Maria

Oliveras

Maria Oliveras i Collellmir (Argelaguer, 1910 - Barcelona, 2009) va protagonitzar una de les històries mèdiques més impressionants, exemplars i valentes del segle XX a Catalunya des del moment que, el 1947, l’il·lustre Dr. Robert Macintosh, pare de l’anestesiologia moderna, en un viatge a Barcelona la va escollir per emportar-se-la a Anglaterra i formar-la a la seva càtedra d’Oxford. Macintosh s’havia fixat en l’habilitat i la intel·ligència de la jove doctora, que amb només vint-i-set anys mostrava unes qualitats i un entusiasme poc habituals. Malgrat tot, la doctora Oliveras presentava dos inconvenients. No parlava anglès i tenia dos nens petits: un de quatre anys i un nadó de vuit mesos. D’altra banda, la Dra. Oliveras posseïa dos grans avantatges, que van ser definitius per poder anar a Oxford. Un era el suport del mateix Macintosh, que va veure claríssim que el metge que es volia emportar era aquella noia apocada i discreta. “Té bones mans”, havia dit. Però, abans de res, Oliveras tenia un altre suport que va resultar crucial per poder realitzar l’estada estrangera: un marit suficient i capaç que es faria càrrec de les criatures durant tot l’any en què ella s’estigués a Anglaterra. Es tractava del Dr. Narcís Esplugas i Sabater, farmacèutic, que ràpidament va entendre la importància i l’oportunitat única que se li presentava a la seva dona. La Dra. Oliveras ho va deixar tot i se’n va anar un any sencer.

Anestesiologia i neurocirurgia

Ella tampoc havia dubtat. De fet, havia dit que sí de manera gairebé immediata. Acabava de començar una aventura professional que no tan sols capgiraria de dalt a baix l’especialitat d’anestesiologia, als antípodes dels sistemes d’anestèsia moderns que ja aplicava Macintosh, sinó que també comportaria un canvi molt destacable en l’especialitat de neurocirurgia. El retorn de la Dra. Oliveras a Barcelona i el seu EMO, l’aparell més innovador per adormir malalts, havia de permetre als cirurgians afrontar intervencions molt més atrevides i complicades. És just indicar que, gràcies a ella, la medicina catalana en pocs anys va fer passos de gegant. Encara més: la Dra. Oliveras i Collellmir va contribuir de manera ostensible a convertir en imprescindible la figura de l’anestesiòleg als quiròfans catalans.

Va haver de lluitar contra tot per ser metge:a Argelaguer, era l’hereva d’un mas; a Barcelona, res ajudava una dona a ser doctora

No és estrany que Macintosh s’hi fixés. Maria Oliveras era diferent, destacava de la resta d’estudiants. Se li notava en el posat, l’actitud, la mirada. El seu rostre expressava una preocupació i un sentit de la responsabilitat francament elevats. Per arribar a ser metge, les havia passat magres: de ben jove, Oliveras havia superat obstacles de tota mena. La seva història no era com la dels altres i se li notava. La Dra. Oliveras és l’exemple de les dificultats i convencions socials que per norma havia de superar qualsevol dona que volgués estudiar. Ja no diguem una carrera com medicina, llavors absolutament dominada pels nois.

El 1946 el pare de l’anestesiologia moderna es va endur la doctora Oliveras a Oxford;va ser un impuls clau per a la medicina catalana

Maria Oliveras i Collellmir va néixer en una masia, a Argelaguer (la Garrotxa), de família molt humil, de pagès de tota la vida. Era la més gran de set germans i això marcava. Estava predestinada a heretar la casa i a seguir la tasca dels pares. Des de petita va ser l’encarregada de dur les vaques i els bous a la muntanya, una tasca ben feixuga per a una nena. Mentre vigilava el bestiar aprofitava per llegir llibres, que duia d’amagat. En una llarga i profunda entrevista realitzada pel metge i historiador de la medicina Dr. Carles Hervàs, publicada en el butlletí 'Memòria de la professió' del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona el juny del 2009 –l’any en què va morir la Dra. Oliveras, als 99 anys–, Hervàs fa un repàs biogràfic inèdit del personatge, una conversa imprescindible per entendre aquesta història.

Crema de llibres

Al llarg de l’entrevista, Maria Oliveras deixa anar un seguit de declaracions amb respostes impressionants que, si no haguessin sigut transcrites literalment pel Dr. Hervàs, són tan increïbles que semblarien inventades. “No li deixaven llegir llibres a casa?”, li pregunta el Dr. Hervàs. “De cap manera! –respon la Dra. Oliveras–. Me’ls amagaven i fins i tot els cremaven. El meu pare era el secretari de l’Ajuntament i en tenia, de llibres, però no volien que m’aficionés a la lectura i a l’estudi. No ho veien bé pel fet de ser una dona, i a més els feia por que això acabés sent una raó per marxar de casa [com ho va ser finalment]. Era la més gran i em necessitaven per treballar a la masia”. Segueix explicant que, a l’època, per a una noia l’única sortida era estudiar magisteri. Ho era per a la majoria de noies. La mestra de l’escola on va anar l’havia ajudat a decidir-se. A través d’una tieta, que era monja i vivia en un convent a Mataró, la tieta Loreto, Maria Oliveras havia aconseguit que els pares la deixessin anar a estudiar. Amb ella, esclar. Allí havia cursat magisteri i també batxillerat. Va fer tots dos estudis simultàniament. Quan a la tieta Loreto l’havien destinat a un convent de Cassà de la Selva, la futura metge se n’havia anat amb ella. S’havia de llevar cada dia a les sis del matí i havia hagut de fer vida en comunitat.

