Olga

Sacharoff

Aquest 2017, en un país on se celebra gairebé tot, suposadament s’hauria de commemorar el cinquantè aniversari de la mort d’Olga Nikolàievna Saharova (Tbilissi, 1889 - Barcelona, 1967), coneguda com a Olga Sacharoff, la pintora natural de Geòrgia (a l’antic Imperi Rus), una de les artistes més importants que hagi tingut Catalunya al segle XX. Tanmateix, pràcticament ningú se’n recorda. Ni d’ella ni de la tràgica història que explica una obra tan valuosa i reveladora. Malgrat tot, alguns particulars miren de conservar-ne la memòria. Tant és així que el 2013 es va produir un d’aquells fets que, almenys puntualment, esmenen les nostres mancances. El farmacèutic Joan Uriach i Marsal, conegut com el Dr. Biodramina, un dels col·leccionistes d’obra catalana més fins i generosos de les últimes dècades, va fer donació del quadre 'La Llotja', d’Olga Sacharoff, al Cercle del Liceu.

La donació justament d’aquest quadre tenia a veure amb el sentit de contribució dels antics liceistes amb el Cercle del Liceu, apassionats de la música i de l’art que històricament enriquien la institució amb objectes de valor, quadres, làmpares, llums d’aranya de cristall... El Dr. Uriach recordava que la seva família ja havia regalat i cedit pintures per ajudar a complementar la decoració vuitcentista del Cercle. La donació de 'La Llotja' s’enquadrava en aquesta tradició, però més enllà d’això el Dr. Biodramina explicava que era una excusa perfecta per reivindicar la figura i l’obra de Sacharoff. Amb aquest objectiu vaig ajudar-lo a preparar un llibret informatiu, trilingüe i d’edició limitada, amb un text biogràfic sobre el quadre i Sacharoff, escrit per la conservadora d’obres d’art Nadia Hernández Henche. El text, d’una riquesa excepcional, és del màxim interès i ens serveix ara de referència obligada. Vam quedar fascinats amb la història de 'La Llotja' i el fet que, a partir del quadre, es pogués fer un retrat tan íntim i precís de l’autora, de la seva excel·lència artística. La 'conservator', com l’anomenava el Dr. Uriach, explicava al llibret la història d’aquest retrat de grup, precisament d’una colla d’amics, que de manera puntual i amb freqüència es reunia en una llotja del Gran Teatre de Liceu (d’aquí ve el títol del quadre). S’hi trobaven en una època complicada, als anys 40, però ho feien justament per mirar de sobreposar-se a la mediocritat i decaïment intel·lectual que s’havia apoderat de la ciutat de Barcelona durant la postguerra, sota el franquisme.

Georgiana de naixement, Sacharoff va arribar a Barcelona el 1916 i hi va deixar un llegat tan destacable com desconegut

Sacharoff, enamorada de Catalunya, i en primer lloc de la ciutat que feia tants anys que l’havia acollit, excel·lia de manera notable en el retrat del seu grup d’amics, de la colla que tan amistosament i sincerament l’havia acceptat. Com bé explica Nadia Hernández, “Olga Sacharoff s’havia integrat com una més al grup”. En aquesta colla, tan nodrida de personatges, hi destacaven artistes com Gabriel Amat i Josep Amat (l’anomenat Pin). Eren un grup amb classe, elegants, distingits, en un moment en què, repetim-ho, subsistir a Barcelona no era fàcil. Encara menys per als artistes i pintors. Però, sobretot, la colla no es conformava “amb l’etiqueta de burgesia”, com també afirma Hernández. Abans que res, eren artistes, i ells, i només ells, la Sacharoff al capdavant, exercint el seu art, miraven d’aixecar i revifar el to cultural d’aquella Barcelona destrossada. Hernández remarca la lucidesa amb què Sacharoff havia retratat alguns dels integrants de la tertúlia. L’oli està signat amb la seva habitual cal·ligrafia nítida, allargada, però sense data. Sacharoff no tenia per costum datar les seves obres. Tot i així, a Hernández no li passa per alt que, amb l’objectiu de situar aquesta pintura en la cronologia de la pintora, era indispensable posar-la en relació amb altres quadres, 'La Colla' (1946) i 'El sopar de la Colla'(1951), dues grans composicions que també immortalitzen la tertúlia amb la quasi totalitat dels participants.

