Il·lustració: Cristina Spanò

Aurelia

Pijoan

1910-1998

A part de lluitar contra la tuberculosi i dirigir una casa de repòs a Espot, al Pallars Sobirà, la metge i activista lleidatana, líder del PSUC a les comarques de Lleida i de l’exili mexicà, va ser la primera a exercir un càrrec a la Paeria

Poques vegades hem tingut en la nostra història personatges tan ferms i compromesos com Aurèlia Pijoan Querol (Castellserà, 1910 - Ciutat de Mèxic, 1998), la popular Dra. Pijoan, que té una avinguda a Lleida i va desenvolupar una de les labors polítiques més intenses del segle XX català, sempre en defensa de la llibertat de la dona i sempre sota la bandera del comunisme. Militant del PSUC des del 1936, Pijoan no va afluixar mai amb els seus compromisos. Ho van poder comprovar els lleidatans quan, la que havia sigut escollida secretària general de la Unió de Dones de Catalunya de Lleida, organització antifeixista nascuda a Barcelona el 1937, va ser nomenada regidora de l’Ajuntament de la capital de la Terra Ferma (sempre representant el PSUC), entre setembre i octubre del 1937. La Dra. Pijoan era la primera dona que exercia un càrrec de representació municipal a la Paeria de Lleida (duia a terme les funcions de la regidoria de Sanitat) i de seguida es va posar a fer mítings i conferències per tot el país, amb una intensitat mai vista, que repuntava amb unes contundents intervencions en programes de ràdio, incidint sempre en la necessitat de mobilitzar les dones per a la causa republicana. Semblava que li anés la vida.

Llicenciada en medicina el 1933, a cavall de les universitats de Barcelona i València, havia començat a treballar al Laboratori Municipal de Lleida, on es va especialitzar en la producció de la vacuna contra la tuberculosi. Però quan va esclatar la Guerra Civil, la Dra. Pijoan va reaccionar ràpidament. Va semblar que es multiplicava: atenia combatents a l’Hospital Intercomarcal de Lleida i també es va posar a dirigir, al Pallars, una casa de repòs per a pacients amb malalties respiratòries, habilitada a Espot.

Aurèlia Pijoan en una fotografia dels anys setanta /GALERIA DE METGES CATALANS

Amb les germanes

Per entendre el personatge, és bàsic entendre l’ambient de lluita que es vivia a casa seva. Aurèlia Pijoan pertanyia a una família lleidatana profundament comunista. De fet, quan havia assumit el secretariat femení del PSUC a Lleida i comarques ho havia fet amb les seves germanes Avelina, Palmira i Elena. Estaven casades amb la causa, literalment. L’Avelina estava casada amb el destacat dirigent Pere Ardiaca i Martí i, per la seva banda, la petita, Elena Pijoan, casada amb Ángel Larrauri de Pablo, va formar amb ell una potent cèdula de resistència comunista durant el franquisme a Lleida.

La Dra. Pijoan s’havia hagut d’exiliar, primer a França (1938) i l’any següent a la República Dominicana, on va passar una temporada a la colònia agrícola El Seibo, en plena selva. Després d’un breu període a Cuba, finalment es va instal·lar a Mèxic, on va tenir els seus tres fills. Òbviament, la causa comunista va seguir sent el tema central a casa. El 1938 s’havia casat amb Luis Pérez García-Lago, destacat militant comunista, que a Mèxic seria nomenat secretari general del PSUC.

Ajuda als exiliats

Malauradament, també a Mèxic Pijoan va abandonar la professió mèdica, però es va dedicar, encara amb més intensitat, a allò que realment l’apassionava: l’activitat política. Va fer-ho com a militant del PSUC i de la Unió de Dones de Catalunya (UDC), un grup molt actiu de catalanes exiliades a Mèxic, del qual la lleidatana va assumir la secretaria general. Des de la UDC s’havia engegat una important campanya d’ajuda econòmica als exiliats catalans, sota el nom de Comitè Executiu del Patronat d’Ajut als Patriotes Catalans. També des del primer moment Pijoan havia format part de la Unión de Mujeres Españolas en México, que bàsicament reunia dones comunistes i republicanes. Com sempre, Pijoan hi va ficar la banya i s’hi va comprometre, a fons. De fet, va ser-ne vicesecretària primera i, més tard, secretària general. Durant els nombrosos discursos antifranquistes que va protagonitzar a Mèxic, Pijoan va seguir demostrant la irreductibilitat de les seves idees, una lluita antifeixista recalcitrant que mai oblidava el paper de la dona. Cap ocasió era desaprofitada per reivindicar-lo.

El 23 de maig del 1953, al Salón Orquídea de Mèxic, va fer referència a un dels seus ídols i va exclamar: “'Franco es la guerra, ya lo dijo Dolores Ibárruri'”. I també: “'La paz mata a Franco porque su régimen solo vive para la guerra'”. Al final, com sempre feia, no oblidava el quid de la qüestió: “'España, con Franco, se está convirtiendo en una colonia yanqui y en cabeza de puente del imperialismo. La carrera de armamentos de los gobiernos belicistas empeora cada vez más la situación de la mujer'”. El 2008 Pagès Editors va publicar 'Aurèlia Pijoan, de la Lleida republicana a l’exili de Mèxic', d’Antonieta Jarne, un retrat de la primera dona que va exercir un càrrec a la Paeria.