Irene

Polo

He extret la història impactant d’Irene Polo i Roig d’un llibre que m’ha colpit positivament, 'Compromeses, vuit dones catalanes excepcionals', de Rosa Albertí, del qual el retrat de Polo és sens dubte el més colpidor, l’aventura professional més sorprenent dels vuit personatges femenins que s’hi exposen. Com va dir Francesc Canosa al voltant de la figura de Polo: “[Als anys 30] a les redaccions van començar a desembarcar-hi faldilles. La dona periodista es fa visible per primera vegada. La reportera Irene Polo n’era el símbol”. Quan encara no tenia vint anys, Polo es va endinsar en el periodisme amb uns reportatges que van fer època. El seu estil àgil va interessar a un dels periodistes més grans que mai hi ha hagut al país, el manresà Josep Maria Planes, sempre a la recerca de talents. Planes, que havia aglutinat al voltant seu pesos pesants com Tísner i Sempronio, va ser un dels impulsors del periodisme d’investigació a Catalunya. I va descobrir Polo.

El moment clau de la seva carrera va ser l’entrevista a la Xirgu. L’impacte va ser tan gran que ho va deixar tot per anar amb l’actriu a Sud-amèrica

El 1930 s’havia posat en marxa 'Imatges', setmanari d’actualitat que Planes dirigia. Irene Polo va saltar-hi a la fama amb vint anys. Planas en tenia vint-i-tres. Una de les intervencions més memorables, com explica Albertí al seu llibre, va ser l’entrevista amb l’actor Buster Keaton. El reportatge, del desembre del 1930, es titulava “Barcelona-Sitges-Barcelona amb Buster Keaton”. I Keaton, l’home que per contracte mai no somreia, li va oferir una rialla encantadora.

Persecució a Cambó

Polo també havia aconseguit una entrevista amb un altre impossible, el líder de la Lliga, Francesc Cambó, que gairebé mai no parlava amb la premsa. Irene Polo va seguir el seu cotxe des de Via Laietana fins a Esplugues, on va poder entrevistar el polític. “A la cacera de quatre paraules amb el Sr. Cambó”, també del 1930, va causar sensació. De mica en mica, la periodista va anar ampliant la seva fama. Albertí la descriu com una dona diferent, aficionada a activitats poc usuals com l’aviació, que tractava temes de justícia social i llibertat individual. Sabia treballar aspectes innovadors i delicats amb ironia, com el nudisme, l’arribada de l’escot i la introducció dels pantalons femenins. Quan 'Imatges' va tancar, Polo se’n va anar a treballar a 'La Humanitat', el conegut diari fundat per Lluís Companys el novembre del 1931. S’hi va estar fins al gener del 1932. També va col·laborar amb 'La Rambla', el setmanari de Josep Sunyol. Irene Polo, que tenia un ritme de publicacions verdaderament alt, hi va escriure un reportatge de gran transcendència, titulat “Ells”, on escrivia a peu de carrer sobre els indigents i la misèria d’una part de la població. L’escrit de Polo va causar una gran sacsejada. Va repetir l’operació el 1933 amb “Sallent, el cau de l’angúnia”, sobre les mines de carbó. El lector se sorprenia comprovant que la periodista havia baixat directament a les galeries amb els miners, la majoria provinents de la immigració espanyola a Catalunya, un altre tema carregat de novetat. Quan va fitxar per 'L’Opinió' era l’única dona de la redacció.

La vida de Polo és una pel·lícula en si. Havia nascut el 1909 al barri del Poble-sec de Barcelona i era filla de guàrdia civil. Tenia dues germanes més petites que ella i, quan va morir el pare, la Irene es va haver de posar a treballar. Com la majoria de dones de la seva època, no tenia estudis de cap mena. Tot ho va aprendre de manera autodidacta, però va arribar a dirigir el departament de publicitat de la delegació cinematogràfica de la Gaumont. Per això tenia accés a estrelles com Keaton. Polo s’havia arribat a disfressar per realitzar els seus escrits. Un altre dels seus moments culminants va ser l’entrevista a un personatge que li canviaria la vida, l’actriu Margarida Xirgu. La impressió que li va causar la Xirgu va ser tan gran que es va embarcar a l’Amèrica del Sud amb la seva companyia, per fer-li d’assistent. Una decisió que va fer que Polo es traslladés a viure a Buenos Aires.

