infertilitat

Míriam Aguilar “Posar-se un límit és essencial perquè la societat t’empeny a seguir-ho intentant: «Ja veuràs que la pròxima serà la bona». I això és pressió. Per què a les dones que continuen intentant-ho els hi diuen que són molt valentes? En canvi, a les que decidim deixar-ho se’ns veu com les pobres que no ho han aconseguit. Fins quan ho havia de continuar intentant? Potser al final acabo tenint un fill i m’adono que tampoc soc més feliç que abans”. “El dia que vam decidir que s’acabava em vaig sentir alliberada. Havia fet el que havia pogut i el meu cos no podia, ho havia d’acceptar”.

Ariana Ruglio “On es posa el límit és una qüestió molt personal. Jo ja tinc una filla. Potser si no tingués fills ho continuaria intentant. O potser no. Crec que el límit l’has de posar quan ja no pots més. Aturar-te i mirar la teva vida. A mi la idea de viure tot això en bucle m’horroritza. També és ser valent dir: «Fins aquí». Perquè la vida és molt més que això. I el nostre límit també va ser la meva voluntat de fer més que de mare”.

Sandra Arolas “Aquest era l’últim intent. De veritat. Sona estrany perquè hi hem insistit molt, però era l’últim també per temes econòmics. Perquè gratis no ho és. I, després, són tractaments hormonals molt forts i no em puc passar tota la vida hormonant-me. Vam anar al metge amb una carpeta supergruixuda i li vam dir: «Aquesta és la carpeta dels tractaments, això és tot el que hem fet i és l’últim que farem»”.

Ona Campillo “Jo eternament no ho provaré. El límit existeix perquè som conscients que portem dos anys intentant-ho, hem tingut quatre avortaments, estem amb in vitros i els diners són els que són. Això condicionarà bastant”.

Sandra Albert “Si m’hagués tocat la loteria jo hauria seguit intentant-ho però eren molts diners i vam descartar continuar per una qüestió econòmica”.

Sandra Albert “Cadascú ho va viure a la seva manera. Ell es va tancar en el seu món i jo en el meu. Ens vam distanciar. No vam saber trobar la manera de passar això junts i que enfortís la relació en lloc de debilitar-la. Hem acabat separats. I penso que això en va ser una causa molt important perquè a més ell mai es va voler plantejar una adopció. Jo no concebia la meva vida sense un fill. I per mi era molt complicat veure que ell no volia posar-hi remei”.

Míriam “No es pot dir que ens hagi afectat negativament, hi ha coses que a vegades uneixen. Potser sí que va afectar el sexe perquè durant molts anys era tenir relacions sexuals en el moment que tocava l’ovulació i això és horrorós! És molt mecànic quan una cosa que és natural en una parella la utilitzes per a un fi. La finalitat del sexe és el sexe, no tenir fills”.

Ona “El moment calendari m’angoixava molt perquè tanta planificació [de les relacions sexuals] frustra. Almenys quan comences el procés de la fecundació in vitro et treus aquesta pressió de sobre”.

Ariana “La meva sexualitat no és la mateixa que fa cinc anys però és que tampoc ho és la meva idea de la reproducció. A mi ara em fa por quedar-me embarassada perquè m’han dit que el 99% dels meus embarassos acabaran en avortament i, esclar, has d’anar sempre «amb cura»”.

“Ens acompanyem molt. Ell volia tenir més fills i, si fos per ell, ho hauria tornat a intentar, però jo no. S’ha de parlar molt i ser molt sincer sobre el que sents i les pors que tens perquè és fàcil que una parella es trenqui en aquests processos”.

Ona i Eduard - O: “Hem tingut la sort que ens hem entès i ens hem ajudat molt i crec que ens hem fet forts com a parella, la nostra desgràcia ens ha unit”.

- E: “A vegades no saps si estàs acompanyant de la manera correcta. Però intentes estar al seu costat, entendre-la. I, evidentment, no t’has de fer el fort tota l’estona. Tot això també ens ha ajudat a entendre que hi ha vegades que un ha d’estirar l’altre. Hi ha dies que jo estic molt negatiu i n’hi ha d’altres que ho està ella. I al revés".

Ona “És un moment dur, et remou emocionalment i tens moments en què et fustigues dient-te que és culpa teva. Veus amics que s’embarassen quan tu portes dos anys i mig provant-ho. I a sobre la gent et diu coses com: «Desconnecta i ja veuràs com t’hi quedaràs. Només has de deixar-hi de pensar»”.

