Anna M.

Martínez Sagi

QQ uan el lector acabi de llegir aquestes línies és probable que estigui en xoc, però recordarà la història d’Anna Maria Martínez Sagi i li costarà d’entendre per quins set sous la primera dona que va tenir un càrrec a la directiva del Barça (1934) ha desaparegut amb tanta facilitat de la memòria col·lectiva. Tanmateix, a la Barcelona dels anys 30, els seus paisans la reconeixien al tramvia. La cara de Sagi era popular, sobradament coneguda. Va acabar sent una de les periodistes i poetes més famoses i controvertides de la República. Sagi era per tot arreu: escrivia a Las 'Noticias', 'El Día Gráfico', 'Lecturas', i també en el madrileny 'Crónica'. Va saltar a la fama sobretot per haver entrevistat tota mena de proscrits, vagabunds, prostitutes, i també polítics. Els seus articles sobre el sufragi femení, en uns dies en què la dona no podia votar, causaven estupor i sorpresa, no tan sols per la joventut de l’autora, sinó per la maduresa i gosadia dels escrits. Anna Maria Martínez Sagi no dubtava. Estava feta d’una sola peça. Un cop havia pres una decisió, com es veurà, s’hi tirava de cap. No es feia enrere. D’aquesta manera es va convertir en abanderada d’un seguit de causes complexes. Lluny d’evitar els temes relliscosos, s’hi ficava de ple i s’hi implicava.

Reportera estel·lar... i incòmoda

En aquest sentit, el fet que la jove periodista tractés aspectes socials punxeguts com el vot de la dona, temàtica llavors considerada marcadament progressista, enarborant la bandera d’un feminisme que, en aquells anys 30 era encara minoritari, la va convertir en una reportera estel·lar, trencadora, directa, però també incòmoda, agosarada i subversiva. Que el vot de la dona, per exemple, no estigués permès i que, en cas de començar-ho a ser, tal com es discutia llavors a les Corts espanyoles, estigués supeditat a l’opinió del marit o del capellà de la parròquia, a la nostra protagonista la feia rebel·lar i la refermava profundament en la decisió de fer alguna cosa. La naturalesa de Sagi, personatge verdaderament eclèctic i multidisciplinari, capaç de fer tots els papers de l’auca, la impulsava no tan sols a protestar amb vivesa als diaris sinó a comprometre’s ella mateixa en tot el que feia: Sagi estava destinada a convertir-se en protagonista de la seva protesta.

De tarannà obert i rebel, també estèticament es va fer notar en adoptar un estil androgin i un tallat de cabells 'à la garçonne'

En aquest sentit, la imatge que oferia també anava d’acord amb el tarannà obert i rebel que l’empenyia: va adoptar la moda andrògina que venia de París, de cabells curts, 'à la garçonne', i corbata desnuada. En la seva faceta d’esportista d’elit també excel·lia d’allò més: practicava natació, tenis, bàsquet, atletisme, esquí, i en totes les modalitats era bona. Qualsevol esport li era fàcil de practicar. Era una atleta superdotada. La fotografia de Sagi llançant la javelina es va convertir en una icona. N’ha acabat sent la imatge més coneguda i no és casualitat. És la fotografia que més bé descriu la força i la visió del personatge: llançant una javelina. És, en definitiva, una imatge d’escultura, de monument.

Martínez Sagi tenia un físic excepcional i prova d’això són els resultats, certament enlluernadors: l’octubre del 1931 participa en el primer campionat d’Espanya d’atletisme femení i, precisament, queda quarta en llançament de javelina; l’any següent, en els campionats de Catalunya, disputats a l’Estadi de Montjuïc (la fotografia recull aquest moment a l’estadi), guanya amb claredat i bat el rècord català amb un llançament de 20,60 metres. Va batre tres vegades el rècord de Catalunya en llançament de javelina. Però el més important és que Sagi va assumir com a seva la idea de practicar esport com a emblema de modernitat per a les dones. L’esport no li era ni de bon tros aliè.

Tres cops rècord de Catalunya en javelina, impactava també en el terreny literari. I generava admiració, respecte i temor

Venia d’una família d’esportistes d’elit en la qual practicar esport era per als homes un fet habitual a casa: era cosina del famós davanter del Barça Emili Sagi Liñán (conegut com a Sagi-Barba), i el seu germà era Armand Martínez Sagi, crac blaugrana dels anys vint i jugador del primer equip la temporada 1920/21. De fet, va ser ell qui va ensenyar a jugar a futbol a la seva germana. Tal com s’esperava, ella s’hi va aficionar. Igual que ells, és innegable que es tractava d’una gran atleta. En una època en què l’esport femení era absolutament minoritari, la seva facilitat per als esports era sorprenent.

