Maria

Llonc

A casa nostra, el nom de Maria Llonc no li sona a ningú. En canvi, al sud d’Itàlia, sobretot a Nàpols, tothom coneix la increïble aventura de “la catalana” (els escrits la presenten així) que el 1522 va fundar un complex hospitalari, Santa Maria del Popolo degli Incurabili, que encara avui funciona i que està situat a la Via Maria Longo 50, anomenada així en honor a la fundadora i a l’enorme transcendència social que va tenir la seva obra. La història de Llonc, que té per context una època complicada i en una ciutat infestada per la sífilis, on la prostitució era un veritable problema de salut pública, està plena de detalls fabulosos. Quan només feia sis anys que havia inaugurat l’hospital, una epidèmia de pesta va assolar Itàlia, en especial Nàpols (1527-29). Hi van morir 50.000 persones, però al centre que dirigia Llonc no s’hi va registrar cap decés, no almenys per pesta. Tampoc cap empestat. Ni un.

Nascuda a Lleida, el seu matrimoni amb el valencià Joan Llonc, conseller reial de Ferran el Catòlic, la va dur a Nàpols el 1506

La intel·ligència organitzadora de Maria Lorenza Longo, la monja lleidatana que llavors ja era coneguda per curar amb les pròpies mans els malalts més extrems, amb el risc de contagiar-se, va començar a fer famós el centre pel servei constant de neteja i perquè hi havia creat el primer equip d’infermeria amb prostitutes del carrer. Amb aquest grup de convertite, Llonc havia portat les seves normes d’higiene fins a límits insospitats i havia aconseguit que l’Incurabili fos un espai que ni tan sols la pesta fos capaç de traspassar.

Nascuda Riquença

Segons un estudi titulat 'L'ospedale del reame. Gli incurabili di Napoli', publicat a l’editorial Il Torchio della Regina i promogut per la Fondazione Pasquale Valerio per la Storia delle Donne, amb textos dirigits per la historiadora napolitana Adriana Valerio, Maria Llonc va néixer a Lleida entre el 1460 i el 1465. Nascuda Maria Riquença, va començar a firmar amb el cognom Llonc quan es va casar amb el canceller Joan Llonc, valencià, que el 1506 s’havia traslladat a Nàpols quan va ser nomenat membre del Consell Reial de Ferran el Catòlic per al virregnat de Nàpols. Arran d’una malaltia que l’havia deixat tetraplègica (la hipòtesi més ferma apunta a una artritis reumatoide), havien desaconsellat a Maria Llonc (els italians en diuen Longo) anar a Nàpols amb el marit. Però ho va fer. Era tot caràcter. Quan ell va morir (1508), desoint també els consells dels altres (era molt feta a la seva), va decidir quedar-se a Nàpols i conservar la posició de prestigi. Llonc tenia grans contactes i un bon nombre d’amistats d’alta posició social. També posseïa una fe a prova de bombes. Era creient a més no poder. El juny del 1509 va fer un pelegrinatge al santuari de la Mare de Déu de Loreto que li va canviar la vida. Va anar-hi amb la seva filla i el gendre, Edoardo d’Alençon. Durant la missa es veu que va sentir que s’enfortia: davant la sorpresa de tothom, es va aixecar i va començar a caminar. Arran d’aquest fet, a part de començar a firmar Maria Lorenza Longo (en honor a la Mare de Déu de Loreto), actualment té una causa de beatificació oberta que la podria acabar convertint en santa.

