Quan tenia 23 anys, el baró de Maldà (1746-1819) va començar a escriure un dietari que va batejar amb el nom de Calaix de sastre. Ho feia per entreteniment personal i, amb el temps, per complir una rutina diària. Va fer-ho fins a la seva mort, als 72 anys. Escrivia en català, cosa força inusual a l’època. La gent parlava en català, però els que escrivien ho feien en castellà. "El baró de Maldà tenia vocació de cronista, però no escrivia el Calaix de sastre per publicar-lo, sinó per llegir-lo en tertúlies, en cercles d’amics", m’explica Carme Rubio Larramona, professora associada de la Universitat de Vic.

El Calaix de sastre és una obra monumental que conté notícies, però també curiositats diverses, fins i tot xafarderies. El baró de Maldà s’entretenia a descriure l’aparador d’una botiga, els avenços mecànics i científics, les obres públiques que es feien en un carrer... i també a la Rambla, que s’estava urbanitzant.

El baró de Maldà pertanyia a la petita noblesa barcelonina i, esclar, era un home conservador i profundament religiós –li encantaven les cerimònies religioses–, a més de declaradament antifrancès (a la Guerra del Francès es va exiliar a Vic).

He quedat amb la Carme a la plaça del Pi de Barcelona, on hi ha l’antic palau del baró de Maldà. Aquesta acollidora plaça del gòtic barceloní conserva uns quants elements històrics ben actius, com ara la Ganiveteria Roca, oberta el 1911, i esclar, l’església del Pi. Que bonica que és la rosassa! Passegem pel carrer Petritxol, on hi ha la mítica galeria d’art Sala Parés, fundada el 1877 –si tingués les cues que hi ha a les xocolateries d’aquest carrer!–, i la llibreria Quera, del 1900 –ara combina llibres i mapes amb gastronomia, perquè sembla que els llibres i els mapes no donen prou. 

 Ens introduïm a les galeries Maldà. Pocs dels qui compren souvenirs en algun dels establiments d’aquestes galeries deuen saber qui era el baró de Maldà. I els que assisteixen als espectacles del Teatre Maldà? Una mica més, perquè són més cultes?

 "És un personatge maleït, el baró de Maldà. Els lingüistes posen molts peròs al seu català, senzill, fins i tot macarrònic. I els historiadors... diuen que no és historiador, però uns quants han utilitzat el que diu en les seves recerques", m’ explica la Carme tot passejant. Coneix tan a fons el personatge –va ser el seu marit, l’historiador Vicenç Pascual, qui li va presentar i el va estudiar a consciència– que me n’explica unes quantes curiositats: "Per a ell el temps meteorològic era molt important. Les tempestes li feien molta por... una por exagerada!", subratlla. "Tocava diversos instruments: la viola, l’orgue..." "Sanuguera, el seu criat, dormia als seus peus, a les fondes, quan anaven de viatge. I l’endemà feien conya dels pets i dels rots", explica la Carme: "El baró era molt hipocondríac. En general, la gent de l’època ho era. Pensaven que si estaven tristos i decaiguts es posarien malalts". "Tenia curiositat per tot. Els doctors Francesc Salvà i Campillo i Francesc Santponç van aixecar globus aerostàtics a Barcelona, volien conèixer la qualitat de l’atmosfera, perquè pensaven que moltes malalties es curarien si se sabien els components de l’aire. Tothom ho anava a veure, ell el primer!"

Al Calaix de sastre, el baró de Maldà recull episodis com el dels Rebomboris del Pa a Barcelona, el 1789, que va succeir tan sols uns mesos abans de la Revolució Francesa. Per les pujades constants del preu del pa a causa de males collites hi va haver una revolta popular i una gran repressió: sis execucions, una de les quals d'una dona. La descripció del baró de Maldà dels Rebomboris del Pa és probablement la més acurada que s’ha conservat d’aquells fets.

La Carme m’explica que el baró no tenia animals de companyia. No li agradava la cacera i no muntava a cavall. Al Calaix de sastre fa alguna referència a espectacles amb animals (que ara són impensables). Explica que veu un elefant bevent un got de vi i un forçut que es menja un gat viu. "El baró donava suport als que protestaven pels maltractaments als animals. Ara bé, pel que fa als gats i gossos, estava d’acord que havien de ser exterminats. Segons el seu parer, i el de molts ciutadans, eren molestos, es reproduïen amb molta facilitat i es deia que portaven malalties. Per això s’organitzaven brigades per exterminar-los. Un cop morts, els carros municipals se’ls enduien fora muralles". 

D’entre les nombrosíssimes informacions de Calaix de sastre destaquen les execucions públiques. A Barcelona va haver-n’hi fins a l’any 1897. "Aquests esdeveniments són narrats amb més minuciositat que uns altres. Les referències són tan específiques que produeixen la sensació que ell mateix quedava molt impressionat", explica Vicenç Pascual a El Baró de Maldà: materials per a una biografia.

Les autoritats recomanaven que la gent hi anés. "Ja veieu què us pot passar si..." Era un espectacle. L’entrada de presoners a Barcelona ja era el primer acte. "Esta tarda molta gent se n’és eixida fora al Portal Nou per veure entrar a un home facinerós, que lo han atrapat...», relatava el baró el 1792.

El mètode més comú de les execucions era la forca (abolida el 1832). "Les forques formaven part del paisatge, els cadàvers dels ajusticiats eren exposats a les portes de les muralles i anar a veure una execució era un entreteniment per a la majoria de la població. La mort no quedava amagada. Ben diferent d’avui, es convivia amb la mort, fos natural, fos violenta: la mala mort, que en deien", explica Joan de Déu Domènech a L’espectacle de la pena de mort.

Entrem finalment a l’església del Pi, on hi ha dues capelles. Corresponen a dues confraries relacionades amb la mort: la de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist –sí, el nom és una mica llarg, però a l’època no hi sobrava cap dels cinc elements–, que es cuidava de l’assistència espiritual dels condemnats a mort, i la dels Desemparats, que recollia els cossos dels sentenciats que quedaven abandonats al mateix lloc de l’exposició pública, per donar-los sepultura cristiana, i a més assistia els presos i ajudava els orfes dels ajusticiats.

A l’església del Pi, el baró de Maldà s’encarregava de donar les almoines als pobres, com va fer mossèn Cinto Verdaguer més endavant. Sobretot eren vídues i malalts, i també persones que havien tingut un accident o que no podien treballar a causa d’una malaltia. Astut com era, difícilment algú el podia enredar fent-se passar per pobre.