"Hereva de Rosalía de Castro"

Però Anna Maria Martínez Sagi, sobretot, també era poeta. Nascuda a Barcelona el 1907, amb tan sols 22 anys, i en paral·lel amb tota la resta, havia aconseguit un fet veritablement insòlit: sent barcelonina, s’havia ficat el Madrid literari a la butxaca amb un poemari titulat 'Caminos' (1929). Encara va ser més sorprenent que el crític Alberto Insúa la proclamés “hereva de Rosalía de Castro”. Poca broma, un titular que en aquell moment va causar furor. Així, al voltant del personatge de Sagi es van anar creant unes grans expectatives. I també una barreja d’admiració, respecte i temor. Havia portat a terme una activitat intensa a favor dels drets de la dona, i excel·lia en la seva passió del cultiu del cos. Portava a terme, fil per randa, un seguit d’idees de feminisme i obertura que aquells dies arribaven de París. Se les havia fet seves i, en contra del tòpic, no tenien res a veure amb les idees predominants a Catalunya en aquell moment. En moltíssims aspectes, els catalans seguien sent una societat tancada. Tothom qui sortia de la norma pagava un preu. I el preu de ser dona, a Sagi, li va sortir car. A més, hi havia un altre aspecte que li jugava en contra, molt en contra: Sagi treballava, treballava molt; era pencaire de mena, estava en plantilla al diari 'La Rambla', que editava Josep Sunyol, el president màrtir del Barça, que seria afusellat. Sagi hi publicava articles d’opinió sota el títol 'Esport i ciutadania', un altre dels seus grans temes. Evidentment, com a dona i aficionada a l’esport, es queixava perquè sentia que l’esport femení no tenia, ni de molt, les mateixes possibilitats que el masculí. Llegits en el temps, els articles de Sagi parlant de segons quins temes, com l’esport femení, són d’una vigència espaordidora.

Però Sagi bullia d’idees, i el més remarcable és que tenia la força i la valentia per portar-les a terme, amb la màxima celeritat, un altre aspecte discordant amb l’època. Era una persona activa, però sobretot ràpida i efectiva. Aquesta característica la portava a fer moltes coses, amb conseqüències immediates, que es multiplicaven: com sempre passa en aquests casos, una activitat la portava a l’altra, sense solució de continuïtat. Sagi era un pim-pam constant. Per iniciativa pròpia, havia fundat i impulsat, amb molta força, per cert, el Club Femení i d’Esports, primera associació esportiva i cultural per a dones treballadores a Barcelona. En aquest club, en realitat un centre cultural, s’ajudava a l’alfabetització de la població femenina, un fet també trencador en l’època. S’ensenyava a les dones a llegir i escriure. La gran majoria de dones eren analfabetes, per damunt de la mitjana del total de la població.

Gràcies a aquesta iniciativa pionera, Sunyol li havia proposat entrar a la junta directiva del Barça, que en realitat es tractava de la junta d’Esteve Sala i Canyadell, vintè president del FC Barcelona (1934/35). Sagi va entrar a la directiva del club per mirar de crear una secció femenina, segons consta en les actes del Barça. Era la primera dona que aconseguia una posició d’importància en el futbol espanyol. Cinquanta-cinc anys després, la segona dona a ocupar un càrrec directiu al club seria Rosa Maria Valls Taberner, a la junta directiva de Josep Lluís Núñez. Pel que fa a Sagi, s’encarregava de la vocalia de l’àrea de cultura i propaganda. El projecte, abans que res, incloïa la promoció de la dona dins del club, en un àmbit de màxima presència masculina, on la dona, sobretot pel que feia a l’àmbit directiu, no tenia ni molt menys un paper equiparable al de l’home. Sagi, que el 1934 ja era tot un personatge, poeta, periodista, esportista, feminista, activista... va topar frontalment i de manera directa amb el rebuig dels socis, un rebuig absolut: simplement, no la van acceptar. Davant de la situació, ben trista i desagradable, d’altra banda, després d’uns mesos de lluita i d’intensa resistència a la directiva del Barça, es va veure forçada a dimitir. Era el 1936, just quan (abans de la seva desaparició) va ser una de les impulsores de les Olimpíades Populars, com a desafiament als nazis, idea que quedaria escapçada per la Guerra Civil.

Enamorada d’una escriptora

Anna Maria Martínez Sagi somiava una utopia. I la somiava en la seva pròpia pell. En l’àmbit personal, també estava disposada a trencar motlles. De fet, els va rebentar: es va enamorar d’una altra escriptora catalana, Elisabeth Mulder (Barcelona 1904-1987). Es van enamorar, bojament, amb tot el que això significa en el temperament apassionat d’algú com Sagi, tan entregada i disposada a tot. S’hi va encaparrar amb la mateixa força amb què la seva mare, la Consol, germana del cèlebre baríton Emili Sagi Barba, s’hi va oposar. La família mai acceptaria una cosa així. Anant amb una altra dona, Sagi havia traspassat una línia, però estava disposada a viure la seva història d’amor amb totes les conseqüències.

