Il·lustració: Cristina Spanò

Carme

Karr

1865-1943

Feminista impulsora del vot de les dones, va ser també la primera periodista catalana que va professionalitzar l’ofici, sempre des d’una òptica conservadora i en favor de la cultura de les dones com a gran solució

Hi ha dos moments lligats en el temps, dos instants de la nostra història que encapçalen un llibre de l’historiador Pep Martín Berbois, 'Ignorades però desitjades', publicat a Contravent, en què es transcriu un trosset del text que la periodista i escriptora barcelonina Carme Karr i Alfonsetti (Barcelona, 1865-1943) va escriure a la revista 'L’Avenç' el 1910, sota el títol “Cultura femenina: estudis i orientacions”: “Eh, senyors! Els qui en nom de la llibertat veniu a trepitjar els nostres sentiments més preuats, les nostres tradicions més venerades!... Som aquí, nosaltres, les dònes [sic]: ¿Sabeu?...” Es tracta d’un text típicament Carme Karr, un seguit de frases apel·latives als homes, i que té resposta de continuïtat en el temps, precisament de la mà d’un net, el polític i advocat Josep M. Ainaud de Lasarte.

En el seu discurs de la sessió plenària del 14 de desembre de 1982, al Parlament de Catalunya, deia: “Progressem en el camí de la democràcia i de la llibertat perquè, si bé els diputats al Parlament del 1932 ja foren elegits per sufragi directe i no corporatiu com a les antigues corts, encara hi havia una gran part del poble català que no tenia vot. Ens referim, naturalment, a la dona, que no podia elegir ni ésser elegida. Avui, en el nostre Parlament, la dona té el lloc important que es mereix”. De manera velada, Ainaud retia homenatge a l’àvia que tant l’havia marcat i que, com algun cop havia dit ell mateix, no havia estat mai prou reivindicada per destacar-ne la importància del seu exemple i la valentia del que va afrontar: el trencament d’una de les convencions socials més arrelades de la nostra història contemporània, com és el vot de la dona. La tasca periodística de Carme Karr, juntament amb la d’altres dones com Dolors Monserdà, però sobretot ella, portaria les dones a votar per primera vegada a l’estat espanyol. Una lluita en favor dels seus drets, al capdavant d’una generació de dones cultes, lluitadores i treballadores que va culminar efectivament amb el vot femení. Una fita remarcable en la història de les dones que, pel fet de ser-ho, no estaven dotades per exercir aquest dret, i tants d’altres, tot i representar el 60% de la població.

Karr defensava un feminisme liberal conservador que no era gens ben rebut pel corrent llibertari i anticlerical

Carme Karr, que les biografies defineixen amb un reguitzell d’adjectius –feminista, pacifista, musicòloga i també publicista– ha de ser considerada sobretot com la primera dona que va exercir el periodisme tal com l’entenem en l’actualitat. Va normalitzar el fet que una dona pogués escriure a les revistes i els diaris. I que hi parlés de temes punyents. Amb els seus escrits, Carme Karr proclamava que les dones s’havien de dotar d’eines que els permetessin exercir una professió, però que també els permetessin exercir els seus drets. Es tracta d’una infinitat d’articles que Karr, que va quedar convertida en la gran promotora del feminisme a la Catalunya de principis del segle XX, escrivia a la revista 'Feminal', una publicació que va dirigir durant deu anys, des del 1907 fins al 1917, i en la qual acostumava a signar amb el pseudònim de Joana Romeu. Va escriure en gran quantitat de publicacions com el 'Diario de Barcelona', 'La Veu de Catalunya', la mítica 'Or i Grana', 'Ofrena', 'La Mainada', 'El Día Gráfico' i 'Las Provincias', molts cops també amb un altre sobrenom, el que realment la va fer coneguda: Xènia.

La “sana polèmica”

Els lectors esperaven amb delit llegir el to elegant i desafiador amb què, el 1906 i sota aquest apel·latiu, per exemple, va interpel·lar directament Eugeni d’Ors, que signava Xènius, a 'La Veu de Catalunya'. La “sana polèmica”, com explica Pep Martín en el seu llibre, va sorgir arran d’una carta que Karr va enviar a D’Ors el 7 de setembre del 1906, però que va ser publicada una setmana després a la revista 'Joventut'. L’escrit és ideal per entendre el to de Karr, que en aquest cas retreia a D’Ors la particular visió que tenia de les dones: “Vostres gloses ens han parlat sovint de la dòna, però tot de la dòna hermosa: de la Catalana hermosa. En tot d’acort –sempre–, amich Xènius, plaume celebrar vostre bon gust, y remerciarvos de vostre gentil interès. Y tant més desinteressada hauria de semblarvos ma reconeixença, que si’m coneguessiho compendriau que hi ha lletges que no coneixen l’enveja... (potser perquè creuen en la lley de Compensacions)”. Karr rematava D’Ors preguntant: “[...] Què’n penseu de la dòna Catalana baix el punt de vista de la Inteligencia –de la Percepció–, de la Cultura, de la Utilitat social?”