Sandra Albert “A nosaltres ens preguntaven constantment: «I els nens, per quan?» I quan tens problemes és complicat. Cada parella sap els seus tempos i les seves coses. Són preguntes que no s’haurien de fer. Si una parella porten molt de temps junts i no en tenen, per alguna cosa serà, perquè no en volen o perquè no poden”.

Míriam “Hi va haver un moment que em vaig preguntar: «Si jo no sentís aquesta pressió, seguiria?» Et preguntes si estàs fent tot això perquè vols ser mare o perquè necessites ser mare per entrar dins dels paràmetres de com està la societat muntada. Vaig entendre que volia ser mare però també era veritat que sentia molta pressió”.

Glòria Labay “Vivim en una societat pronatalista però jo i la meva parella també som una família encara que no tinguem fills en comú”.

Ariana “Sembla que la maternitat hagi de ser l’objectiu més desitjat per una dona. És una qüestió patriarcal. La dona ha de ser mare i és igual el que hagi de fer, pel que hagi de passar, és igual si el teu cos està botit d’hormones i medicació, és igual si els teus fills moren durant l’embaràs, ho has de tornar a intentar i això està molt vinculat a aquesta idea que ser dona significa ser mare”.

Míriam “Les pèrdues eren brutals i el primer avortament va ser el més bèstia. En aquell moment vaig pensar: «Però què és això? Què passa?» Ningú et prepara per a una cosa així i vaig anar d’urgències. En aquell moment em vaig sentir no maltractada però tampoc gaire ben tractada. Necessites persones empàtiques i jo no les vaig tenir. És que pràcticament ho vaig perdre tot al lavabo de l’hospital. Tenia la sensació que a mi m’havia passat una cosa molt bèstia i que tampoc hi donaven gaire importància”.

Sandra Albert “Vaig acabar els tractaments amb quinze o setze quilos de més. Amb cada embaràs i cada in vitro m’engreixava dos quilos i no marxaven”.

Sandra Arolas “Després dels tres primers avortaments ho vaig passar molt malament i, de fet, em costava passar pel costat d’un parc infantil. Jo crec que no es va convertir en una obsessió tot i que s’hi podria haver convertit, perquè vam fer molts tractaments seguits. I per això hi va haver un moment que vam dir prou i vam parar durant un any abans de fer l’última FIV”.

“Hauríem preferit no haver de fer res de tot això perquè el cost emocional, físic i econòmic hauria sigut molt més baix. Però valia la pena. Amb aquests tractaments has de tenir molt clar que realment vols fer-ho. I nosaltres ho teníem clar i, tot i així, hi ha moments que apareixen dubtes”.

Glòria “Jo em quedava embarassada i després els perdia cap a les 8 setmanes. Fins a quants avortaments puc suportar? Era un maltractament cap a mi. I ho vaig deixar estar per això. La reproducció assistida sembla que sigui la solució màgica però ni molt menys. La taxa d’èxit d’una FIV és d’un 30%, no és la panacea, al darrere hi ha un negoci milionari”.

Sandra Albert “Ens vam gastar molts diners. Tot era per als tractaments, ni viatges ni res, tot anava per a això. Treballàvem per això”.

Sandra Arolas “Hem demanat crèdits i hem deixat de fer coses com ara tenir un habitatge en propietat o canviar de cotxe. Al principi teníem estalvis i ara tenim crèdits. I dos nens, esclar! I és fantàstic que sigui així. Però també tenim crèdits de tractaments que no van funcionar i això sí que és malparit perquè sembla que no et puguis oblidar d’allò que no va anar bé”.

Ona “Ens han subvencionat, nosaltres hem pagat la meitat i els pares ens ajuden amb l’altra meitat, perquè, tot i que et donen moltes facilitats de finançament, la fertilitat és un negoci. Hi ha molts interessos i res t’assegura que sortirà bé a la primera”.

Sandra Arolas “Sempre havíem volgut tenir fills i en plural. Jo tenia clar que en volia tres i que dos fossin abans dels 30. I t’hi poses i veus que la cosa no tira. Amb el primer m’hi vaig posar amb 26 anys i va arribar als 32. I el segon arribarà als 38. Tens unes expectatives i t’adones que és incontrolable, que no depèn de tu”.