Enamorada i separada d’Elisabeth Mulder, va fugir i va arribar a tornar per fer de reportera de guerra a la columna de Durruti

Elisabeth Mulder Pierluigi, de pare holandès i mare sud-americana, també era una escriptora reconeguda. Havia tingut una vida cosmopolita i finalment la família s’havia instal·lat a Barcelona. Mulder havia guanyat un primer premi als Jocs Florals amb un poema ('Circe') que es va fer força conegut. També publicava articles a diaris i revistes d’àmbit estatal i la crítica s’hi havia fixat per un llibre de poemes titulat 'Embrujamiento', que l’havia convertit, com també li havia passat a Sagi, en promesa literària. Tenien una característica comuna: els dots d’observació. Més endavant, Mulder va dedicar-se igualment a la novel·la.

Separació forçada

Per a Sagi, la vida sense Elisabeth Mulder no tenia sentit. Però la pressió familiar va ser més forta. Van fer tot el possible perquè no estiguessin juntes. Imaginem-nos el context: família barcelonina de classe alta, la nena és lesbiana, fi de la història. La van forçar a apartar-se de la dona que, com veurem, li havia de canviar la vida. Van aconseguir separar-les el 1932, després d’una lluita familiar ferotge. Aquest fet acabaria provocant un exili doble. D’una banda, poc abans que esclatés la Guerra Civil Martínez Sagi se’n va anar de casa. De l’altra, no va veure mai més Elisabeth Mulder. Mai més. Va trencar amb tot i va desaparèixer del mapa. No se’n va saber res més. Tampoc va deixar cap rastre. Simplement, va desaparèixer.

Exiliada a França, es va afegir a la Resistència, va fer de guia per ajudar jueus a fugir i va ser condecorada per Moshe Dayan

I ara ve la bona. L’any 1998, l’escriptor basc Juan Manuel de Prada llegeix per casualitat una miscel·lània, 'Caras, caretas y carotas', del periodista César González-Ruano, en què descobreix el retrat literari d’una tal Sagi, “'poetisa, sindicalista y virgen del stadium'”. Fascinat per aquella precursora anònima, “'catalana musculada y bella'”, com la descriu González-Ruano, pregunta, però gairebé ningú la coneix. Malgrat tot, persisteix: rastreja hemeroteques i, fins i tot, aconsegueix recuperar algun testimoni. A Barcelona, De Prada ensopega amb un cunyat de la poeta. L’home, advocat, li diu que Sagi “està morta i enterrada”, literalment. De Prada sospita i finalment la troba, amb gairebé noranta anys: Sagi viu a Moià en el més complet anonimat, sola. S’hi havia instal·lat des de finals dels anys setanta. Després d’un llarguíssim periple vital, havia decidit tornar el 1975, amb la mort de Franco. De Prada explica que havia escoltat amb la boca oberta el relat de la seva història. Sagi li va anar explicant que durant la conflagració civil havia fet de corresponsal de guerra per al 'Daily Mail' i 'El Tiempo', de Bogotà. Després, s’havia incorporat a la columna anarcosindicalista de Durruti com a reportera, en marxa cap a l’Aragó. Perduda la guerra, s’exilia a França. De Prada descriurà de manera magistral la fugida, amb Sagi creuant l’últim tram dels Pirineus a peu, sota una intensa nevada. A França s’incorpora a la Resistència francesa contra els nazis; la seva tasca consisteix a fer passar jueus fins a Canes i hostatjar-los en un convent. També li explica que havia sigut condecorada per Moshe Dayan per haver salvat jueus de l’Holocaust. L’horror del que havia vist a la guerra la ratifica en la idea de seguir lluny de casa i el 1942 decideix anar-se’n a París, on fa de professora de castellà de l’escriptor André Maurois. Viu a Montparnasse, tradueix i elabora informes per a editorials. A França es llicencia en llengua i literatura franceses. Li correspon, per cert, el mèrit d’haver recomanat la publicació de 'Bonjour tristesse', de Françoise Sagan. Pinta (al carrer), confecciona fulards i decora rajoles.

Oblidada per tothom, l’escriptor basc Juan Manuel de Prada en va rehabilitar la figura, però va morir en silenci just estrenat l’any 2000

Silenci misèrrim

Oblidada per tothom, lluny de casa, viu una existència nòmada i sacrificada. El 1950 coneix Claude, enginyer de ponts i camins. Tenen una filla, Patrícia, però Claude mor de manera tràgica (desactivant una mina) el 1957. Un any després mor la filla, amb vuit anys d’edat, de meningitis. Sagi decideix provar sort als Estats Units: dona classes de castellà i francès a la Universitat d’Illinois (Knox College) fins al 1969, any en què decideix que ha de tornar a Barcelona. Però han passat més de tres dècades i ara la ciutat és esquerpa, sorollosa, plena de fum. Pateix d’asma. Publica 'Laberinto de presencias', però el llibre passa desapercebut. El 1978 s’estableix a Moià. Hi viurà fins al 1998, moment en què la poeta rep la visita de De Prada, que, impactat, decideix escriure 'Las esquinas del aire. En busca de Ana María Martínez Sagi', novel·la biogràfica que ella no arriba a veure publicada. Va morir el 2 de gener de l’any 2000, als noranta-dos anys, en la residència d’avis de Sant Francesc, de Santpedor, en el silenci misèrrim, paradigmàtic, que envolta la seva vida de pel·lícula.