Carme

Serrallonga

Els antics alumnes de l’Escola Isabel de Villena, els que hi van anar a partir de finals de la dècada dels cinquanta, recorden la visita inesperada de l’inspector quan l’escola tot just començava a ser mixta; llavors, els nens corrien per ocupar una classe buida. Carme Serrallonga, la directora, que el 8 de març del 1939 havia fundat la Isabel de Villena, el primer centre escolar del país on s’havia tornat a ensenyar en català (canviant al castellà quan de sobte també apareixia la visita sorpresa), i on nens i nenes van poder tornar a estudiar junts, sortia a rebre l’inspector. Quan l’autoritat franquista li preguntava que què hi feien aquells nens sols allà, ella li explicava que eren nens amb problemes i que per això hi eren. Quan l’inspector se n’anava, els nens tornaven amb les nenes. Ja hi estaven acostumats. I aquesta era la tònica general, dissimular davant dels franquistes i anar amb compte en un moment en què tant la coeducació com ensenyar en català estaven prohibits.

Just acabada la Guerra Civil, un grup de pares i professors del desaparegut Institut-Escola republicà, adonant-se del viratge que adquiria tot plegat amb la victòria dels nacionals, havia fet un encàrrec difícil a la pedagoga i traductora Carme Serrallonga i Calafell (Barcelona 1909-1997): mirar de fundar una escola amb els valors del moviment renovador de l’Institut-Escola, que tanta volada havia agafat durant la República i en el qual Serrallonga havia participat de manera activa. Només una persona de caràcter fort, amb una formació sòlida, podia afrontar un repte que no tan sols va posar en marxa sinó que va tirar endavant amb èxit.

Vendre la casa per l’escola

La Isabel de Villena, malgrat les inspeccions i les dificultats econòmiques pròpies de la postguerra, va sobreviure. En una ocasió, la fundadora s’havia arribat a vendre casa seva per afrontar els pagaments. Carme Serrallonga era conscient que encapçalava un projecte a contracorrent, la primera escola que, després de la guerra, donava continuïtat als valors de les antigues escoles republicanes. Tot eren problemes, però tothom que hi participava va posar el seu gra de sorra. La Isabel de Villena havia començat sent una escola només femenina, amb les nenes anant a classe a casa dels mestres. Més endavant es van poder instal·lar en una torre del carrer Emancipació de Barcelona. Es tractava d’una escola austera, però els pares i els alumnes l’adoraven. L’esforç valia la pena. L’escola era un petit oasi: la creativitat s’estimulava a través del teatre, les arts plàstiques... Serrallonga els feia estimar els llibres, la cultura. Les classes de música tenien lloc al Palau de la Música. La inculcació ideològica o religiosa no existia.

L’any 58 s’havia fundat la branca per a nens (Estudis Eiximenis), on nois i noies per fi estudiaven junts. En aquell 'racó de la Gàl·lia', un grup de pares, mestres i alumnes havien aconseguit una escola mixta i catalana. Altres van anar seguint els seus passos, amb centres mítics com l’Escola Virtèlia (també des del 39) i l’Escola Nausica, Talitha, l’Escola Tagore de Ramon Fuster a Bellaterra... Petits oasis encapçalats per aquesta pionera.

Una traductora ben especial

Carme Serrallonga té una biografia impressionant. A part de mestra va ser traductora. Però no una traductora qualsevol. Va traduir al català obres cabdals com 'El pa dels anys joves', d’Heinrich Böll, 'Berlin Alexanderplatz', d’Alfred Döblin, i també obres d’E.M.Forster, Pirandello... Serrallonga dominava l’anglès, l’alemany, el francès, l’italià, el llatí, el grec clàssic, l’hebreu i l’àrab. Havia estudiat de petita a l’Escola Francesa i se li notava. La seva curiositat no tenia límits. Diuen que poc abans de morir, el 1997, s’havia posat a aprendre rus perquè volia llegir Txékhov en la llengua originària.

Un cop s’havia llicenciat en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, el 1932 havia participat en la fundació de l’Institut-Escola, però de seguida ho havia deixat per anar-se’n a Madrid. Havia assistit a les classes de Sánchez-Albornoz, Jorge Guillén, Menéndez Pidal... Ella es volia dedicar a la investigació i a la traducció. Era evident que Serrallonga estava destinada a ser una intel·lectual de bandera, que és el que realment va ser. Però aleshores va tenir lloc un fet transcendental. L’esclat de la guerra va ensorrar un món, un món de llibertat que de cap de les maneres aquella pedagoga, que tant devia a l’educació, podia permetre que s’acabés. Perduda la guerra, el 39, rep la proposta d’un grup de pares i professors. L’objectiu: fundar una escola a imatge i semblança de l’Institut-Escola que havia conegut. S’hi va tirar de cap, amb tota la força i una solidesa intel·lectual inèdita. La resta és història.