un moment que em vaig preguntar: «Si jo no sentís aquesta pressió, seguiria?» Et preguntes si estàs fent tot això perquè vols ser mare o perquè necessites ser mare per entrar dins dels paràmetres de com està la societat muntada. Vaig entendre que volia ser mare però també era veritat que sentia molta pressió”.

Glòria Labay “Vivim en una societat pronatalista però jo i la meva parella també som una família encara que no tinguem fills en comú”.

Ariana “Sembla que la maternitat hagi de ser l’objectiu més desitjat per una dona. És una qüestió patriarcal. La dona ha de ser mare i és igual el que hagi de fer, pel que hagi de passar, és igual si el teu cos està botit d’hormones i medicació, és igual si els teus fills moren durant l’embaràs, ho has de tornar a intentar i això està molt vinculat a aquesta idea que ser dona significa ser mare”.

Impacte físic...

Míriam “Les pèrdues eren brutals i el primer avortament va ser el més bèstia. En aquell moment vaig pensar: «Però què és això? Què passa?» Ningú et prepara per a una cosa així i vaig anar d’urgències. En aquell moment em vaig sentir no maltractada però tampoc gaire ben tractada. Necessites persones empàtiques i jo no les vaig tenir. És que pràcticament ho vaig perdre tot al lavabo de l’hospital. Tenia la sensació que a mi m’havia passat una cosa molt bèstia i que tampoc hi donaven gaire importància”.

Sandra Albert “Vaig acabar els tractaments amb quinze o setze quilos de més. Amb cada embaràs i cada in vitro m’engreixava dos quilos i no marxaven”.

Causes de la infertilitat

FONT: SEF 2017

40%FEMENINA 20,3%MASCULINA 20,8%MIXTA 12,8% DESC. DESCONEGUDA 5,9%DSP* 0,3%MIT** Sorry, your browser does not support inline SVG.

* Dones sense parella masculina ** Parelles amb malalties infeccioses transmissibles

...i emocional

Sandra Arolas “Després dels tres primers avortaments ho vaig passar molt malament i, de fet, em costava passar pel costat d’un parc infantil. Jo crec que no es va convertir en una obsessió tot i que s’hi podria haver convertit, perquè vam fer molts tractaments seguits. I per això hi va haver un moment que vam dir prou i vam parar durant un any abans de fer l’última FIV”.

“Hauríem preferit no haver de fer res de tot això perquè el cost emocional, físic i econòmic hauria sigut molt més baix. Però valia la pena. Amb aquests tractaments has de tenir molt clar que realment vols fer-ho. I nosaltres ho teníem clar i, tot i així, hi ha moments que apareixen dubtes”.

Glòria “Jo em quedava embarassada i després els perdia cap a les 8 setmanes. Fins a quants avortaments puc suportar? Era un maltractament cap a mi. I ho vaig deixar estar per això. La reproducció assistida sembla que sigui la solució màgica però ni molt menys. La taxa d’èxit d’una FIV és d’un 30%, no és la panacea, al darrere hi ha un negoci milionari”.

Resultats d'èxit FIVs

FONT: ESPANYA / SEF 2017

Cicles

140.941

Transferències

99.598

41% D’ÈXIT

Gestacions

40.807

29,6% d’ÈXIT

21,7%

PARTS

avortaments

S/D*

29.514

8.869

2.424

Nadons

nascuts

33.640

1,1 per part

Cicles

140.941

Transferències

99.598

41% D’ÈXIT

Gestacions

40.807

29,6% D’ÈXIT

21,7%

PARTS

avortaments

S/D*

29.514

8.869

2.424

Nadons

nascuts

33.640

1,1 x part

Cicles

140.941

Transferències

99.598

41% d’Èxit

Gestacions

40.807

29,6% d’Èxit

21,7%

PARTS

avortaments

S/D

29.514

8.869

2.424

33.640

Nadons

nascuts

1,1 per part

* Gestacions d'evolució desconeguda

Cost econòmic

Sandra Albert “Ens vam gastar molts diners. Tot era per als tractaments, ni viatges ni res, tot anava per a això. Treballàvem per això”.

Sandra Arolas “Hem demanat crèdits i hem deixat de fer coses com ara tenir un habitatge en propietat o canviar de cotxe. Al principi teníem estalvis i ara tenim crèdits. I dos nens, esclar! I és fantàstic que sigui així. Però també tenim crèdits de tractaments que no van funcionar i això sí que és malparit perquè sembla que no et puguis oblidar d’allò que no va anar bé”.

