Il·lustració: Cristina Spanò

Maria

Canals

1914-2010

Maria Canals va ser la pianista barcelonina que va convertir Barcelona en capital mundial del piano gràcies al concurs que va crear el 1954, el Concurs Internacional de Música Maria Canals Barcelona

Un cop l’any, a Barcelona, els pianos surten al carrer. Es poden trobar dalt del terrat d’una casa, o d’un hotel, o en diversos punts del passeig de Gràcia, davant de la Casa Fuster i fins i tot a l’intercanviador d’un metro, on la gent s’atura embadalida si té la sort d’ensopegar-hi un pianista amb traça. Forma part d’un dels esdeveniments més exquisits de la ciutat, en què qualsevol aficionat o professional pot tocar un piano de cua. És un fet especial que acompanya els dies que se celebra l’anomenat Concurs Internacional de Música Maria Canals Barcelona, que el 1954 va crear Maria Canals, “fent gala d’una força de voluntat, que -com diu la seva biògrafa, Anna M. Dàvila, a 'Maria Canals i Barcelona'-, anys a venir, l’ajudarien a posar en marxa un projecte musical d’abast internacional i absolutament inèdit per a l’Espanya de l’època”. Es tractava del primer concurs internacional de l’estat espanyol que havia entrat a la Federació Mundial de Concursos de Música, però el certamen sobretot va assolir un fet encara més inèdit: convertir Barcelona en la capital mundial del piano.

Amb una història familiar complicada, la rigidesa que li va exigir el seu pare per dedicar-se al piano marca el caràcter de Canals

Durant quinze dies, desenes de concursants vinguts d’arreu del món s’esforcen al Palau de la Música (al Petit Palau) per mirar de superar eliminatòries i arribar a la gran final. Al guanyador li toca la rifa: momentàniament es converteix en una celebritat i es passa l’any sencer viatjant fent bolos. Però la causa d’això són el conjunt d’activitats que, des de fa anys, la direcció del Concurs porta a terme, amb gent molt especial al darrere, persones que s’ho estimen i que, d’una manera o d’una altra, van tenir relació amb Maria del Remei Canals i Cendrós (Barcelona, 1914-2010). Alguns la van tenir de professora de piano a l’Acadèmia de Música Ars Nova. El record de les classes de Maria Canals sempre és una barreja de dolçor i duresa.

El primer, amb 14 inscrits

El 1948, amb l’ajut de qui poc després s’havia de convertir en el seu marit, l’advocat, escriptor i crític Rossend Llates -un personatge que mereixeria un article a part-, Maria Canals va crear Ars Nova, una escola de música que de seguida es va convertir en referent, a partir de la qual va sorgir el Concurs de Piano Maria Canals, creat l’11 de juliol del 1954, amb només 14 inscrits, 13 espanyols i un belga.

Maria Canals va saber involucrar molt bé la societat barcelonina en el concurs fent que els participants anessin a les cases a practicar; en cases que tinguessin piano, esclar. Cada família es feia seu el pianista assignat: “Que si el meu ha superat la primera prova, que si el meu ha quedat tercer...” Els cuidaven i mimaven com si fossin fills, tal com passa encara avui. L’acolliment dels pianistes en cases particulars és un fet característic del Concurs Maria Canals. Un fet que recorda als antics alumnes l’afecte amb què, després de les duríssimes sessions de les classes, Maria Canals obria una bombonera i oferia una presa de xocolata al nen o nena. Un detall afectuós que contrastava amb l’exigència extrema de la mítica pianista. De fet, els alumnes destaquen que en tots els calaixos de Maria Canals hi havia molta xocolata, que ella menjava en poques quantitats, però tot el dia en picava. “La xocolata dona energia”, deia.

La formació musical va passar per Lluís Millet, fundador de l’Orfeó Català, i sobretot per Ricard Viñas, de qui va ser deixebla particular

Per contra, alguns devots de Maria Canals, els que cada any segueixen produint el miracle anual del certamen, també recorden la seva fermesa de caràcter, a la vegada que són capaços de transmetre la força de voluntat, com deia Dàvila, de la dona que va aconseguir fundar el concurs sota el franquisme, superant adversitats que ara se’ns faria complicat d’entendre. Hi ha una anècdota que sobresurt de les altres, un detall demostratiu del geni de Canals. En qualsevol publicitat del concurs, en el programa d’actes, en el llibret de la final... en cap lloc no hi pot faltar el nom de la ciutat, Barcelona. Maria Canals s’enfadava extraordinàriament si els seus ajudants s’oblidaven d’incloure el nom de la ciutat que organitzava el certamen, per tot el que representava per a ella i la història del concurs en si. Ella, que havia voltat mig món fent concerts i recitals de piano, era conscient de la importància de la marca i que, en el cas de Barcelona, representava un detall especialment important. S’enfadava molt si en els papers no hi veia Barcelona, i ho comprovava. Ben mirat, Maria Canals ha acabat sent considerada precursora a l’hora d’exportar allò que avui coneixem com la marca Barcelona. Maria Canals era conscient del petit miracle que s’havia produït amb el certamen i de l’esforç que costava tot plegat. Coneixia en profunditat el valor immens i el sacrifici del que havia fet des de ben petita: piano, piano i piano.