Detalls del retrat

Amb tota seguretat, Hernández va poder deduir que 'La Llotja' era un quadre previ al març del 1945. El motiu de la certesa és que un dels personatges, Maria Teresa Fàbregas, esposa de l’industrial Miquel Barba, havia mort prematurament el març d’aquell any. A 'La Colla', quan la seva amiga ja havia mort, Fàbregas hi apareix retratada just un instant abans de travessar el cortinatge i desaparèixer, com si la seva presència hagués estat prevista en la composició i modificada davant la circumstància del decés. Cinc anys després, el grup retratat a 'El sopar de la Colla' no inclou el marit, encara que s’endevina una figura masculina en actitud contemplativa, recolzada al balcó des del qual aquesta dama havia desaparegut. Per contra, a 'La Llotja' Olga Sacharoff va realitzar un esplèndid retrat d’ella, de Maria Teresa Fàbregas, ventant-se, radiant, asseguda a primera fila amb Janette Almirall de Sanromá. Són detalls importants, encara que no ho sembli, pel retrat de les dones, soles, en primer pla. La composició també immortalitzava l’arquitecte i aquarel·lista Gabriel Amat, el col·leccionista Luis Pérez de Angelón, els marquesos de Bolarque, l’escriptora francesa Colette, Josefina Grau de Vila Arrufat, així com Adela Fernández de Puigdengolas, grans amigues de l’artista russa, que treu el cap des de la segona filera, juntament amb el seu marit, Otho Lloyd.

La donació del Dr. Uriach al Cercle del Liceu del quadre 'La Llotja', el 2013, ajuda a recuperar la figura de Sacharoff

Com destaca Nadia Hernández, és evident que, a part del seu innegable valor artístic, 'La Llotja' té un notable interès històric, precisament per tractar-se d’un retrat de la burgesia catalana realitzat just després de la Guerra Civil, en ple franquisme, i per una artista d’origen rus que havia pertangut a l’Avantguarda artística i que, sorprenentment, participava en la vida social de Barcelona. Totes aquestes condicions, exposades així, no deixen de ser reveladores del complex entramat de compromisos que va formar l’univers cultural català durant aquell temps i dels quals 'La Llotja', que tan poca gent coneix, n’és testimoni.

Com explica Hernández, al començament del segle XX Barcelona s’havia convertit en el principal focus de l’Avantguarda. A la ciutat s’hi havien traslladat un bon nombre d’artistes per refugiar-se de la Primera Guerra Mundial, com el matrimoni format per Robert i Sonia Delaunay, Albert Gleizes i esposa, la pacifista Juliette Moche, Marie Laurencin –l’amant d’Apollinaire– i el seu marit, el baró Otto von Wätjen, el poeta i pintor Maximiliean Gauthier (Max Goth), Serge Chauchone i Natàlia Gontxarova –residents a Sitges amb els ballets russos–, Francis Picabia i Gabrielle Buffet. Sacharoff entra en aquest grup perquè ella i el seu marit, l’artista i fotògraf Otho Lloyd, van creuar els Pirineus el 1916 fugint de la guerra i buscant no només seguretat, sinó també una mica de pau per seguir creant.

Tbilissi, Munic, París

Olga Sacharoff s’havia format a l’escola de Belles Arts de Tbilissi i aviat va viatjar a Munic i París, on va entrar en contacte amb nuclis avantguardistes com el de l’expressionista Kandinski i el dels primers pintors russos expatriats a França. Va ser allà on, segons explica Eugeni d’Ors, el marxant Josep Dalmau va conèixer la seva pintura i va decidir portar-la a Barcelona. Quan va arribar a Barcelona, la seva obra es caracteritzava per una fragmentació cubista que va portar Cirici Pellicer a afirmar que havia sigut la introductora del moviment cubista a la Ciutat Comtal. Tanmateix, durant els primers deu anys que va viure a Barcelona, va ser gairebé una desconeguda. Va mostrar la seva obra per primer cop al públic barceloní al saló de tardor de les Galeries Laietanes, el 1922. En aquella època, la pintura de Sacharoff era admirada per la crítica parisenca i exposava als millors salons i galeries de la capital francesa, i fins i tot es va arribar a dir que era “la nova Marie Laurencin russa”.

La qualitat pictòrica és innegable, però els seus quadres tenen un inqüestionable valor de retrat històric i social

La parella d’artistes formada per l’Olga i l’Otho va viure l’ambient intel·lectual europeu, extraordinàriament liberal, que també havia acollit el germà d’Otho, Fabien Avenarius Lloyd, el poeta, crític, artista i boxejador conegut com a Arthur Cravan, una figura dadà en si mateixa, “la biografia del qual és força més interessant que la seva obra”, com irònicament afirma Hernández.