La inadaptació i el fet de no poder tornar a casa pel desenllaç de la Guerra Civil van dur Polo a la depressió i al suïcidi, amb 32 anys

Segons explica Rosa Albertí, la versió d’alguns familiars de la Xirgu és que, en acabar l’entrevista, Polo havia amenaçat de suïcidar-se si l’actriu no la contractava com a secretària de la companyia. Quan va agafar el barco, poc devia imaginar-se que no tornaria mai més a Barcelona i que era el final de la seva breu, intensa i brillant carrera periodística, així com l’inici d’un seguit de rumors respecte a la relació que mantenia amb l’actriu badalonina. Però les coses no van anar com s’esperava. A l’Argentina s’ho va passar ben malament. Escrivia a casa dient que volia tornar però que no podia. L’esclat de la Guerra Civil i la situació política mundial impossibilitaven la tornada. Buenos Aires es va convertir en una mena de presó per a ella. La feina amb la companyia de la Xirgu era un maldecap constant, amunt i avall pel continent sud-americà, amb aventures i incidents de tota mena. “Si no fos per la Margarida [Xirgu] –escrivia–, ja me n’hauria anat. Ara no la puc deixar... Tampoc crec que em deixessin”. Polo encara va escriure textos interessants. Per exemple, va narrar l’emoció del públic mexicà esclatant a plorar davant l’apassionada interpretació de Medea de la Xirgu. Però la periodista barcelonina ja no s’ho passava bé. L’estada s’allargava i s’anava enfosquint: les cartes són un testimoni del desesper creixent que s’apoderava d’ella. El llibre d’Albertí transmet l’angoixa perfectament. S’explica la intensitat amb què, igual que la Xirgu, Irene Polo va intentar tornar a Barcelona però no podia, de cap de les maneres. El temps passava i no ho aconseguia. El desenllaç fatal de la Guerra Civil, i la repressió franquista contra els que havien estat implicats en qualsevol cosa que tingués a veure amb els republicans, feia totalment impossible el retorn a la Barcelona natal.

Directora de publicitat

En un intent desesperat, Polo va fer tot el que va poder perquè la seva mare i les seves dues germanes es traslladessin amb ella a Buenos Aires, cosa que finalment va passar el maig del 1939. Malgrat tot, les coses anaven cada vegada pitjor. El patiment augmentava. La companyia de la Xirgu es va dissoldre l’octubre d’aquell mateix any, un fet desastrós, afegit al pes d’haver de mantenir la mare i les germanes. Va tornar a dedicar-se a la traducció, feina que ja havia fet abans de llançar-se al periodisme. Va traduir del francès al castellà i va trobar feina a la cadena catalana de perfumeries Dana, a Buenos Aires. En va arribar a ser la directora de publicitat. Almenys treballar la reconfortava, encara que fos momentàniament. En una carta assegurava que no sabia si podria resistir gaire més. Va entrar en una depressió.

Polo, que havia revolucionat el món del periodisme dels anys 30 amb reportatges punyents, plens de novetat per la temàtica i la manera d’afrontar els temes, es trobava atrapada. Qualsevol que la llegeixi de seguida estarà d’acord que mereix un lloc destacat dins el panorama periodístic català, no únicament per haver sigut una de les primeres dones que van exercir en aquest camp, sinó per haver estat innovadora i valenta. Llegeixin el llibre d’Albertí i descobreixin com Polo va revolucionar la modalitat del reportatge, l’art de narrar els fets tal com passen davant els ulls del periodista, però conservant l’efecte sorpresa, la intencionalitat literària i tenint en compte el cop final. El 3 d’abril del 1943 es va suïcidar a Buenos Aires. Tenia trenta-dos anys.