El preu d’una FIV sense comptar la medicació (uns 700 euros) o tècniques addicionals com el diagnòstic genètic preimplantacional (4.000 euros)

Ona “Ens han subvencionat, nosaltres hem pagat la meitat i els pares ens ajuden amb l’altra meitat, perquè, tot i que et donen moltes facilitats de finançament, la fertilitat és un negoci. Hi ha molts interessos i res t’assegura que sortirà bé a la primera”.

“Tinc ganes de no saber
quin dia m’ha de venir
la regla”

Sandra Arolas

37 anys

fotògrafa

“Va arribar un punt que jo estava cada mes mirant si em venia o no la regla, si m’havia de punxar, si em posava pegats, si em tocava anar al metge... Va ser molt pesat. Però tot i així és que en teníem moltes ganes, per això vam acabar fent tota aquesta col·lecció de tractaments. Jo em notava com desencaixada. Són moltes hormones i arriba un moment que no saps on ets”.

Després de sis avortaments, gairebé deu anys de tractaments, quatre fecundacions in vitro i dotze transferències d’embrions, la Sandra Arolas està embarassada del seu segon fill. El fill gran va arribar fa cinc anys, amb la primera FIV, després de tres embarassos naturals que van acabar en avortaments. La causa de la infertilitat era un problema genètic de la seva parella. Està avesada a puncions, xeringues i hormones. Però abans de l’última FIV, amb la qual finalment han aconseguit el tan anhelat segon embaràs, va necessitar parar durant un any i descansar. “Perquè també necessito viure sense pensar si m’he de medicar. Tinc ganes de no saber quin dia m’ha de venir la regla. Que les coses siguin normals”. Ara només compta els dies per tenir el seu nadó en braços. Aquest embaràs no ha sigut fàcil: “Veus dones que gaudeixen molt de l’embaràs i fa una mica d’enveja. Jo no puc gaudir-ne perquè estic en tensió. M’ha costat molt generar un vincle. Jo estic acostumada que les estadístiques vagin en contra. Llavors, el que és estrany és que estigui anant bé”, reconeix.

Gestió de les expectatives

Sandra Arolas “Sempre havíem volgut tenir fills i en plural. Jo tenia clar que en volia tres i que dos fossin abans dels 30. I t’hi poses i veus que la cosa no tira. Amb el primer m’hi vaig posar amb 26 anys i va arribar als 32. I el segon arribarà als 38. Tens unes expectatives i t’adones que és incontrolable, que no depèn de tu”.

Nombre mitjà de fills per dona a Catalunya; a la Unió Europea és d'1,59

Ona “Per a mi era obvi que m’embarassaria. La meva mare es va quedar embarassada a la primera i de bessons. Ni ho dubtava que jo també. Tothom ens diu que som molt joves i que ens hi quedarem segur. I t’hi poses i et comences a trobar entrebancs que no encaixen amb el que pensaves que seria. I tampoc s’ha de jutjar les parelles que decideixen ser pares tard perquè no és només un tema de fertilitat, tenim un problema com a societat. Som econòmicament independents més tard i amb 24 o 25 anys jo em veia molt nena per tenir un fill”.

Glòria “Tots els teus anys fèrtils els dediques al món laboral i et trobes que quan vols ja no pots. Sabia que a partir dels 35 anys comença la davallada però sempre penses que una cosa és l’estadística i una altra els casos particulars. Per mi era molt important anar a la universitat, per exemple. I això altre ho donava per suposat i es veu que no. Has de ser més proactiva”.

Míriam “La meva generació ha crescut tenint claríssim que tindrien fills. Jo no em vaig plantejar que tot això em podia passar. Vols tenir fills, doncs els tens. Però la meva història és aquesta, no la que jo em pensava”.

Falta d'informació

Glòria “Les dones ens passem bona part de la nostra vida preocupades per no quedar embarassades. Jo havia pres anticonceptius, havia portat un DIU... Tens molt integrat que és molt fàcil quedar-te embarassada i per això fas servir tants mètodes anticonceptius, i després no és tan fàcil. D’entrada, sense cap problema pots trigar tranquil·lament un any”.

