Per què Catalunya crema

Catalunya és un país de boscos. Un 64% del territori correspon a terrenys forestals. Això són més de 2 milions d’hectàrees, i d’aquestes, 1,2 milions són boscos. La resta són conreus (30%), zones urbanes i carreteres (5%).

L'abandonament progressiu del camp i la reducció de pastures han propiciat aquest avançament del bosc i han trencat l’estructura de mosaics. Aquest paisatge continu és un perill quan hi ha un incendi.

Quan s'abandonen els boscos, creix el sotabosc i la densitat d’arbres. I això fa que s’hi acumuli combustible. Els boscos han passat de ser font d’energia, amb l’extracció de llenya, a magatzem d’energia. Els ecòlegs, els agents rurals, els bombers, els propietaris forestals i la mateixa Generalitat admeten que el bosc és més vulnerable que mai. S’ha convertit en un polvorí.

Hi ha un problema afegit: la construcció descontrolada, a partir dels anys 70, d'urbanitzacions properes a zones forestals ha apropat als boscos gent que hi viu, però que no treballa la terra. Aquestes cases properes al bosc són un perill afegit quan hi ha foc.

El clima està canviant, però els efectes que l’escalfament global té sobre les campanyes d’incendis no són del tot clars. Al cap i a la fi, el fet que un incendi comenci o no, depèn d’una acció humana o d'un fet natural fortuït com, per exemple, un llamp. “Treballem intentant modelitzar les excepcions”, explica David Montserrat, tècnic del Servei de Prevenció d’Incendis Forestals. Montserrat ha ideat un índex que pretén avaluar, a partir d’una barreja de variables meteorològiques, quin és el perill que hi hagi un gran incendi a Catalunya (>100 ha) per a un dia determinat.

Els resultats marquen un augment del perill durant les últimes dècades, però no de manera continuada. Als 90 es dibuixava un màxim que sembla que hem deixat enrere. Per a la dècada dels 80, el model tenia un encert del 78%, però la fiabilitat va anar baixant fins a un 66% per al període 2001-2010. Dóna més falses alarmes, fet que probablement vagi lligat a la millora de la prevenció. “La vigília del 4 de juliol de 1994 ningú sabia el perill d’incendi que hi havia. Avui, el nivell de control i d’informació és molt més gran”, explica Montserrat. Les dades no permeten un pronòstic, no hi ha cap tendència clara.

Temperatura, humitat i vent són els tres factors clau per a l’inici i la propagació d’un foc, i d’aquests tres indicadors, el que està canviant amb una tendència més clara és la temperatura. El nombre de dies en situació d’onada de calor per any ha augmentat clarament des del 1950 fins ara.

Lligat a això, aquestes situacions de risc tendeixen a donar-se també més sovint en altres moments fora de l’estiu. Segons l’investigador del CREAF Francisco Lloret, els grans incendis fora de l’estiu no són nous, però tot fa pensar que aniran a més. El sistema és complex, i cal tenir en compte que el fet que hi hagi més incendis fora de temporada pot provocar que a l’estiu hi hagi menys combustible disponible i, per tant, menys grans focs. Segons David Montserrat, en aquest sentit el canvi més important no és tant l’augment de la temperatura com la irregularitat creixent de les pluges: “Les condicions de terreny eixut que abans només es donaven a l’estiu ara te les pots trobar en altres èpoques”.

La lluita contra el foc ha anat modificant el paisatge i ha fet que els incendis es comportin diferent. Els Bombers de la Generalitat ja descriuen cinc generacions d'incendis. Hem passat de focs que avançaven, només, gràcies a la continuïtat de combustible (primera generació), cap a uns focs més ràpids (segona generació) i intensos (tercera generació), fins a grans incendis forestals que llancen focus secundaris i arriben a zones urbanitzades properes al bosc (quarta generació). Els focs de cinquena generació poden arribar a ser incontrolables: grans incendis forestals simultanis, virulents, capaços de saltar els carrils d’una autopista. EFE

Els grans incendis forestals han posat al descobert els límits dels sistemes d’extinció: quan un foc té prou combustible per cremar i supera uns determinats nivells d’intensitat i de velocitat, es torna imparable, per més mitjans que es destinin a extingir-lo. Pels Bombers, és un incendi “que supera la capacitat d’extinció”. Algunes veus de dins el cos, entre els quals hi ha el cap dels GRAF, Marc Castellnou, creuen que les fortes inversions públiques en mitjans d’extinció només serveixen per reduir els incendis de mitjana i de baixa intensitat. Com que el bosc crema menys i no se n’elimina el combustible, això, paradoxalment, ajuda al fet que hi hagi incendis més intensos. És el que es coneix com la ‘paradoxa de l’extinció’. “Hem fabricat un país de bosc continu a còpia d’apagar flames i no incendis”, assegura Castellnou, responsable del cos d’elit dels Bombers de la Generalitat.

