Il·lustració: Cristina Spanò

Pepita

Casanellas

1923-2017

La tasca pedagògica de Pepita Casanellas, la popular mestra de l’Escola de Port de Barcelona (Zona Franca), descrita per Candel en els seus llibres, va demostrar que l’educació era clau per treure els veïns de la situació de penúria

Encara ara, desenes d’alumnes, majoritàriament dones, que van escolaritzar-se a l’Escola de Port, antic barri de la Marina de Sants de Barcelona, actualment batejat com a Zona Franca, recorden la figura menuda de Maria Josepa Casanellas i Escofet (Vilafranca, 1923 - Barcelona, 2007), Pepita Casanellas, que amb disset anys havia arribat al barri per fer de mestra (de les nenes) a l’escola parroquial. El 1940 ningú no es podia imaginar que aquella noia de Vilafranca, sense experiència ni cap tipus de coneixement del lloc on havia anat a parar, no tan sols no marxaria mai més de Port sinó que la seva tasca de mestra (cinc dècades de lluita personal en favor de l’escolarització) i la implicació amb els veïns per fer de l’escola l’eina eficaç per superar amb dignitat unes condicions que en general eren deplorables l’acabarien convertint en un símbol.

Desenes de nenes de Can Tunis, Casas Baratas, el Polvorí, etcètera, les zones més castigades, desprotegides i oblidades de la postguerra barcelonina, on el barraquisme era forma habitual de subsistència de les famílies immigrades, van veure com aquella noia bellugadissa, fent gala d’una humilitat extraordinària, es carregava a l’esquena l’educació i l’avenir de generacions de criatures. Una tasca discreta a redós de la rectoria de Nostra Senyora de Port, on s’havia encaixonat l’escola i on també vivien i treballaven els Candel. Casanellas, la mestra que pren vida en alguns llibres de l’autor d’'Els altres catalans', s’enfrontava, pràcticament en solitari i des de la modèstia ratada del que avui no es consideraria una aula amb les condicions mínimes, a tot un sistema educatiu potentíssim: el nacionalcatolicisme imposat per la dictadura franquista.

Va arribar amb 17 anys des de Vilafranca a l’actual Zona Franca, i va estar cinc dècades lluitant personalment per l’escolarització

En una època en què les noies no podien viure soles, Casanellas havia anat a parar a la rectoria de Port cridada pel rector de la parròquia, Mn. Pere, vilafranquí com ella, bona persona però funest en tota la seva adscripció franquista i les normes encotillades que el regien, que veien fets avui tan normalitzats com la coeducació, amb nens i nenes a la mateixa classe, com una aberració. Sota les ordres de Mn. Pere, Casanellas va viure anys sense quasi poder sortir del recinte parroquial on feia de mestra. Tanmateix, sense saber gairebé res del barri, ho sabia tot a través de les criatures que cada dia assistien a l’escola. Va ser a través dels alumnes, i dels pares i mares, que Casanellas, dia a dia, va anar estenent un sistema tremendament efectiu, molt més enllà del temari i les classes: teatre, música, catecisme, carnets per als vells, classes de català... Gràcies a ella, la parròquia era un focus d’activitats, tot el dia i part de la nit, moment en què la mestra passava la cortineta que havia instal·lat darrere la pissarra de la classe i dormia en un petit catre, a tocar d’una prestatgeria atapeïda de llibres.

A part de les feines domèstiques de la rectoria, va aconseguir fer oposicions de magisteri, d’amagat de Mn. Pere, que no volia que se n’anés. Quan les va superar, li van proposar una plaça, lluny de Port. Ho va provar una setmana, al final de la qual va tornar a la seva aula de barri. Quan va anunciar que es quedava, els veïns es van mobilitzar: li van rellogar una habitació, uns li van portar un matalàs, uns altres un llum... Se l’estimaven: havia posat en marxa una veritable xarxa veïnal, de la qual la parròquia, l’escola, ella, era el centre promotor. Eren els principis dels grans moviments d’associacionisme obrer. Havia entrat en contacte amb els Moviments de Renovació Pedagògica a través d’Artur Martorell, a més d’altres organitzacions. En un entorn complicat i miserable en què les criatures tenien poques opcions, va centrar-se en el pinyol que li arribava cada dia a classe: les nenes. S’havia d’afanyar. S’ocupava sobretot de les de nou a dotze anys, edat en què ja es podia començar a treballar, que abandonaven l’escola per incorporar-se al món laboral. Tal com havia dit: “Era dur, ser nena”.