Ona “Jo ara he conegut com funciona la reproducció femenina i m’he conegut a mi mateixa. No tenim ni idea que com a molt pots quedar-te embarassada dos o tres dies al mes. Hem vist tantes pel·lis i sèries en què amb un cop ja t’embarasses...”

“I qui es preocupa
de les infèrtils?”

Glòria Labay

54 anys

llevadora

“Sempre trobaràs la història del ‘nadó miracle’ però on és tota la gent que falla? On són? Què fan? No hi ha res pensat per a la gent que falla. Durant els tractaments sí que hi ha acompanyament psicològic però després, apa, ets un fracàs reproductiu, que diuen. Jo no em sento cap fracàs. Les paraules a vegades també importen”

Sempre havia volgut ser mare però cap de les relacions de parella s’acabaven de consolidar prou i als 38 es va dir: “O ara o mai”. Dos embarassos amb la seva parella de llavors van acabar en avortament. La relació es va acabar i va acudir en solitari a la reproducció assistida: inseminacions, fecundació in vitro i, finalment, ovodonació. Aquesta última ja amb la seva parella actual. No va funcionar. Tampoc va reeixir el procés d’adopció que va encetar. I va decidir que la seva relació amb la maternitat, que sempre l’ha “fascinat”, seria només a nivell professional. És llevadora i ha assistit parts durant més de 20 anys. “No he hagut d’agafar la baixa per no poder suportar la professió però sí que m’han apartat d’algunes feines en alguns moments especials. Penso que la meva experiència m’ha servit per acompanyar dones que han tingut alguna pèrdua perquè no tot són flors i violes a la maternitat”. Ara engega des de la sanitat pública un projecte per ajudar altres dones i parelles a conviure amb la infertilitat i també és al darrere de la iniciativa La vida sin hijos, en què ha aglutinat una comunitat de dones que comencen a trencar tabús, i de la qual ella n’és el pal de paller.

Encara un tabú

Glòria “Jo no he volgut participar en aquest tabú, en aquest complot del silenci. És com quan fa 50 anys d’algú que tenia càncer es deia que tenia un mal lleig. Jo no vull que la infertilitat sigui un mal lleig”.

“Jo simplement he sortit de l’armari. El que passa és que no hi ha referents de dones sense fills normalitzades. Sempre hi ha estereotips com l’amargada o la madrastra. Dones poderoses per elles mateixes no n’hi ha. I que molta gent decideixi parlar d’això és el que fa trencar el tabú”.

Sandra Arolas “Molta gent em preguntava si tindríem fills. Així que vaig començar a explicar-ho i, quan ho feia, em trobava gent que em deia: «Doncs a nosaltres ens ha passat això altre». I al final et trobes sola en un cosa que sembla que només et passa a tu quan resulta que li passa a molta gent. No és veritat que siguem pocs. El que passa és que no se’n parla”.

Míriam “La sensació que tenia és que totes es quedaven embarassades, les que podien de manera natural i també les parelles que tenien problemes d’infertilitat. Què passa? Que només m’ha passat a mi? I em vaig adonar que no, que és mentida. Hi ha moltes dones que no es queden embarassades o bé es queden embarassades i els perden. Existim! I per què no se’n parla?”

“Tampoc es parla de les regles. No es parla del postpart, ni de la duresa de la maternitat o la lactància. És que no es parla de res del que li passa a la dona. I això és una cosa més que ens passa”.

Ariana “Hi ha un tabú molt gran entorn a la salut reproductiva i entorn a la salut mental de les dones. Ningú t’explica que un de cada quatre embarassos no arriba a terme. Ningú t’explica que quan el teu fill es mor dins teu, potser l’has de parir. Ningú t’ho explica perquè no ho volem sentir. Si els homes estiguessin en aquesta posició se’n parlaria més? Hi ha coses que no es poden evitar però es poden donar eines a les persones que ho han de viure”.

Glòria “És molt important que se’n parli perquè molta gent pateix la infertilitat en silenci. Però és que molts temes que afecten les dones estan invisibilitzats i parlar-ne és parlar de feminisme”

“Si no ets fèrtil és com si tinguessis una tara física i això ja no toca. Penso que si les dones estem on estem és perquè un dia vam voler ser més que mares. Però el patriarcat ha imposat que el paper principal de la dona és reproduir-se i, llavors, una dona que no és mare, no hi encaixa. Quin paper té una dona adulta si no compleix amb allò que s’esperava d’ella? Et trontollen moltes coses, sobretot el que esperaves que seria la teva vida”.