Bombers, agents rurals, les agrupacions de defensa forestal… El món de la prevenció i l’extinció és molt ampli. Tothom té clar, però, que la millor manera de lluitar contra els incendis és evitar que es produeixin. És a dir, preparar el terreny perquè no es pugui encendre.

L’anomenada ‘gestió forestal sostenible’ vetlla per aconseguir uns boscos més sans i més resistents a les pertorbacions. Això vol dir, a grans trets, tendir cap a boscos amb menys arbres i més alts. En definitiva: menys densitat de bosc. L’extracció de la biomassa, per aprofitar-ne la fusta, i la creació d’un paisatge de mosaics, que trenca la línia continuada de bosc amb conreus i pastures, són dues mesures clau per a la gestió sostenible del bosc. Una altra són les cremes controlades. Segons dades del departament d’Agricultura, aquestes cremes han permès, en els últims dos anys, millorar i mantenir prop de 1.200 hectàrees de sòl. Però no n’hi ha prou. Hi ha un cert consens que caldria canviar cada any aproximadament el règim d’ús d’un 1% del territori forestal de Catalunya, al voltant de 20.000 hectàrees l’any.

La lluita contra els incendis també passa per dotar el bosc d’infraestructures per fer més eficient l’extinció en cas de foc. S’han d’arreglar camins perquè hi puguin passar els equips d’emergència, posar punts d’aigua i crear les anomenades ‘àrees estratègiques’, petites clarianes que actuen de tallafoc i permeten als bombers atacar l’incendi. Un altre aspecte clau és l’avaluació del perill d’incendi. Cada dia, en funció de la temperatura, la sequera acumulada o la previsió del temps, un grup d’experts elabora el mapa de risc. Això es tradueix després en un segon mapa, el pla Alfa, que fixa les activitats autoritzades a prop del bosc a cada comarca, segons el grau de perill d’incendi. En el nivell màxim –l’Alfa 3– els agents rurals es dediquen exclusivament a la vigilància del foc i poden arribar a tancar l’accés a determinats massissos forestals. “En el nostre ADN, la prevenció és els 365 dies de l’any”, remarca Josep Maria Soler, un dels 500 agents rurals de la Generalitat. Cada dia, Agricultura envia centenars de SMS als pagesos notificant-los el nivell de risc i les prohibicions que se’n deriven.

El dia a dia de la vigilància del bosc, de la prevenció i d’esbrinar les causes dels incendis va a càrrec del cos d’agents rurals. Els seus membres tenen la condició d'agents de l'autoritat i exerceixen funcions de policia administrativa especial i policia judicial.

La lluita contra els incendis no s’entendria sense la tasca de les agrupacions de defensa forestal, les ADF. N’hi ha més de 300 a tot Catalunya, formades, sobretot, per la gent que pobla i ocupa el territori: propietaris agrícoles i forestals, masovers, gent vinculada a l’explotació del camp o el bosc i alguns estudiants. Tots, moguts amb l’objectiu de preservar l’entorn. “Cada cop més, hem de salvar persones i cases, en comptes del bosc. Quan apareix una urbanització enmig de l’incendi, et desmunta tota la feina”, es lamenta Xavier Jovés, president del secretariat dels ADF de Catalunya.

A l’altra banda del taulell de joc hi ha els bombers. Els gairebé 5.000 efectius dels Bombers de la Generalitat tenen encomanades moltes altres tasques a part de l’extinció d’incendis forestals: focs a vivendes i a indústries, ensorraments, rescats de tota mena... Durant tot l’any, el cos també fa activitats de prevenció en l’àmbit forestal, com les cremes controlades que serveixen per formar els bombers. La ciutat de Barcelona té un cos de bombers propi, amb més de 600 efectius.

