Il·lustració: Cristina Spanò

Clara

Hammerl

1858-1931

Aquesta mestra d’origen prussià va impactar Mallorca per haver encapçalat la primera escola laica i progressista a Pollença, i per ser la primera dona a dirigir una entitat bancària (1908-1916) a l’estat espanyol, la Caixa d’Estalvis de Pollença.

Poques vegades un llibre ha ajudat tant a descobrir de manera eficaç, justa i rigorosa una dona. 'Clara Hammerl, una dona de paraula', de l’historiador mallorquí Pere Salas Vives, és un petit volum riquíssim que il·lumina de ple la vida i l’obra de la mestra i pedagoga alemanya Clara Hammerl, que per diversos aspectes, sobretot per haver exercit la seva modernitat amb sistemes pedagògics innovadors a la Mallorca de finals del segle XIX, va quedar amagada en un racó de la història.

Salas va descobrir Hammerl, a qui descriu com “un personatge descomunal”, quan va fer la biografia del marit, 'Guillem Cifre de Colonya. Un sant que no anava a missa' (Pollença, 1999), personatge també interessantíssim, intel·lectual, mestre i propietari agrari mallorquí fundador a Pollença, el 1879, de la primera escola per a nens i nenes seguint els postulats trencadors de la Institució Lliure d’Ensenyament (ILE), un projecte pedagògic avançat, totalment pioner al sud d’Europa. Però és que l’any següent, Cifre va crear una entitat bancària insòlita, la Caixa d’Estalvis de Colonya, ideada expressament per fomentar l’estalvi entre els seus alumnes i que, arran de l’èxit, ràpidament es va haver d’obrir a la classe treballadora. Però la biografia de Cifre escrita per Salas va posar l’autor sobre la pista de Clara Hammerl, l’esposa, una mestra prussiana altíssima, molt rossa, luterana, estricta a més no poder en temes aleshores tan poc coneguts a la Pollença de l’època com la higiene. L’enormitat de Clara Hammerl en tots els aspectes, tant en el físic com en el moral, va trencar els esquemes d’aquella Mallorca rural i tancada de manera tan profunda que, tal com afirma Salas, l’obra d’aquesta mestra va quedar irremissiblement tapada, “es va voler amagar”, immersa en “l’aura negativa que solia envoltar-la”.

Molt més que mestra

Pere Salas, doctor en història contemporània a la Universitat de les Illes Balears (UIB), va descobrir que Hammerl havia fet molt més que exercir l’ofici de mestra a l’escola trencadora del marit. Quan aquest últim va morir, de manera prematura el 1908, Clara Hammerl, lluny d’arronsar-se i quedar sota l’ombra del difunt, es va posar ràpidament al capdavant de l’escola, de la família, de la hisenda familiar i, sobretot, de la caixa, com a directora de l’entitat. Hammerl és, per tant, la primera dona a dirigir una entitat financera a l’estat espanyol, i segurament també una de les primeres d’Europa.

Prussiana, luterana i krausista, Hammerl no va dubtar a seguir el seu marit per ajudar-lo en els projectes de vida a Pollença

'Clara Hammerl, una dona de paraula', excel·lentment escrit, transmet la força i la passió del personatge per fer-se un lloc en aquella societat pollencina i tirar endavant l’escola fundada pel marit. Es tracta d’una història extraordinària que fins ara no s’havia explicat. Resulta xocant llegir l’autor afirmant que d’ella “no se’n sabia res perquè era una dona [...], una dona ocupant rols d’home”. I segueix: “Un tema de debat que encara es tracta en ple segle XXI; el que succeïa fa cent anys, ens pot il·lustrar sobre on som i d’on venim”.