Maria Canals de jove /REVISTA MUSICAL

Per por a una infecció

Els detalls narratius de la biografia de Dàvila estan molt ben cuidats: “Per a Maria Canals -escriu-, la música va ser la seva llengua materna”. Una afirmació rotunda que explica l’estil de vida summament estricte que li havia imposat el seu pare, Joaquim Canals, quan la nena havia decidit que es dedicaria a la música. Joaquim Canals no va deixar mai que la seva filla anés a escola. No volia que s’infectés, literalment, dels altres nens. Havia perdut un fill arran d’una malaltia infecciosa i, també pel trauma, va dedicar-se a protegir l’única que li quedava. Durant els deu primers anys, Maria Canals no va tenir contacte pràcticament amb cap altra criatura. Només es tractava amb els seus pares i havia d’anar amb molt de compte. Això “li havia ensenyat a amagar els seus sentiments -escriu Dàvila-, a dissimular totes les seves contrarietats, fossin morals o físiques”. Una lliçó de vida que, malgrat tot, li va donar una força de voluntat a prova de foc. Força de voluntat i fermesa de caràcter. Només un artista que s’ha passat hores i hores desenvolupant el seu art pot saber què significa aquest esforç en solitari. Maria Canals era capaç de qualsevol cosa, fins i tot d’acabar fent el que va fer: un concurs que convertís Barcelona en capital mundial del piano.

A la fermesa Canals hi afegia grans detalls d’afecte amb els alumnes i amb els concursants, que havien de ser acollits per famílies

Maria Canals va consagrar quasi íntegrament els seus 96 anys d’existència a la música, però també a fer alguna cosa per als joves músics amb talent. El seu pare, de fet, era professor de piano, responsable del cicle superior de la llavors Escola Municipal de Música de Barcelona. Va tenir la sort de créixer envoltada de música i rebre les primeres lliçons des de ben petita. La influència del pare, de l’home que no la deixava sortir de petita per por al contagi, i la seva exigència en si, és un punt biogràfic de gran voltatge, que la forma com a artista i persona, però, sobretot, li fa sortir el millor de tot: el caràcter. Quan Maria Canals reconstruís, escrivís, la seva pròpia història en el llibre 'Una vida dins la música', publicat a Biblioteca Selecta, reconstruiria els orígens del seu pare i els de la seva àvia. Només aleshores entendria l’origen de tot plegat i que no som més que el reflex del nostre passat.

Descobrir la història de la seva àvia, que va morir per salvar el seu pare de la verola negra, va ser cabdal per a Canals

Maria Canals va formar-se amb mestres destacats, Antoni Nicolau i Lluís Millet i Pagès, fundador de l’Orfeó Català, de qui va arribar a ser deixebla particular. Després de la Guerra Civil Espanyola i un cop mort el seu pare, la pianista va entrar en contacte amb Manuel Blancafort, el compositor, que la va posar en contacte amb el llavors famós pianista Ricard Viñas. Viñas la va acceptar com a alumna en exclusiva i com un cas excepcional, i va apadrinar el seu debut al Palau de la Música Catalana, el 30 de maig del 1942. L’esclat de Canals a nivell internacional va ser fabulós. Tothom quedava embadalit. La suavitat amb què tocava el piano combinada amb el caràcter que imposava a l’instrument eren únics. La biografia recorda els seus inicis a París i recorrent Europa; és la clau del personatge, i segurament lliga amb la capacitat viatgera de molts pianistes que comencen. Va col·laborar com a solista amb importants orquestres de París, Lausana, Sanremo, Barcelona, etcètera, sota la direcció d’eminents directors com Brün, Maurice Le Roux, Jacques Bovy, Eduard Tolrà o Pich Santasusana.

Una excel·lent escriptora

Encara que sembli estrany, ara mateix el lector té l’oportunitat de tocar amb la punta dels dits l’art de Maria Canals, però llegint el que escrivia. Qualsevol que s’endinsi en la lectura d’'Una vida dins la música' s’adonarà que la pianista també era una excel·lent escriptora. Llegint per exemple el perfil que dibuixa del violinista Francesc Costa es podria arribar a entendre quina suavitat punyent aplicava a les tecles del piano. Maria Canals escrivia com tocava el piano, delicadament però de manera directa: “El violinista Francesc Costa era un home d’una lletjor prestigiosa -escriu Canals-, model Paganini, cosa positivament favorable, tractant-se d’un violinista. Era més aviat alt, amb una cabellera negra que li queia sobre les orelles, i tenia la cara gravada, amb un cutis bru que li donava un aire que hauria estat de tzigan si hagués dut uns grans bigotis refilats; però, com que anava afaitat, resultava més aviat gitano. Tot i ser lleig -segueix escrivint-, quan jo era una nena que començava a freqüentar les classes de l’Escola Municipal de Música, no em feia gens de por ni d’aversió, perquè aquell home tan poc afavorit era, en canvi, dolç i afable amb les criatures. Tot ell irradiava simpatia. Sempre que em trobava, em feia una moixaina i em preguntava què feia i com anaven els meus estudis, etc. Les coses que diuen als nens i a les nenes la gent falaguera i criaturera”. Una delícia.

