“Val més saber francès, anglès i rus, que si se us trenca una veta sempre podeu fer-hi un nus”, deia Maria Aurèlia Capmany als seus alumnes de l’escola de Badalona on treballava. Era una petita escola municipal, inicialment mixta –una clara anomalia a l’època, els anys més foscos del franquisme–, on Capmany va gaudir de valent fent-hi de mestra. “Envoltada d’uns quants professors depurats –que, lògicament, no combregaven amb el nou règim opressor– i lluny del poder educatiu, en aquella Escuela de Enseñanza Media Isaac Albéniz Capmany feia i desfeia. Convidava els alumnes a qüestionar-ho tot, també allò que els deien a casa. A les seves classes de filosofia s’hi llegien poemes, es feia teatre, s'escrivia una revista, es pintaven decorats…”, explica Isabel Graña, doctora en filologia catalana i investigadora, a més de membre de l’equip de la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Badalona.

Graña va impulsar l’Espai Betúlia, on som ara. Aquest centre cultural du el nom de la novel·la que avui m’ha portat a Badalona. Situat en una antiga fàbrica de teixits, Can Casacuberta, a l’Espai Betúlia s’hi fan una pila d’activitats culturals, totes relacionades amb la paraula: teatre, conferències, exposicions, tallers...

És original que un centre cultural no porti el nom de l’escriptora sinó d’un dels seus llibres. Així –espero–, els qui el freqüenten es deuen preguntar “què és Betúlia?”. Per cert, també a Badalona hi ha una escola que es diu Betúlia. 

Capmany va treballar a Badalona entre els anys 1944 i 1956 (exceptuant un petit parèntesi en què va estudiar a París). L’experiència docent li va plaure tant que molt més endavant encara deia això dels seus alumnes: “Muchas veces pienso que nadie me ha conocido tan bien como ellos, que me observaban atentos y críticos durante tantas horas al año, hasta saberse todos mis gestos, mis tics verbales, mi entusiasmo y pasiones”.

“Se les enginyava perquè els alumnes anessin junts d’excursió i fessin activitats plegats; ella era l’ànima de les extraescolars”, m’explica Agustí Pons, biògraf de Capmany. “La Maria Aurèlia sempre va mantenir relació amb Badalona. Molts dels seus alumnes els va continuar veient”, afegeix Graña.

Iniciem un passeig per la rambla de Badalona mentre continuem conversant. És curiós que en aquesta ciutat la rambla circula paral·lela al mar i arran, és a dir, és el passeig de mar, a diferència del que succeeix als altres municipis del país (inclosa Barcelona) en què la rambla va a parar al mar, perquè és una riera coberta. Quan hi havia temporal els pescadors posaven les barques on som ara –havien de travessar la via del tren!–, i Capmany feia baixar els alumnes a veure-ho. “Dona finestrera”, es definia ella mateixa pel seu interès per tot. Tenia una curiositat infinita de coneixement. I l’encomanava als alumnes. Però amb els nens petits no gaudia gaire. “Va fer de cangur i no li va agradar. Potser per això va decidir no tenir fills”, comenta Pons. 

“Solia escriure al tramvia que la portava de Barcelona a Badalona, el mateix que agafava anys enrere Pompeu Fabra per anar de Badalona a Barcelona”, explica Graña.

En relació amb Betúlia, Agustí Pons remarca que en aquesta novel·la queda molt ben reflectit el sentiment de derrota, la grisor de la postguerra. És un llibre amb molts elements autobiogràfics. “A Betúlia Capmany fa moltes provatures perquè està buscant la seva veu narrativa. Fa ficció amb matèria autobiogràfica”, comenta Pons. La mateixa Capmany deia això de Betúlia: "És la meva primera novel·la ben meva, vull dir la novel·la en la qual jo em trobava ja a les portes del que entenc que és la forma de narrar que em plau". 

“Aquesta obra és una gran crítica al franquisme i a l’Església. No entenc que passés la censura”, diu Pons. Certament, hi ha crítiques explícites als vencedors: “Mossèn Pei continuava parlant de la gent que havia conegut a Burgos i la bona vida que s’hi vivia mentre es descabdellava arreu del país la Guerra Civil” (Betúlia). 

Capmany era una gran lectora. El seu professor de literatura va demanar els alumnes, el primer dia de classe, que escrivissin el títol dels llibres que fins aleshores havien llegit. Ella n’havia llegit tants que a l’acabar la classe encara estava escrivint, quan tots els seus companys ja feia estona que eren fora. Llegia de tot, menys Folch i Torres.

I això que a l’Institut Escola, on havia estudiat, Capmany era el que avui anomenaríem una alumna amb problemes d’aprenentatge. “No aconseguia memoritzar les normes ortogràfiques ni cap altra cosa perquè el seu esquema mental no responia a l’aprenentatge memorialístic, aleshores el més estès. Els professors d’aquella prestigiosa institució pedagògica pionera van poder guarir-li d’una “patològica timidesa” –en paraules de la mateixa Capmany–, llevar-li la càrrega de frustració acumulada, ajudar-la a descobrir tot el potencial que duia amagat i saber-lo utilitzar de manera creativa”, remarca Isabel Graña.

Tot caminant, tots tres comentem l’empremta que ha deixat Capmany. I deunidó el que surt: el seu insubornable catalanisme d’esquerres d’arrel popular, la defensa dels més febles, la lluita per la igualtat de la dona (va escriure La dona a Catalunya: consciència i situació, i el pròleg a l’edició catalana d’El segon sexe, de Simone de Beauvoir), i la seva fidelitat a la llengua –a Badalona les classes les feia en català. 

 Trobo molt interessant l’alt valor que donava a la paraula: "La paraula no sols designava la cosa, que prèviament era allí, sinó que creava la cosa que abans no existia" (Un lloc entre els morts, Premi Sant Jordi).

Lleial al seu partit, el PSC, fins i tot en temes controvertits com el del referèndum de l’OTAN (això li va passar factura?), Capmany va ser regidora de l’Ajuntament de Barcelona, quan ja era gran, prop del final (morirà a conseqüència d’un càncer de pit, malaltia que en pocs anys es va endur algunes de les principals dones de la literatura catalana, com ara Montserrat Roig i Maria Mercè Marçal). Essent regidora va intervenir en la reordenació del nomenclàtor de la ciutat i de manera decisiva en les seves festes majors, La Mercè i especialment Santa Eulàlia, també coneguda com a festa major d’hivern o festa major petita.

M’aturo un moment davant de la Casa del Mar, un bell edifici de la dècada de 1920, per fer-ne una fotografia. “Un turista!”, diu un infant a la seva mare en veure’m. I per què no, fer el turista a Badalona? Hi ha molts indrets per visitar. Per exemple, el barri de Dalt de la Vila, d’origen medieval, situat al nucli antic, on encara hi ha algunes casetes baixes. Hi destaca l’església de Santa Maria, que a Betúlia és l’església de Santa Úrsula. Si la visiteu, fixeu-vos en l’exvot d’un vaixell que hi ha penjat. Correspon a un vaixell que es va construir a la platja de Badalona l’any 1858 per al comerç amb Amèrica i les Antilles, i que va naufragar. Al costat de l’església hi ha la Torre Vella, durant segles la residència dels anomenats senyors de Badalona. Ara la Torre Vella acull una escola, el Col·legi Cultural –fixeu-vos en la diversitat de finestres!–. Precisament la Torre Vella és la casa on se suposa que Niní, la bibliotecària protagonista de Betúlia –alter ego de Capmany– ha vingut a Badalona per endreçar una biblioteca.