Molt creient, un pelegrinatge al santuari de Santa Maria de Loreto li va canviar la vida: va fer els vots per dedicar-se als malalts

A partir dels esdeveniments de Loreto, Maria Llonc va adoptar l’hàbit de terciària franciscana i vots per dedicar-se als malalts, o sigui, es va fer monja, circumstància que la va llançar a una obra caritativa impressionant, amb una espiritualitat fortíssima encara més impressionant. Quan li van proposar la creació d’un hospital a Nàpols per acollir incurables (el primer Ospedale d’Incurabili s’havia fundat a Gènova), el repte li va anar com anell al dit. S’hi va abocar de ple i aviat el primer local (San Nicola) li va quedar petit, fet que va culminar amb el trasllat al nou Ospedale Santa Maria del Popolo degli Incurabili, el 23 de març del 1522, amb una imatge inesborrable: els malalts de San Nicola, els incurables de Llonc, sifilítics, dements, moribunds, esguerrats, creuant els carrers de Nàpols amb crosses o sota el braç del personal que treballava –gratis– per a la monja lleidatana. Llonc va assumir-hi el càrrec de 'rettora' o 'gubernatrix', com descriu Valerio, amb el suport de les autoritats civils i religioses que la secundaven políticament i econòmicament.

Institució d’avantguarda

Però a l’hospital, fins a la seva mort el 1539 a Stalletta, el més espectacular va ser ella. Gràcies al respecte que s’havia guanyat en les institucions laiques de Nàpols, va ser capaç de crear un model de govern autònom i eficient sense precedents. L’hospital va créixer i va convertir-se en una institució d’avantguarda, precursora dels sistemes de sanitat pública, amb capacitat per a 2.000 malalts. Metges i estudiants de tot Europa s’hi traslladaven per aprendre-hi medicina. L’edifici dedicava un apartat a l’estudi de les herbes medicinals, amb hort propi i farmàcia. A l’hospital de Llonc s’hi va practicar per primera vegada l’anestèsia, fins llavors inèdita.

L’Incurabili de Nàpols es va situar a l’avantguarda en la cura de la sífilis i les obstruccions urinàries. La preocupació màxima de la 'gubernatrix' eren les malalties infeccioses i, per tant, va focalitzar la seva tasca a convèncer les prostitutes, principals víctimes de la sífilis, perquè ho deixessin. S’hi agenollava, els implorava que anessin amb ella a l’hospital i, en alguns casos, els havia pagat de la seva butxaca el que guanyaven en un dia de feina. Al centre els ensenyava què hi podien fer, i cal tenir en compte que Llonc era una persona realment convincent. Fins i tot n’havia aconseguit casar algunes. L’objectiu era reclutar-les per tenir cura dels malalts, col·laborant amb metges, barbers i sacerdots que hi treballaven.

L’hospital per a incurables que va fundar va ser un model per a metges de tot Europa. Llonc té oberta una causa de beatificació

Interessa destacar el model d’organització posat en pràctica per la fundadora, que posteriorment van seguir els seus successors, perquè realment Llonc va inventar-se una forma de voluntariat, característica més destacada de l’estructura de l’Incurabili, des del moment en què, sense retribució, un seguit de voluntaris, sovint de les famílies més adinerades de la ciutat, es carregaven a l’esquena el pes de l’assistència als malalts. També va crear un patronat amb membres de l’elit napolitana perquè l’ajudessin econòmicament en la seva tasca.

Abnegació

L’abnegació i la religiositat de Llonc eren realment elevades. En ella, tot anava lligat: religió, hospital, assistència, malalts. Va ser ella qui va atraure els primers frares caputxins a Nàpols, captivats per la seva tasca. Aquest lligam explica el fet que la lleidatana acabés fundant un orde religiós, les Clarisses Caputxines, el 1538.Però el significat d’aquesta història, com recorda Adriana Valerio, “és el magnífic exemple de la fundadora, una dona de fe senzilla, que, viuda i ja gran, va tenir la força per tirar endavant una instància tan radical de renovació de la cristiandat, d’una manera activa, concreta i anticipadora dels temps”. Però la feinada, de manera íntima i encara més concreta, que va fer Llonc va permetre millorar el món de la dona en el petit àmbit del seu hospital. N’és una mostra clara la frase que va fer inscriure a l’entrada del centre, una frase que ho diu tot i que encara avui s’hi pot llegir: “Qualsevol dona, rica o pobra, patrícia o plebea, indígena o forastera, mentre estigui embarassada, que piqui a la porta i se li obrirà”.