Com bé diu Esperança Bosch al pròleg de la biografia, que descriu Hammerl com “una dona forta de cos i d’ànima que, sens dubte, va patir la incomprensió de la Mallorca de l’època”, per entendre bé la figura de Clara Hammerl cal entendre primer l’obra de Guillem Cifre de Colonya (el marit), un personatge complex. Salas també ho veu així. Cifre, un d’aquells mestres creadors el 1876 de l’ILE, a Madrid, encapçalat per Francisco Giner de los Ríos i Nicolás Salmerón, seguidors del moviment renovador krausista (Karl Krause), havia nascut a Pollença el 1852. Guillem Cifre havia arribat a Madrid per estudiar dret, “com un senyoret de poble –va escriure Salas–, sense cap preocupació política especial”, però sensible a les causes socials i, per tant, preocupat pel progrés de la humanitat. Cifre es va trobar convertit en un krausista, per als quals el progrés, i més concretament la regeneració d’Espanya, era un ideal indefugible. Com bé explica Salas, es tractava d’“un pla d’actuació que partia de la base que tots els éssers humans eren igualment dignes i bons, però que requerien el coneixement i el raonament per arribar a la perfecció o al ser suprem”. “L’educació, per tant –segueix dient–, era el mitjà indefugible per crear un home nou”. Els mestres eren una peça fonamental. “Els krausistes minimitzaven el monopoli que havia tingut la jerarquia eclesiàstica en l’accés a Déu i l’influx perniciós exercit sobre la ciència i l’ensenyament”, diu Salas. Aspectes com la coeducació eren crucials per a la millora social.

El primer centre ILE fora de Madrid

Com a bon krausista, Cifre s’ho va prendre al peu de la lletra, com una missió: va decidir transformar la seva Pollença natal com un primer pas per fer avançar la humanitat. El 1879 va fundar amb una sèrie d’entusiastes col·laboradors mallorquins el primer ILE a Pollença, el primer de l’estat espanyol fora de Madrid. A l’escola de Pollença no s’hi matricularien només els fills de la burgesia, sinó també els de la classe treballadora, dels pagesos, dels menestrals. La fundació de l’ escola va quedar unida a la creació de “la primera Caixa d’Estalvis de les Illes Balears de caràcter escolar –segons Salas–, encara que ràpidament va ser oberta a tota la població”. Com també explica, en principi la creació de l’entitat havia sigut un recurs educatiu per inculcar el valor de l’estalvi, però aviat va servir com a eina en si mateixa per ajudar a sortir de la misèria les classes més desvalgudes. “A més del valor pedagògic –escriu Salas–, tenia també l’objectiu pràctic d’alliberar els sectors més modestos de l’explotació tradicional dels propietaris rendistes o de l’alta burgesia que s’anava formant amb l’expansió del capitalisme a Mallorca”.

Va saber superar la incomprensió de la Mallorca rural del segle XIX i es va convertir en un referent educatiu, social i empresarial

El futur marit de Clara Hammerl tenia una gran sensibilitat social, cosa que no està gens malament per a un home literalment ric, que vivia de rendes, d’aquella època. Era propietari agrícola i tenia la cinquena fortuna de Pollença. Adscrit al partit dels republicans, fins i tot havia arribat a ser batlle de Pollença alguns mesos. Cifre era un home enormement viatjat. Intel·lectualment era molt inquiet. El curs 1887-88 era a Alemanya fent uns cursos a la Universitat de Berlín. Va aprofitar l’avinentesa per assistir a unes classes d’alemany i es va enamorar de la professora, altíssima, rossa, ferma, de mirada franca i profunda. Es deia Clara Hammerl i de seguida es van adonar que compartien les mateixes idees i interessos. La noia havia nascut a Prússia, a Bromberg (ara Polònia), el 1858, filla d’un maquinista de tren que ho havia fet tot per donar una educació superior almenys a la filla gran. Clara Hammerl era una luterana de cap a peus, una dona de paraula. Es va comprometre amb Cifre, amb tot el que la paraula compromís volia dir per a ella. Es van casar a Berlín el 1889 i aquella noia de caràcter ferri, insubornable, sacrificat, no va dubtar a l’hora de traslladar-se a Pollença, al gran casal on vivia Guillem Cifre de Colonya. Plenament identificada amb la tasca i la missió del marit, l’obra de Colonya, l’escola i la caixa d’estalvis, ho va deixar tot per acompanyar-lo. Igual que ell, Hammerl era una krausista convençuda, que també creia en l’educació com a eina de regeneració social.