Ona “Per a mi era obvi que m’embarassaria. La meva mare es va quedar embarassada a la primera i de bessons. Ni ho dubtava que jo també. Tothom ens diu que som molt joves i que ens hi quedarem segur. I t’hi poses i et comences a trobar entrebancs que no encaixen amb el que pensaves que seria. I tampoc s’ha de jutjar les parelles que decideixen ser pares tard perquè no és només un tema de fertilitat, tenim un problema com a societat. Som econòmicament independents més tard i amb 24 o 25 anys jo em veia molt nena per tenir un fill”.

Glòria “Tots els teus anys fèrtils els dediques al món laboral i et trobes que quan vols ja no pots. Sabia que a partir dels 35 anys comença la davallada però sempre penses que una cosa és l’estadística i una altra els casos particulars. Per mi era molt important anar a la universitat, per exemple. I això altre ho donava per suposat i es veu que no. Has de ser més proactiva”.

Míriam “La meva generació ha crescut tenint claríssim que tindrien fills. Jo no em vaig plantejar que tot això em podia passar. Vols tenir fills, doncs els tens. Però la meva història és aquesta, no la que jo em pensava”.

Glòria “Les dones ens passem bona part de la nostra vida preocupades per no quedar embarassades. Jo havia pres anticonceptius, havia portat un DIU... Tens molt integrat que és molt fàcil quedar-te embarassada i per això fas servir tants mètodes anticonceptius, i després no és tan fàcil. D’entrada, sense cap problema pots trigar tranquil·lament un any”.

Ona “Jo ara he conegut com funciona la reproducció femenina i m’he conegut a mi mateixa. No tenim ni idea que com a molt pots quedar-te embarassada dos o tres dies al mes. Hem vist tantes pel·lis i sèries en què amb un cop ja t’embarasses...”

Glòria “Jo no he volgut participar en aquest tabú, en aquest complot del silenci. És com quan fa 50 anys d’algú que tenia càncer es deia que tenia un mal lleig. Jo no vull que la infertilitat sigui un mal lleig”.

“Jo simplement he sortit de l’armari. El que passa és que no hi ha referents de dones sense fills normalitzades. Sempre hi ha estereotips com l’amargada o la madrastra. Dones poderoses per elles mateixes no n’hi ha. I que molta gent decideixi parlar d’això és el que fa trencar el tabú”.

Sandra Arolas “Molta gent em preguntava si tindríem fills. Així que vaig començar a explicar-ho i, quan ho feia, em trobava gent que em deia: «Doncs a nosaltres ens ha passat això altre». I al final et trobes sola en un cosa que sembla que només et passa a tu quan resulta que li passa a molta gent. No és veritat que siguem pocs. El que passa és que no se’n parla”.

Míriam “La sensació que tenia és que totes es quedaven embarassades, les que podien de manera natural i també les parelles que tenien problemes d’infertilitat. Què passa? Que només m’ha passat a mi? I em vaig adonar que no, que és mentida. Hi ha moltes dones que no es queden embarassades o bé es queden embarassades i els perden. Existim! I per què no se’n parla?”

“Tampoc es parla de les regles. No es parla del postpart, ni de la duresa de la maternitat o la lactància. És que no es parla de res del que li passa a la dona. I això és una cosa més que ens passa”.

Ariana “Hi ha un tabú molt gran entorn a la salut reproductiva i entorn a la salut mental de les dones. Ningú t’explica que un de cada quatre embarassos no arriba a terme. Ningú t’explica que quan el teu fill es mor dins teu, potser l’has de parir. Ningú t’ho explica perquè no ho volem sentir. Si els homes estiguessin en aquesta posició se’n parlaria més? Hi ha coses que no es poden evitar però es poden donar eines a les persones que ho han de viure”.

Glòria “És molt important que se’n parli perquè molta gent pateix la infertilitat en silenci. Però és que molts temes que afecten les dones estan invisibilitzats i parlar-ne és parlar de feminisme”

“Si no ets fèrtil és com si tinguessis una tara física i això ja no toca. Penso que si les dones estem on estem és perquè un dia vam voler ser més que mares. Però el patriarcat ha imposat que el paper principal de la dona és reproduir-se i, llavors, una dona que no és mare, no hi encaixa. Quin paper té una dona adulta si no compleix amb allò que s’esperava d’ella? Et trontollen moltes coses, sobretot el que esperaves que seria la teva vida”.

Sandra Arolas “Encara hi ha aquella sensació que si no pots tenir fills és que no serveixes. Sembla que per a les persones amb úter sigui obligatori aportar vida al món. I tant si és una decisió pròpia com perquè no en pots tenir, el fet de no tenir fills t’assenyala”.