Fundadora de la revista ‘Feminal’, va escriure també al ‘Diario de Barcelona’, ‘La Veu de Catalunya’, ‘Or i Grana’ o ‘El Día Gráfico’

Encara que D’Ors va tardar gairebé un mes a respondre a la carta, finalment ho va fer en la seva cèlebre columna del 'Glosari' a les pàgines de l’òrgan periodístic de la Lliga Regionalista, 'La Veu de Catalunya'. Xènius replicava Xènia i li retreia la gran absència de dones en el món cultural, una absència que, òbviament, era deguda al fet que els homes no facilitaven la incorporació de les dones al món de la cultura. En canvi, D’Ors feia referència a la importància de la passió masculina a l’hora de dedicar-se a l’art, deixant entreveure que les dones no estaven tan dotades d’aquest element per dedicar-se a la poesia, l’escriptura o l’art en general. La rèplica de Xènia és per emmarcar, de les respostes més sensacionals que hagin aparegut mai a les pàgines d’un diari: “Els novelers de seixanta anys enrera –escrivia Carme Karr / Xènia–, ja ho havien descobert que la passió, qu’en l’home es un episodi, en la dòna es la vida”.

Com bé es desprèn d’un article d’Antoni Babra Blanco, estudiós de l’obra de Karr, titulat 'Estudi de la cultura femenina segons Carme Karr', el feminisme de Carme Karr és a l’arrel del feminisme liberal conservador, oposat al tipus de lluita llibertària anticlerical, molt més agressiva i de ganivet a la boca, per entendre’ns, en el qual s’emmarcava un altre tipus de feminisme. S’ha qualificat el feminisme de Karr com a genuïnament català, molt barceloní i altament civilitzador, sobretot per haver contribuït al progrés social del país, i també crear lleis i institucions d’ensenyament femení en els col·legis.

La primera a l’Ateneu Barcelonès

Karr es va fer molt coneguda, amb una actuació destacada, per haver sigut la primera dona que va parlar a l’Ateneu Barcelonès. Carme Karr, que era una gran oradora, va dirigir aquell primer discurs cap a la defensa del vot femení, una reivindicació, per cert, que faria arribar al president Francesc Macià. A l’Ateneu Barcelonès també va parlar de la importància de modernitzar l’ensenyament de les dones, però amb una intenció i un objectiu clarament laboral, que els permetés treballar al mateix nivell dels homes i, per tant, els pogués donar una base prou forta per independitzar-se –ella en deia “ser autònomes”–, passar a tenir una funció social i ocupar un lloc útil en la societat. El discurs va pujar de to quan Carme Karr va reclamar que les dones treballadores poguessin disposar d’una borsa de treball i també d’escoles de treball sempre encarades a assolir nivell professional, així com mútues que les protegissin de cara a la maternitat. Karr, que va dirigir el Pavelló de la Dona a l’Exposició Universal del 1929, on exposava la feina de dones de tot Espanya i intentava desfer prejudicis de l’època, el 1913 ja havia fundat La Llar, una residència especial per a professores i alumnes. El 1921 havia impulsat l’associació Acció Femenina i el 1931 va signar el manifest en què demanava al president, efectivament, el vot per a les dones.

Carme Karr asseguda llegint un document /AJUNTAMENT DE BARCELONA

L’any 1918 s’havia fundat l’Asociación Nacional de Mujeres Españolas, l’organització feminista més important de l’època, l’anomenada ANME, el resultat de la qual es va notar de seguida. A començament dels anys 20 va començar a haver-hi una gran activitat per aconseguir el vot, una campanya en la qual va tenir un gran protagonisme la periodista Carmen de Burgos (àlies Colombine), que convocaria la primera gran manifestació feminista, exclusivament feminista, a l’estat espanyol el 1921. Colombine, per cert, a part del vot femení, reclamava un altre impossible: la igualtat de salari home/dona. Impossible llavors, i impossible ara, atès que és un dèficit que avui dia encara no està resolt. Per la seva banda, des de la revista 'Feminal' dones com Carme Karr o Àngela Cardona defensaven el sufragi femení. Karr, que havia fundat la revista, també va ser la iniciadora a Barcelona de l’ANME, tot i que una de les diferències que la caracteritzaven en relació amb la resta és que va ser de les poques a l’estat espanyol que es va reconèixer en les sufragistes britàniques i nord-americanes, que eren titllades aquí de poc femenines i massa radicals.