Hi ha una frase que es repeteix des de fa anys a les conselleries d'Agricultura i Interior: els focs s'apaguen a l'hivern. Però les xifres no ho deixen tan clar. Mentre que els diners a l’extinció han anat augmentant a mesura que els focs s’han anat fent més violents –a excepció dels anys de crisi econòmica més forta–, les partides dels pressupostos públics destinades a gestionar boscos i a millorar les mesures de prevenció s’han quedat estancades. És molt difícil poder saber exactament quants diners dedica cada any la Generalitat a l’extinció i quants a la gestió forestal, perquè no hi ha informació pública segmentada respecte a això, però el que és evident és que la balança està molt desequilibrada. Un càrrec de la conselleria d’Agricultura admet que la diferència és “escandalosa”.

L’estudi més complet que s’ha fet fins ara el signa una investigadora del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya, Andrea Duane. El treball ha analitzat l’execució de les partides destinades a l’extinció i prevenció dels pressupostos de la Generalitat entre els anys 2000 i 2015. Les xifres inclouen els sous del personal implicat, les infraestructures (parcs de bombers, camions, helicòpters, benzina) i les actuacions sobre gestió forestal. Segons aquests càlculs, un 90% de la despesa en incendis dels últims 15 anys se centra en l’extinció. Només 1 de cada 10 euros es destina a la prevenció d'incendis. Cal remarcar que l’increment del pressupost d’extinció no sempre està relacionat amb el fet de tenir més efectius lluitant directament contra el foc. Els mitjans d’última generació cada cop són més cars i, a més, els nous protocols de seguretat obliguen a tenir més mitjans de suport.

El Govern és conscient de les debilitats del bosc. El pla general de política forestal aprovat pel consell executiu el 2014 fixa com a feblesa la manca de gestió forestal, i veu com una amenaça els grans incendis forestals, l'abandonament rural de la població i la pressió urbana sobre els boscos. La inversió en la millora dels boscos va seguir una tendència a l'alça del 2006 al 2010, però després va encetar una fase de decreixement. Per als propietaris forestals, els pressupostos estan mal distribuïts. Així compara el president del Consorci Forestal de Catalunya, Rossend Castelló, el desequilibri pressupostari entre prevenció i extinció: “És com si tu tens una societat obesa i, en comptes d’invertir a ensenyar com portar una vida sana i seguir una bona alimentació, poses més metges per fer ‘bypass’ als pacients”.

Un dels principals obstacles, a l’hora de fer una tasca coordinada, és que la gestió i la prevenció d’incendis pengen de dues conselleries diferents. El pes principal de la prevenció –lligada a la gestió sostenible del bosc– depèn de la conselleria d’Agricultura, mentre que les tasques d’extinció pengen, majoritàriament, d’Interior: Bombers i Agents Rurals tenen responsables polítics diferents. És sorprenent, però les dues conselleries gestionen alhora dues bases de dades sobre els incendis. La que elaboren els bombers i la que fan els agents rurals –responsables de calcular el perímetre dels incendis i d’esbrinar-ne les causes. Les dades no coincideixen. "El món de la prevenció i l’extinció d’incendis és com una catedral que s’ha fet gran però que està plena de capelletes, i una capelleta no vol interaccionar amb l’altra”, admet un càrrec del departament d’Agricultura. La “inestabilitat política”, assegura la mateixa font, és un agreujant. Quan canvia el conseller porta el seu equip. “És un mal endèmic, els caps de departament canvien cada any i mig”. No tots els departaments “són prou lleials” amb els objectius de prevenció, i no s’està treballant de manera coordinada “en absolut”, admet la mateixa font. Alguns responsables de la lluita contra el foc, com el cap dels Bombers de Barcelona, Manel Pardo, són partidaris de fer penjar els Agents Rurals i els Bombers d’un mateix responsable polític per millorar-ne la coordinació. Pardo també qüestiona com s’ha plantejat l’estratègia d’extinció en alguns grans incendis.

L’actuació dels bombers quan hi ha un gran incendi es mira amb lupa i sol ser utilitzada per l’oposició per desgastar el Govern. Es posa tot l’èmfasi en la capacitat d’extinció, i s’obvien aspectes més estructurals, com la situació dels boscos. Els partits polítics es tornen els papers, segons si són al Govern o a l’oposició.

La pressió de la premsa, amb l’impacte emocional que implica un gran incendi sobre la societat, també tensiona l’administració. L’endemà del foc, tothom demana explicacions als bombers i ningú a qui gestiona els boscos.