Eltemps.cat

L’arribada d’aquella noia gegantina va causar un xoc indescriptible al petit poble de Mallorca. Era la dona més alta que s’hagués vist mai a Pollença. Anava tota vestida de blanc, cosa també inèdita, i aviat va començar a transcendir la importància que donava a la higiene. Ben aviat, la seva rectitud germànica, prussiana, va picar de ple amb el caràcter local, i això va contribuir a la llegenda negra que amb el temps s’aniria formant al voltant seu: “Era impossible de tractar, era de ferro”, diu Salas i, enumerant qualificatius que s’utilitzaven a la Mallorca de principis del XX per referir-se a Hammerl, conclou: “Era un masclot”. Hammerl, a més, era luterana en una cultura de costums catòlics, on era difícil moure les coses. També xocava que fos tan culta.

El canvi va ser igualment abismal per a ella. La tasca que ràpidament va desenvolupar com a mestra a l’escola incidia especialment en l’analfabetisme majoritari dels pollencins. Tampoc no hi havia cap dona mestra. Es va haver de guanyar un lloc al poble, en l’àmbit cívic i social. Hi havia tot un món entre ella i els mallorquins de l’època, i portava les seves pròpies diferències fins a l’extrem. “Sobretot a nivell moral –apunta Salas–: per a la Hammerl, mentir era pecat capital i la higiene casolana era suprema […]. Tenia una fermesa moral indestructible [...], gens propensa a l’espontaneïtat ni a la tolerància”, ni a aquells aspectes del caràcter llatí que podien derivar fàcilment en corrupció i rebuig de les normes escrites. Per a un mallorquí, la llei era una cosa que s’havia d’esquivar més que no pas una norma a complir. Per aquí Hammerl no hi passava. Tanmateix, com bé diu Salas, Pollença tampoc no era cap cas perdut, ni Mallorca tan extremament pintoresca. Hammerl ho sabia, era molt llesta. I encara que adaptar-s’hi no era fàcil, ella hi va creure. I el més important: “Bona part de la població s’adonava que aquella estrangera era a Pollença per donar més que per rebre”.

Barallada amb la filla gran pel marit que va triar, va acabar vivint amb ells prop de Rosario, a l’Argentina, on va morir el 1931

Hammerl a vegades actuava de manera estranya. Si el marit estava de viatge, assistia a les celebracions del poble tota sola, no com a representant de Cifre, sinó per iniciativa pròpia. De mica en mica tothom la va anar coneixent. Aquella senyora alta, de cabells tan clars, amb els anys es va convertir en una icona, en tot un símbol a Mallorca. A més, la feina, la missió a l’escola, era impecable. Ella i el marit van introduir al col·legi les excursions pedagògiques, cada dijous, “indistintament nins i nines –com diu Sala– seguint fidelment els principis coeducatius de la ILE”. Hammerl va abocar-se en les corals i el cant, i a l’escola els nens podien aprendre francès i alemany. S’hi feien classes per a adults i, per si no fos prou, Hammerl va començar a encarregar-se de la hisenda familiar. Guillem Cifre suportava un volum de feina extraordinari, amb diversos fronts oberts. Salas explica que “la dedicació a l’escola no impedia a Clara ocupar-se d’altres tasques més habituals del seu gènere en aquell temps, educava els seus fills a casa [Antònia, Guillem i Emma] com si d’un mestre infantil es tractés”, però a més també havia decidit ocupar-se dels afers monetaris, i sobretot també entrar més en contacte amb la caixa, que continuava la marxa ascendent, de forma molt més espectacular que l’escola.