Sandra Arolas “Encara hi ha aquella sensació que si no pots tenir fills és que no serveixes. Sembla que per a les persones amb úter sigui obligatori aportar vida al món. I tant si és una decisió pròpia com perquè no en pots tenir, el fet de no tenir fills t’assenyala”.

Ona i Edu O: “Ens han educat perquè la nostra missió a la vida sigui ser mares i quan no compleixes amb aquest objectiu, per molt dona alliberada que siguis, t’adones que estàs igual d’immersa en el patriarcat. I això frustra”.

E: “Jo no m’he qüestionat si soc més o menys home. Per a mi no hi té res a veure”.

Sandra Albert “Quan el metge ens va dir que l’única opció era amb semen de donant, ell va dir que no volia que ningú ho sapigués. Què més dona que sigui o no de la teva sang?”

Míriam “No vaig tenir cap problema en pensar que els òvuls no serien meus. M’era igual perquè, de fet, el que volia era tenir un fill. No tenia aquest sentiment de posessió “ha de ser meu”.

Ovodonació (Amb òvuls en fresc)

FONT: SEF 2017

MENOR DE 35 ANYS

Ovòcits propis

27,2%

Ovòcits de donant

6,3%

ENTRE 35 i 39 ANYS

46%

A major edat,

més possibilitat

d’HAver d’utilitzar

ovòcits de donant

20,5%

MAJOR O IGUAL DE 40 ANYS

23,9%

72,8%

EDAT NO ANOTADA

2,8%

0,4%

MENOR DE 35 ANYS

Ovòcits propis

27,2%

Ovòcits de donant

6,3%

ENTRE 35 i 39 ANYS

46%

A major edat,

més possibilitat

d’HAver d’utilitzar

ovòcits de donant

20,5%

MAJOR O IGUAL DE 40 ANYS

23,9%

72,8%

EDAT NO ANOTADA

2,8%

0,4%

Ovòcits propis

Ovòcits de donant

MENOR DE 35 ANYS

27,2%

6,3%

ENTRE 35 i 39 ANYS

46%

20,5%

MAJOR O IGUAL DE 40 ANYS

23,9%

72,8%

EDAT NO ANOTADA

A major edat,

més possibilitat

d’HAver d’utilitzar

ovòcits de donant

2,8%

0,4%

“Sentia la necessitat de trobar
algú que em digués: «Això que et
passa a tu ens passa a moltes»”

Ariana Ruglio

36 anys

administrativa

“M’he sentit molt desbordada per la maternitat, però també molt abandonada arran dels meus avortaments, al no tenir espai per poder-ne parlar. Hi ha un tabú molt gran pel que fa a la salut mental de les dones. És com que res t’ha d’afectar, has d’oblidar i passar pàgina”.

Sempre havia volgut ser mare. Però ni el seu primer embaràs va ser el que havia imaginat ni la maternitat, aquell conte de fades que li havien explicat. La seva és una infertilitat secundària. La seva primera filla va néixer a les 41 setmanes de gestació després d’un embaràs llarg i pesat però que entrava dins de la normalitat. Els problemes van aparèixer després, quan buscaven un segon fill. Els embarassos del Pol i la Gala van acabar abruptament a la setmana 13 i 16 de gestació. Les proves van revelar que l’Ariana patia una alteració immunològica que és el que podria estar provocant que els seus embarassos no evolucionessin. Amb un tractament, hi havia possibilitats de tornar-ho a intentar però l’Ariana i el seu marit van decidir parar i acceptar que la seva és una família nombrosa fora de l’habitual. “Vam decidir que fins aquí havíem arribat. No estava disposada a passar per això una tercera vegada. El meu problema d’infertilitat podria tenir una solució però he decidit no acceptar-la. I això la gent no ho entén. Et fa semblar egoista no voler donar-li un germà a la teva filla. La meva filla ja té dos germans però no hi són. La nostra és una família diferent”. Des del seu compte d’Instagram, Temps de dol, visibilitza les maternitats que no s’expliquen, especialment el dol perinatal. “Per mi la infertilitat és maternitat. La mort d’un fill intraúter és una part de la maternitat, la mort del teu fill en néixer és una part de la maternitat i interrompre l’embaràs és una part de la maternitat”.