Ona i Edu O: “Ens han educat perquè la nostra missió a la vida sigui ser mares i quan no compleixes amb aquest objectiu, per molt dona alliberada que siguis, t’adones que estàs igual d’immersa en el patriarcat. I això frustra”.

E: “Jo no m’he qüestionat si soc més o menys home. Per a mi no hi té res a veure”.

Sandra Albert “Quan el metge ens va dir que l’única opció era amb semen de donant, ell va dir que no volia que ningú ho sapigués. Què més dona que sigui o no de la teva sang?”

Míriam “No vaig tenir cap problema en pensar que els òvuls no serien meus. M’era igual perquè, de fet, el que volia era tenir un fill. No tenia aquest sentiment de posessió “ha de ser meu”.

Ariana “Vaig obrir un compte a Instagram per parlar-hi, com un diari. Sentia la necessitat de trobar algú que em digués: «Això que et passa a tu ens passa a moltes, no estàs exagerant». I vaig començar a escriure. També vaig buscar ajuda psicològica perquè vaig veure que d’aquí no me’n sortia sola i les dues coses em van ajudar molt per no sentir-me un bitxo raro”.

Sandra Arolas “La gent més propera ens ha acompanyat i no ens ha qüestionat: «Si esteu bé i creieu que heu de fer-ho, endavant». I està bé tenir gent que t’acompanyi perquè és difícil”.

Míriam “El pitjor de tot ja ho he passat. Ara em sento bé. Em sento mare perquè he tingut quatre embarassos que haurien sigut quatre fills. Hi ha moltes coses que m’han ajudat a sentir-me bé. La primera, jo mateixa. He lluitat molt per estar així ara. I, després, el fet de trobar el grup de suport de dones: per fi algú que m'entén”.

Ona i Edu O: “A mi parlar-ne m’ajuda a assumir-ho, a treure-li ferro i no cabrejar-te amb la vida. I m’ha ajudat parlar amb altres dones que han passat per coses similars”.

E: “Nosaltres ho expliquem obertament i, fins i tot, fem bromes sobre la nostra situació perquè és el que ens va bé. Cadascú ha de trobar la seva manera”.

Sandra Albert “En el meu entorn no se’n parlava. A la meva mare li vaig dir que feia el primer tractament però després ja no li deia. Perquè si no se’n parla, no hi ha el problema. I també per evitar la pressió i les preguntes tipus: «Què, com us ha anat? Aquest cop sí?»”.

Sandra Albert “Quan l’última in vitro tampoc va funcionar va ser el moment de replantejar la meva vida perquè jo estava molt trista. I em vaig dir: «O busques un al·licient a la vida o seràs una amargada»”. “Ara ho porto millor però durant molt de temps ha sigut un buit. Ja han passat uns anys i he tingut temps de pair-ho. A l’edat que tinc és un capítol tancat. Estic molt bé així, m’ha costat trobar un equilibri i estic bé. He fet un creixement personal”.

Glòria “Ja no estic amb aquell dolor, ho tinc més superat. A mesura que en parles, t’empoderes. Això no és una etiqueta de per vida. Això m’ha passat a mi però també m’han passat altres coses”.

“Quan els fills no arriben, trontolla tot una mica, els teus valors, el teu llegat… I penso en l’envelliment. Crec que la gent sense fills hi pensa més que la gent amb fills perquè donen per suposat que els cuidaran ells”.

Míriam “Jo pensava que necessitava ser mare. Recordo haver pensat d’una noia que no podia tenir fills: «A mi em passa això i em moro». I veus? Ara sé que no et mors per no tenir fills. S’ha de normalitzar que les dones podem ser igual de felices tenint fills que no tenint-ne. Cal acabar amb aquesta pressió social. I educar la gent perquè no faci segons quines preguntes que fan mal. I també cal deixar de donar per fet que una in vitro és sinònim de tenir fills”.

Ona i Edu E: “Evidentment, entra en els plans no tenir fills però seria una putada, perquè volem ser pares. Però si no es pot, no es pot, ja buscarem altres maneres. El que no podem fer és estirar un fil que no hi és i que això ens provoqui infelicitat. El que em pot arribar a frustrar més és no fer avis els meus pares, això sí que potser em costarà d’acceptar”.

Míriam “Tot això que faig d’explicar-ho també ho faig per les dones que estan passant per això o que hi passaran. Perquè no se sentin com em vaig sentir jo: sola. I penso en la meva neboda, perquè quan ella sigui gran no senti la pressió d’haver de tenir fills si no en vol i si no pot, que tingui les eines i la informació que jo no he tingut”.