L’any 1900 va passar un fet tràgic que ho va trasbalsar tot: l’Emma, la filla petita, va morir de diftèria amb tan sols 5 anys. Guillem Cifre no ho va superar. La depressió se’l va menjar per dintre, a la qual es va afegir una situació econòmica complicada, relacionada amb les propietats i les explotacions agràries que posseïa. Cifre es va anar enfonsant. Finalment va morir a Lió, el 1908. Es va suïcidar llançant-se al Roine.

El llegat de la Caixa d’Estalvis

La notícia a Pollença va caure com una galleda d’aigua freda, però tothom va quedar parat veient que Hammerl, arran del drama, feia el cor fort i es posava al capdavant del banc. Li va sortir la prussiana que portava dins. Lluny d’arronsar-se o de rendir-se al dolor, a la tràgica pèrdua sentimental i econòmica, va continuar amb gran valor, i amb èxit, tant el projecte pedagògic al capdavant de l’escola com el financer. El consell administratiu del banc la va triar com a directora i Clara Hammerl es va convertir en la primera dona a Espanya a dirigir una entitat bancària. “I possiblement d’Europa”, com apunta Salas. Ho era tot: mare, empresària, mestra, banquera.

Hammerl va recórrer a tot el seu pòsit moral per superar la mort de la filla petita, de diftèria, i el suïcidi posterior del marit

L’escola que havia fundat Cifre va tancar quan va esclatar la Guerra Civil. L’entitat financera, en canvi, la Caixa d’Estalvis de Pollença, ha perdurat fins avui. Hammerl en va ser la directora entre el 1908 i el 1916. Acabada aquesta etapa, va canviar la missió de Pollença pels fills. Llegeixin el final del llibre perquè és extraodinari. Salas no en fa una hagiografia. No estalvia crítiques al personatge, que havia sigut força dura amb els fills. El capítol dedicat al prometatge de la seva filla Antònia amb un noi que no agradava gens a Clara Hammerl és altament recomanable. Sigui com sigui, la Clara va seguir els seus descendents fins a la mort, que es va produir a l’altra banda del món, a l’Argentina, el 1931. Els Cifre Hammerl van recórrer diversos països amb la intenció d’instal·lar-se a Berlín, però el començament de la Primera Guerra Mundial els va fer canviar d’idea. Durant uns anys, Clara Hammerl va viure a Oregon, als EUA, on el seu fill Guillem estudiava la carrera d’enginyer. Quan la relació amb la filla es va restablir, se’n va anar a viure amb ella i el gendre, a Rufino, prop de Rosario, on acabaria morint. Abandonava aquest món un d’aquells personatges ferms que deixen marca. Hammerl va ser una avançada al seu temps, una dona moderna, que encaixaria perfectament en el model actual de dona treballadora, banquera amb un alt càrrec directiu i fent-se càrrec de la família.

Amb la mort de Guillem Cifre va passar a dirigir la Caixa de Pollença: la primera dona a Espanya que dirigia una entitat bancària

Pere Salas acaba la biografia de Hammerl amb una reflexió oportuna, afirmant que la seva història queda encasellada en el “masclisme imperant, similar a la resta d’Europa, que les tancava a casa sense necessitat de rodar la clau”. “El gran mèrit de Clara Hammerl és que mostrà com s’havia de creuar la porta per anar fins a l’escola o a la caixa vestida com ella volia”. I més endavant la qualifica d’“exemple virtuós per a una època com la nostra, buida i sense compromisos”. De mica en mica, tothom s’ha adonat de la transcendència del personatge. Ningú tampoc no amaga ja la importància que va tenir a escala local. L’any 2013 va ser declarada filla adoptiva de Pollença. També emociona saber que l’institut d’ensenyament de secundària del Port de Pollença, ni més ni menys que un centre educatiu, actualment porta el nom de Clara Hammerl.