Les circumstàncies que la Dra. Oliveras havia hagut de superar per convertir-se en metge són gairebé inenarrables. Descartada una primera inclinació per l’odontologia, per fi s’havia pogut traslladar a Barcelona, interna al Col·legi de la Sagrada Família, al carrer Avinyó, i matricular-se a la Facultat de Medicina, el 1930. Oliveras es va treure la carrera en aquella cèlebre i innovadora Universitat Autònoma de Barcelona. Va acabar medicina l’any 38: “Vam començar catorze noies –explica Oliveras al Dr. Hervàs–, i de nois crec que n’hi havia uns quatre-cents”. I més endavant diu: “Només en vam acabar dues: una altra noia que es deia Pla de cognom i jo. Vam ser les úniques noies que vam acabar la carrera”. El títol no li serviria gairebé per a res: els guanyadors de la Guerra Civil no li van reconèixer el pla d’estudis republicà i va haver de revalidar-lo l’any 1941. “Un tribunal va venir expressament de Madrid –explica–. Em vaig examinar un altre cop de catorze assignatures!”.

Tot i les dificultats, es va especialitzar en anàlisis clíniques de sang. En paral·lel es va dedicar tota la vida a la tasca mèdica a nivell privat. A part, Maria Oliveras era una dona “moderna”. Per poder fer les extraccions, tant de nit com de dia, anava amb el seu cotxe amunt i avall per Barcelona, una imatge que l’acompanyaria la resta de la seva vida. Nit i dia al volant del cotxe. “Anava a totes les clíniques amb el meu cotxe. N’he tingut fins a quatre. Sempre corrent amunt i avall. Algun cop em portava el meu home, perquè deia que jo anava massa de pressa”. Cal destacar que, un cop obtingut el títol de medicina, Oliveras es va presentar a una oposició que van convocar per a unes places de metge de guàrdia a l’Institut Neurològic de Barcelona. “Vaig guanyar una plaça i, com que es cobria de nit, durant el dia treballava al laboratori [el cap del laboratori era el Dr. Ricard Roca de Viñals] i a les nits m’encarregava dels malalts. Va ser llavors quan vaig conèixer dos grans cirurgians que es dedicaven a la neurocirurgia: els doctors Adolfo Ley i Eduard Tolosa”. La combinació de les tasques al laboratori i la feina amb els malalts neuroquirúrgics va fer que la Dra. Oliveras s’acabés fent responsable de les transfusions dins del quiròfan, alhora que durant la intervenció controlava el pols i l’estat general del malalt, així com el postoperatori i els injectables.

Part, dos dies i a la feina

De l’entrevista a la Dra. Oliveras, Hervàs n’extreu joies destacables, com el moment en què la metge explica que, després del part del primer fill, l’Albert, el 1942, no havia pogut fer ni dos dies de pausa. “No vaig poder allargar la convalescència –explica– perquè no hi havia ningú per fer les extraccions. En realitat no vaig parar ni dos dies”. I també: “L’endemà del part ja em vaig fer portar el microscopi al llit per poder fer un hemograma urgent”. El 1946 va arribar el segon fill, l’Enric, que també es convertiria en metge. “Aquesta vegada em va substituir el doctor Jaume Sampol durant els últims quinze dies de l’embaràs”. És un apunt biogràfic important. Durant aquells mesos previs, de fet, des del 1944, Oliveras havia entrat en un món nou, l’anestèsia. En concret, des que el Dr. Ley havia guanyat la càtedra de neurocirurgia de l’Hospital Clínic i l’havia cridat per formar part del seu equip. “M’hi vaig poder incorporar –diu– perquè hi havia una vacant al laboratori de la càtedra del professor Joan Gibert i Queraltó. De manera que portava el laboratori del doctor Gibert i a la vegada treballava al quiròfan de neurocirurgia del doctor Ley”.