El que m'ha ajudat

Ariana “Vaig obrir un compte a Instagram per parlar-hi, com un diari. Sentia la necessitat de trobar algú que em digués: «Això que et passa a tu ens passa a moltes, no estàs exagerant». I vaig començar a escriure. També vaig buscar ajuda psicològica perquè vaig veure que d’aquí no me’n sortia sola i les dues coses em van ajudar molt per no sentir-me un bitxo raro”.

Sandra Arolas “La gent més propera ens ha acompanyat i no ens ha qüestionat: «Si esteu bé i creieu que heu de fer-ho, endavant». I està bé tenir gent que t’acompanyi perquè és difícil”.

Míriam “El pitjor de tot ja ho he passat. Ara em sento bé. Em sento mare perquè he tingut quatre embarassos que haurien sigut quatre fills. Hi ha moltes coses que m’han ajudat a sentir-me bé. La primera, jo mateixa. He lluitat molt per estar així ara. I, després, el fet de trobar el grup de suport de dones: per fi algú que m'entén”.

1 de cada 4 embarassos
acaba en avortament

Ona i Edu O: “A mi parlar-ne m’ajuda a assumir-ho, a treure-li ferro i no cabrejar-te amb la vida. I m’ha ajudat parlar amb altres dones que han passat per coses similars”.

E: “Nosaltres ho expliquem obertament i, fins i tot, fem bromes sobre la nostra situació perquè és el que ens va bé. Cadascú ha de trobar la seva manera”.

Sandra Albert “En el meu entorn no se’n parlava. A la meva mare li vaig dir que feia el primer tractament però després ja no li deia. Perquè si no se’n parla, no hi ha el problema. I també per evitar la pressió i les preguntes tipus: «Què, com us ha anat? Aquest cop sí?»”.

Acceptació,
una vida sense fills

Sandra Albert “Quan l’última in vitro tampoc va funcionar va ser el moment de replantejar la meva vida perquè jo estava molt trista. I em vaig dir: «O busques un al·licient a la vida o seràs una amargada»”. “Ara ho porto millor però durant molt de temps ha sigut un buit. Ja han passat uns anys i he tingut temps de pair-ho. A l’edat que tinc és un capítol tancat. Estic molt bé així, m’ha costat trobar un equilibri i estic bé. He fet un creixement personal”.

Glòria “Ja no estic amb aquell dolor, ho tinc més superat. A mesura que en parles, t’empoderes. Això no és una etiqueta de per vida. Això m’ha passat a mi però també m’han passat altres coses”.

“Quan els fills no arriben, trontolla tot una mica, els teus valors, el teu llegat… I penso en l’envelliment. Crec que la gent sense fills hi pensa més que la gent amb fills perquè donen per suposat que els cuidaran ells”.

Míriam “Jo pensava que necessitava ser mare. Recordo haver pensat d’una noia que no podia tenir fills: «A mi em passa això i em moro». I veus? Ara sé que no et mors per no tenir fills. S’ha de normalitzar que les dones podem ser igual de felices tenint fills que no tenint-ne. Cal acabar amb aquesta pressió social. I educar la gent perquè no faci segons quines preguntes que fan mal. I també cal deixar de donar per fet que una in vitro és sinònim de tenir fills”.

Ona i Edu E: “Evidentment, entra en els plans no tenir fills però seria una putada, perquè volem ser pares. Però si no es pot, no es pot, ja buscarem altres maneres. El que no podem fer és estirar un fil que no hi és i que això ens provoqui infelicitat. El que em pot arribar a frustrar més és no fer avis els meus pares, això sí que potser em costarà d’acceptar”.

Míriam “Tot això que faig d’explicar-ho també ho faig per les dones que estan passant per això o que hi passaran. Perquè no se sentin com em vaig sentir jo: sola. I penso en la meva neboda, perquè quan ella sigui gran no senti la pressió d’haver de tenir fills si no en vol i si no pot, que tingui les eines i la informació que jo no he tingut”.

Consulta més continguts

Explica'ns la teva experiència

Congelar òvuls: el negoci de retardar la maternitat

Un 140% més de clíniques de fertilitat en una dècada

Del rejoveniment de teixits a la creació d’òvuls artificials

Disseny

Ricard Marfà

Programació

Idoia Longan - Jordi Guilleumas - Marc Funollet