Olga Sacharoff, el marit i el cunyat van viure de ple l’esclat intel·lectual i liberal republicà fins a la Guerra Civil espanyola, a cavall entre Tossa de Mar (els estius), i París i Barcelona (a l’hivern). La parella va passar la guerra a París, i de tornada es va instal·lar de manera definitiva en una casa del Putxet de Barcelona. Sacharoff es va vincular a la galeria Syra de Montserrat Isern i la seva obra va entrar per fi al circuit comercial. Tanmateix, aquí va succeir un fet remarcable. A partir d’aquest moment, la seva pintura va deixar de banda l’impuls avantguardista que l’havia fet famosa. És cert que Sacharoff va mantenir les pinzellades poètiques que la caracteritzaven, però va acabar sent més realista, més explícita, d’acord amb les consignes d’un ambient cultural que havia perdut la memòria de la modernitat anterior a la Guerra Civil. Va ser una claudicació en tota regla. Al mateix temps, Otho Lloyd va deixar de costat la pintura, que havia sigut la seva principal aspiració, per dedicar-se a la fotografia, “amb la qual va obtenir un reconeixement que mai va tenir com a pintor”, com s’afirma també al llibret.

Situació de postguerra

Sacharoff era conscient de la situació durant aquells primers anys de postguerra. No hem d’oblidar que era d’origen rus i que, malgrat que procedia d’una família aristocràtica, la seva nacionalitat “comunista” era motiu de sospita. A més, havia practicat el cubisme, l’art maleït pels franquistes i considerat degenerat en molts sectors oficials. Era també conscient dels canvis que s’havien produït en el món cultural. Les Exposicions Nacionals de Belles Arts es van convertir en l’esdeveniment artístic més important durant els primers anys de la dictadura franquista i allí només s’hi presentava l’art oficial i socialment valorat. La resta, res. D’aquesta manera, la pintura de Sacharoff es va encaminar cap a un estil més naturalista, de figures i interiors poètics, adaptat per ser rebut en un ambient que no estava gens interessat per l’avantguarda artística. La seva idea de la pintura havia canviat. La frase de Nadia Hernández és demolidora: “Sacharoff havia decidit no perseverar amb una tensió creativa que ja no encaixava amb el seu estil de vida; va decidir no lluitar més contra el fet de ser russa, expatriada, pintora, dona i avantguardista”.

Amb detalls, aprofitant les mínimes escletxes que permetia el franquisme, Sacharoff exercia un evident feminisme

A més, com també afirma, el marit “no facilitava les coses”, que vol dir que ella era diametralment més bona pintora que ell, una circumstància totalment comprovable. Sigui com sigui, Sacharoff va decidir “abandonar el compromís artístic, protegir la seva vida personal, adaptar-se a la vida de la ciutat, dels amics, compartir l’art, ser feliç”. I, tanmateix, hem de saber veure l’artista, l’immens i fabulós acte de protesta que representa 'La Llotja' perquè, en realitat, les figures bucòliques, envoltades d’aquesta mena de fumositat paradisíaca, tan seva, amaguen un seu íntim i particular crit de protesta que hem de saber veure i apreciar, en tot el seu significat.

Profund i delicat acte de reivindicació

A diferència del que havien hagut de fer la resta d’artistes de l’avantguarda sota el franquisme, Sacharoff s’havia volgut quedar a Barcelona. Se n’hauria pogut anar a París perfectament, però s’hi va voler quedar. S’havia enamorat de la ciutat i volia dedicar-se a recrear la lluminositat de Barcelona, tal com la va descriure: “És delirant, aquesta ciutat vessa de llum”. Sacharoff era una dona progressista i creadora. Representava el model femení modern, radicalment diferent del que imperava en aquell moment a la seva ciutat d’adopció, on l’ambient cultural havia quedat restringit. Les persones amb inquietuds culturals s’havien de conformar amb algunes exposicions permeses. Per aquesta raó, les tertúlies es van convertir en un lloc de trobada important entre artistes que pretenien alguna mena d’activitat cultural en el context del franquisme. És per això que és necessari destacar el caràcter més obert, liberal, de la tertúlia de 'La Colla', de les poquíssimes que permetien la participació femenina. I aquest és el fet, l’aspecte revelador i més destacable de 'La Llotja', que presenta dos membres femenins de la tertúlia en primera fila, notablement destacats i, a més, Adela Fernández de Puigdengolas i Josefina Grau de Vila Arrufat, grans amigues de la pintora russa, anant soles al teatre, amb tot el que això significava. No és casual tampoc la presència de l’escriptora Colette, amiga de Sacharoff, que, com aquesta, amaga en la seva obra literària, de manera igualment intel·ligent, un profund i delicat acte de reivindicació feminista.