Un 73% de la superfície forestal de Catalunya és en mans de particulars. Això complica molt la gestió dels boscos. Sobretot, perquè no hi ha la mateixa sensibilitat per part de tots els propietaris i es fa difícil aplicar polítiques comunes.

Al marge d’això, els ajuts són pocs. Aquest any, la Generalitat ha destinat 1,7 milions en subvencions als propietaris de boscos. Una quantitat que s’ha de multiplicar per dos perquè la UE duplica cada una de les subvencions. “És un autèntic desastre”, es queixa Rossend Castelló, president el Consorci Forestal de Catalunya, que agrupa bona part dels propietaris. Catalunya se situa entre les cinc comunitats que menys inverteixen per hectàrea forestal. I en els propers set anys, la Generalitat té previst invertir-hi la meitat de la mitjana estatal. “Si cada català pagués 1 euro a l’any pels boscos, el problema s’hauria acabat”, explica Castelló, que assegura que aquesta aportació se situa, actualment, en els 25 cèntims per ciutadà.

Amb les baixes aportacions públiques, no tots els propietaris forestals poden mantenir els seus terrenys com caldria. “La gestió forestal s’ha convertit en una cosa que molts propietaris fan gairebé per amor a l’art”, assegura Castelló, que afirma que per cada euro que reben molts propietaris per arreglar els seus boscos n’han d’afegir cinc més per finalitzar la feina. També hi ha un problema de rendibilitat a llarg termini. “Els cicles, en el bosc, són molt llargs. A ningú li interessa un negoci a 50 anys vista”, assenyala Castelló.

Aquí cal afegir-hi un problema de qualitat de la fusta. No tots els propietaris poden treure rendiment de la llenya dels seus boscos. A les comarques seques on predomina el pi blanc els propietaris forestals no obtenen gairebé res de la seva venda, ja que es tracta d’una fusta molt poc rendible. L’administració lamenta que, justament per aquest motiu, alguns propietaris prioritzen treure el màxim rendiment dels seus boscos malgrat que això comporti fer una gestió desordenada i, en definitiva, poc orientada a reduir la vulnerabilitat del bosc.

Els propietaris forestals encara es queixen d’un aspecte més. “En els darrers vint anys s’ha multiplicat per deu l’ús públic dels boscos”, assenyala el president del Consorci Forestal de Catalunya. Això vol dir excursionistes, gent amb motos i bicis o boletaires ‘amateurs’, entre d’altres. “En ocasions, la gent deixa els camins en un estat deplorable, i els que ho hem de pagar per arreglar-ho som nosaltres”, lamenta Castelló. “La manca de reconeixement de la muntanya és lamentable”, conclou.

Si admetem que des de l’administració és més fàcil invertir en extinció, i que caldria ampliar considerablement la partida en prevenció per fer una gestió pública efectiva dels nostres boscos, es fa imprescindible eixamplar el debat cap a una dimensió sociocultural. Això implica sensibilitzar i corresponsabilitzar els propietaris forestals, les persones que viuen a prop dels boscos i a la ciutadania en general. Però també preguntar-nos quin paisatge vol Catalunya en els propers anys. I en funció de la resposta, pensar com hem de gestionar el que tenim actualment. L’investigador del CREAF Lluís Brotons adverteix que, ara mateix, “tenim una societat que no sap per què vol els boscos”. I aquest buit en la gestió forestal, entesa des d’una perspectiva global, fa que els boscos estiguin desequilibrats i siguin, en definitiva, “més vulnerables a qualsevol pertorbació natural”. En la fita per aconseguir uns boscos més resilients i més sans cal la implicació i la coordinació de tots els actors: administració, professionals i societat. Tots els agents implicats en la lluita contra el foc coincideixen que cal un canvi cultural sobre l’ús del bosc. Cal recuperar la silvicultura i impulsar polítiques de consum de proximitat. Però també cal abandonar la idea del foc com a perill i recuperar-ne la visió com a eina.

La domesticació del foc és un dels assoliments més importants de l'espècie humana. Però els professionals de la prevenció i l’extinció adverteixen que la nostra societat serà cada vegada més vulnerable als incendis si no canvia l’enfocament en la lluita contra el foc i si no aprenem a conviure amb aquest fenomen com un procés natural d’autogestió i regeneració.