Va portar a Catalunya l’anestèsia amb intubació traqueal. Fins llavors només es feia amb mascareta i èter o cloroform

Va ser al cap de poc temps, el 1946, que es va produir aquell fet providencial, la vinguda a Barcelona del doctor Robert Macintosh. A l’entrevista del Dr. Hervàs, la Dra. Oliveras explica que Macintosh havia vingut a donar unes conferències i fer demostracions de les noves tècniques que utilitzava per adormir els malalts. “Quan va venir al Clínic, el Dr. Ley li va demanar si volia anestesiar uns pacients seus”. Oliveras va assistir les tres intervencions en què va participar Macintosh. “Em van cridar l’atenció algunes coses que aquí no fèiem, com la intubació de la tràquea o la utilització del seu aparell, que li deien l’aparell Oxford [...], però abans de tornar al seu país, Macintosh va oferir al doctor Ley la possibilitat de rebre com a alumne d’anestèsia algun metge del servei que estigués disposat a traslladar-se a Anglaterra. Primer, Ley va pensar en un metge jove i de posició acomodada que voltava per allà –explica Oliveras–, però quan el va presentar al doctor Macintosh, aquest li va dir: “No, no, la doctora, que ja sap fer moltes coses!” El problema de les criatures petites va quedar resolt gràcies a la família. “La veritat és que s’ho van agafar molt bé –explica al Dr. Hervàs–. El meu marit, que era un bon home, encara em va animar més. Em deia: «Has d’anar-hi, has d’anar-hi per força, perquè és una acció pel bé de la humanitat [sic]. Mentrestant, jo em responsabilitzaré de tota la cura dels nens». Llavors va parlar amb els seus pares i ells van venir a casa nostra amb les seves minyones, i s’hi van instal·lar fins que vaig tornar d’Anglaterra”.

De retorn a Barcelona, els cirurgians van començar a demanar-li que fos ella qui els adormís els malalts més complicats

Va tornar el setembre del 1947. “És just dir –segueix explicant– que el professor Macintosh em va tractar amb una gran deferència: normalment, als estrangers que feien estades a l’hospital només els deixaven entrar als quiròfans a mirar. A mi, en canvi, aviat em van deixar intubar malalts i controlar les intervencions i les anestèsies”. A l’entrevista, la Dra. Oliveras recorda que Macintosh també l’havia fet anar dos mesos i mig a Londres, a un hospital infantil. “Em va anar molt bé per aprendre a anestesiar nens petits: ens feien tanta por!” Recordava com, a Barcelona, ella mateixa s’havia dedicat a adormir nens mullant-los els llavis amb conyac.

El comentari de Macintosh

Quan va tornar a Barcelona, el 1948, amb un aparell d’anèstèsia EMO, la neurociència amb el Dr. Ley i les intervencions quirúrgiques van poder avançar de manera astronòmica. Fins a aquell moment, a casa nostra no es feien anestèsies amb intubació traqueal, tot es feia amb una mascareta que es posava a sobre de la cara i els malalts s’adormien amb èter o cloroform. A Barcelona només hi havia dos o tres metges que es dediquessin a l’anestèsia com a ocupació habitual, els doctors José Miguel i Dionís Montón, que també han de ser considerats pioners de l’especialitat que tot just començava. “Els cirurgians –diu– em van començar a demanar que els adormís els malalts més complicats, i així vaig començar a treballar amb un ginecòleg, el doctor Santiago Dexeus, i un traumatòleg, el doctor Santos Palazzi”. Va arribar un moment, però, que la Dra. Oliveras no donava l’abast per compaginar la feina del laboratori i el treball d’anestesista. Va formar un cosí seu, el Dr. Joan Oliveras Farrús, que li feia d’ajudant i que va acabar substituint-la com a anestesista del Dr. Dexeus (pare). Oliveras Farrús va arribar a ser cap d’anestèsia de la Maternitat i de la Clínica Dexeus. L’any 1980 la Dra. Oliveras es va jubilar. Encara viuria tres dècades més.

Jubilada des del 1980, en una entrevista que li va fer el doctor Hervàs per al butlletí del Col·legi va explicar la seva història

La magnífica entrevista a la Dra. Oliveras realitzada pel Dr. Hervàs recull un apartat amb una nota del diari personal de Macintosh. És un afegitó de gran valor en què, tot d’una, hi apareix un comentari al voltant de la seva experiència amb la Dra. Oliveras. “Quan vaig ser a Barcelona l’any 1946, al Dr. Adolfo Ley li resultava enormement incòmode haver de dur a terme pràcticament totes les intervencions de neurocirurgia amb anestèsia local. Quan va veure la possibilitat de practicar-les sota anestèsia general, em va demanar ensinistrar i formar Maria Oliveras, que era l’encarregada de les anàlisis clíniques. Vaig quedar tan impressionat per l’entusiasme i les dificultats de Ley, així com per les qualitats de Maria Oliveras, que vaig fer una cosa que mai havia fet fins aleshores, tot i que en aquesta ocasió el resultat va ser molt satisfactori: malgrat que pràcticament no coneixia una paraula en anglès, ho vaig arreglar tot perquè pogués anar sis mesos a Oxford [van ser vuit mesos, més dos i mig a Londres]. Al llarg de la seva estada, pràcticament va estar tot el temps amb els anestesistes del departament de Neurocirurgia. Prova del seu entusiasme va ser el fet de deixar el seu fill de vuit mesos a Barcelona durant tot aquest període. Va demostrar ser una persona intel·ligent i treballadora, que va treure molt de profit de la seva estada. El Dr. Ley em va comentar que des de la seva tornada a Barcelona s’havia tret un gran pes de sobre pel fet de no haver de preocupar-se de l’anestèsia”. Macintosh rematava la nota amb el comentari següent: “Ella ha limitat la seva activitat professional al costat de Ley”.