Fora de l’ortodòxia

El feminisme de Carme Karr, certament, sortia de l’ortodòxia que entendríem com a llibertària. Era el contrari. Segons Babra, Karr basava el seu moviment en l’humanisme, “sentit a voltes com un «tribut d’apostolat», com assegurava la mateixa Carme Karr”. Segons la històrica conferència que havia ofert a l’Ateneu Barcelonès, el seu feminisme girava al voltant d’un valor central: el dret a la cultura femenina com a factor de progrés de la família i de la societat. Aquest aspecte posava nervioses les feministes més llibertàries i anticlericals. Pel que fa a les deficiències educatives, Carme Karr, com recorda Babra, havia dit: “La dona catalana està avui descentrada per culpa de l’home català”. També afirmava que “el dret a l’educació avui és universal i basat en la igualtat d’oportunitats i en la igualtat de sexes”.

Una polèmica amb Eugeni d’Ors, el discurs a l’Ateneu Barcelonès i la petició a Macià del vot femení són fites de la seva biografia

Una altra característica típica del feminisme barceloní de Carme Karr, com es veu, és que no trencava la relació amb l’home. Molt agudament, Babra fa notar un detall important: les conferències, Carme Karr les feia davant d’un públic majoritàriament masculí, al qual s’adreçava per mirar de convèncer-lo dels seus ideals. L’emancipació, “l’autonomia” que proclamava i propugnava, no suposava cap mena de trencament respecte al model social que tant havia diferenciat l’home de la dona, sinó que passava més aviat per intentar conscienciar totes dues parts, en lloc de separar i aïllar directament la dona. A la conferència de l’Ateneu Barcelonès, Carme Karr també havia dit: “Ha arribat l’hora que comenci valentament la croada a favor de la dona, per elevar-la conscientment al lloc que li correspon com a companya de l’home, li presti la seva utilitat al progrés del nostre poble”.

Ja es pot imaginar que aquest tipus d’afirmació no era ben vista en el si del feminisme més trencador i radical, pel qual l’home era l’enemic a batre. Els interessos de Carme Karr, centrats en el catalanisme, el pacifisme i el feminisme, van acabar sent considerats massa tous per la magnitud del problema a què s’enfrontava.

El feminisme liberal conservador d’aquella primera generació, encapçalada per Carme Karr, basat en el dret a la cultura de les dones, va ser diametralment diferent de l’anomenat 'feminisme de segona generació', el moviment posterior aparegut a partir dels anys seixanta, sota el franquisme, amb la revolució sexual per bandera i tan estretament vinculat als mètodes anticonceptius, el divorci i l’avortament lliure, “aspectes als quals Carme Karr no fa cap referència”, com assenyala Babra. “Aquell moviment de dones que va protagonitzar la nostra autora a Catalunya –segueix Babra–, és antagònic amb el feminisme lliurepensador, anticlerical acèrrim, que també es produí coetàniament”. Carme Karr, per contra, va optar per un feminisme de tipus cultural, arrelat al catolicisme socialment actiu, tan típicament català, que és el que va exposar Xènia a les pàgines de la revista 'Feminal'.

Filla de pare francès i mare italiana, el seu domini de llengües li va permetre integrar-se plenament a la cultura que l’acollia

Carme Karr havia nascut en una família d’origen estranger. El seu pare, enginyer del món del metall, era francès. La seva mare, italiana, havia mort precoçment quan Carme Karr encara era una nena. El seu lligam amb el món de la cultura és evident. Era neboda del novel·lista francès Alphonse Karr. S’havia casat amb Josep Maria de Lasarte i de Janer, el 1890, i havien tingut quatre fills: Montserrat, Joan, Paulina i Carme. Però el més important, a part de la seva destacada afició i aportació a la música, va ser la seva dedicació al món de l’escriptura, destacadament en el periodisme. La tasca que va desenvolupar com a articulista, de manera pràcticament exclusiva, permet ara considerar Carme Karr com la primera periodista professional, un exemple que a posteriori havien de seguir tantes dones. La seva integració a la cultura que l’havia acollit, a més, va ser total. El domini de llengües havia facilitat la seva entrada al món del periodisme, utilitzant el català i el castellà indistintament.

Les guerres i el franquisme

El vot femení, per cert, es va concedir, de manera molt tímida i en diverses ocasions, gairebé amb comptagotes i sempre de manera restringida, gràcies al protagonisme de dones com Clara Campoamor i Victòria Kent, membre de l’ANME, i a través de debats parlamentaris en què es demanava el vot de les dones en igualtat amb els homes. Les dones van poder votar ja a la Segona República, amb la Constitució del 1931, gràcies sobretot a la determinació de Clara Campoamor. Juntament amb Carme Karr, havia lluitat fins a la sacietat contra l’argument que havia prevalgut durant dècades i que es basava en “la insuficiència de voluntat i la intel·ligència del sexe femení”.

Carme Karr, amant de la llibertat i del pacifisme, va quedar profundament afectada arran de l’esclat de la Guerra Civil, posteriorment amb el franquisme i encara més amb la Segona Guerra Mundial. Es va enfonsar de manera irreversible i ja no es va recuperar. La degana de les periodistes catalanes es va anar apagant fins que va morir, a casa seva, a Sarrià –barri on té un carrer–, sense cap mena de reconeixement a la seva obra.