El pare no la deixava sortir de casa quan era petita, ni anar a l’escola: a la seva història amb la verola hi afegia un fill mort per una infecció

Però el cop real es produeix al començament del llibre, 'Una vida dins la música', perquè les memòries de Maria Canals comencen rememorant la història de la seva àvia paterna, la mare de Joaquim Canals. És una manera exemplar d’iniciar el llibre, amb la història soferta d’una dona que, de cop i volta, li fa entendre d’on li ve la força de voluntat i el caràcter que la impulsa. Canals era totalment conscient de la seva condició femenina i del gran pas que estava fent ella, en relació a les dones que l’havien precedit. La narració de l’àvia Raimonda és extraordinària. És en el capítol número u, titulat 'Història familiar': “Seguint un costum natural en els llibres de records -escriu Maria Canals-, intentaré explicar, caçant dins la meva memòria, les dades, els esdeveniments més sobresortints del que conec de la meva família, atenint-me estrictament a la veritat i procurant dedicar-hi el mínim espai. Amb aquest esperit començaré dient que els meus avis paterns només van viure junts un parell d’anys. Ella, Raimonda Matavacas i Fiol, filla única d’uns pares benestants, tots fills i veïns de Barcelona, va contraure matrimoni a 13 anys amb el dependent principal de casa seva, Josep Maria Canals, de 35 anys d’edat, fill de Banyoles. Això passava l’any 1858. El dia del casament, la meva àvia Raimonda ja va demostrar la seva fermesa de caràcter. En preguntar-li al sacerdot si volia per marit Josep Maria Canals i Boada va contestar secament: «Si els pares ho volen». El capellà repetí tres vegades la mateixa pregunta sense poder obtenir cap altra resposta d’aquella nena de 13 anys que no estimava gens ni mica aquell home que els seus pares li havien assignat per marit, tenint més en compte la continuïtat del seu negoci i la prosperitat econòmica de la seva filla única que els sentiments d’ella”.

Maria Canals, al piano, amb Frederic Mompou, Manuel Blancafort i Rossend Llates /MARIACANALS.ORG

L’esclat artístic

Més de cent anys després, Maria Canals reconeixia la seva força de caràcter en la terrible història de la seva àvia paterna. Explica que del matrimoni n’havia nascut un fill, Joaquim, el seu pare, i que, “quan tingué un any, el seu pare va marxar a Amèrica perquè la seva dona no el va poder aguantar més”. “Els pares de la meva àvia Raimonda -segueix- s’ho van prendre tan malament que la van desheretar, deixant tots els diners directament al seu net”. Maria Canals segueix explicant que, “ella, amb el seu nen, es va refugiar a casa d’una tia seva que de cognom es deia Zacarias, que tenia una fortuna bastant considerable...” I el més important: “Quan el meu pare tenia cinc anys, descobrint-li una afició incessant per la música, li va posar un professor que era un organista”. L’àvia Raimonda havia descobert el talent artístic de Joaquim Canals i li havia donat una educació musical que acabaria donant fruits molt valuosos, entre altres coses perquè formaria desenes de pianistes, entre els quals Maria Canals. Però encara és més emocionant -i per a Maria Canals també ho va ser- descobrir que l’àvia Raimonda, que havia aconseguit desfer-se del marit amb el qual l’havien obligat a casar-se, havia descobert el seu propi talent artístic i que havia volgut ser pintora. “Quan la meva àvia tenia uns 26 anys, va començar, al mateix temps, a dedicar-se a la pintura, que en el fons havia estat sempre la seva veritable vocació. Amb el gran pintor Marià Fortuny eren parents, i sembla que aquest li havia donat molt consells sobre pintura. A casa -escriu Canals-, tenim un pastel que és el seu autoretrat. La semblança, segons deia el meu pare, és perfecta”. La mort prematura de l’àvia Raimonda, per una epidèmia de verola negra, i la manera com s’havia produït, marquen un punt d’inflexió en aquesta història. El lector entendrà la transcendència de tot plegat i que aquestes històries personals són les que marquen. I sobretot per què Maria Canals era conscient de com costava aconseguir les coses i per què es preocupava tant pel seu concurs de piano, un concurs que cada any porta a Barcelona desenes de participants. “La desgràcia va entrar en aquella casa quan la meva àvia Raimonda tenia 26 anys -escriu-. El seu fill, de 14 anys, havia vingut de París per a unes curtes vacances. Una epidèmia de verola negra es desencadenà a la ciutat [Barcelona]. El noi l’agafà. El metge, veient-lo gravíssim, digué que l’única possibilitat de salvar-lo era que fes una suada forta. La meva àvia va escalfar l’habitació amb tots els seus mitjans i li cobrí el llit de flassades. Veient que el seu fill no reaccionava, es va ficar ella mateixa al llit amb el noi. El fill es va salvar, però la seva mare s’encomanà i va morir al cap de cinc dies”.