“Només he fet de mestra”

La millor descripció de Casanellas apareix en un llibre titulat 'Vint mestres i pedagogues catalanes del segle XX'. Un segle de renovació pedagògica a Catalunya, publicat per la Universitat de Vic, on l’autor, el professor Antoni Tort i Bardolet, en el capítol dedicat a la mestra de Port, clava el retrat: “La Pepita Casanellas educava dintre i fora de l’escola, anant a trobar les famílies, sobretot perquè deixessin estudiar les noies”. Per a ella, el repte era aquest. També hi diu: “Totes les persones consultades -escriu Tort- parlen de la capacitat empàtica. Els sabia entendre, els coneixia a tots i tenia una habilitat especial per copsar la vida de les alumnes. Al costat de l’acció social i la capacitat d’entendre els contextos familiars, la seva pedagogia és la d’una educació empeltada de cristianisme i d’humanisme que reivindica la dignitat moral i l’ètica personal com el bagatge mes útil que es pot tenir a la vida […], la dignitat per un mateix, els respecte pels altres, la humilitat”. Encara més: “Casanellas no va renunciar mai a aconseguir que tot aquell alumne que pogués seguís estudiant tant temps com fos possible”.

”L’educació ho és tot. És com l’aire que respirem. I el més important és que els mestres ensenyem als alumnes a ser persones”

Candel acabava 'Els altres catalans', de manera significativa, amb el capítol “Els infants del suburbi, aquesta esperança”, on indicava que, en efecte, el futur digne per a les noves generacions de les famílies que havien arribat als barris de Barcelona, i a tantes altres ciutats del país, amb una mà al davant i l’altra al darrere buscant la prosperitat, la feina i el benestar, depenia en bona part d’una escola que pogués ajudar-les a créixer i trobar un lloc en la societat, un repte gens fàcil. Però el testimoni més valuós l’ofereix Tort en el seu llibre. És el d’una antiga alumna, Estrella Brun, que recorda Casanellas dient-los: “La vida és molt dura, i la meva tasca és preparar-vos per a la vida”. Més endavant, Brun explica: “Tot. Ho va ser tot. Una mestra, una mare, una psicòloga, una amiga… A ella no feia falta dir-li res, tan sols mirant-te als ulls sabia què et passava i mirava d’ajudar-te amb tot el que podia. Amb ella es podia parlar de qualsevol cosa. Era i és una persona molt entranyable i profundament humana que s’estimava amb bogeria els nens i es preocupava pels seus problemes i els de les seves famílies”.

L’aliança amb altres personatges del barri, alguns també protagonistes de les pàgines de Candel, com el Dr. Carles Ribas, el metge dels pobres, o Mn. Jaume Cuspinera, el capellà obrerista de la novel·la 'Hemos sido traicionados', amb el qual, per cert, Pepita Casanellas es va casar (s’havien conegut a la rectoria), és clau per copsar la transcendència del missatge pedagògic que sortia d’aquella modesta aula de parròquia. El missatge el resumeix a la perfecció una frase de Casanellas. Al final de la seva vida, quan ja vivia en una residència d’avis, òbviament a la Zona Franca, l’antiga mestra repetia sovint: “L’educació ho és tot. És com l’aire que respirem. És important que els alumnes assoleixin una cultura general, però encara ho és més que els mestres els ensenyem a ser persones i els formem en valors, que són el que veritablement els ajudarà en la vida”. Una frase de bandera que Pepita Casanellas, de la manera més simple que es pugui imaginar, encara reblava dient: “Només he fet de mestra”.