Un dels primers carrers de Barcelona amb nom de dona va ser el de Dolors Monserdà, que per cert durant un temps es va dir Dolores Moncerdá. Es troba al nucli antic de Sarrià. Ara hi ha uns quants carrers dedicats a Dolors Monserdà en diversos pobles i ciutats del país. Les coses estan canviant. Però en cap placa hi diu tot el que va ser Dolors Monserdà, perquè no hi cap: poeta, dramaturga, articulista, prosista, assagista, biògrafa i sobretot novel·lista. I feminista. Era, sens dubte, una dona amb molt de caràcter —només cal mirar alguna foto seva—, que va exercir de feminista i va divulgar el feminisme (va escriure l’opuscle El feminisme a Catalunya).

Probablement va ser la primera escriptora catalana feminista. Dic probablement perquè qui sap si n’hi va haver alguna altra que no va tenir projecció pública. Cal ser prudent sempre en això de "primer".

La fabricanta és la seva obra més coneguda. La protagonista, Antonieta Corominas, és treballadora, intel·ligent i pragmàtica. Entre les seves preocupacions cal destacar el sotrac que suposa el pas dels telers manuals als telers mecanitzats. "Ens quedarem sense feina?", es pregunten els qui hi treballen. Aquesta inquietud és la que va portar uns quants obrers anglesos a destrossar màquines al principi de la Revolució Industrial.

L’inici de l’obra ja situa el lector molt bé a l’època (la segona meitat del segle XIX: noteu el català d’aleshores, que s’ha respectat a la darrera edició d’Editorial Barcino): "En l’espai dels terrenos que avui ocupen, a l’esquerra del passeig de Gràcia, les cases situades entre els carrers de València i de Mallorca, per l’estiu de 1860 hi havia instal·lats los jardins de l’Euterpe, a on los coros d’en Clavé, després d’haver fet sa aparició com a humil estudiantina en lo Carnestoltes de 1847, se trobaven al ple d’aquell esclat de gloriosos èxits que fonamentaren, a mitjans del passat segle, la regeneració artística-musical de Catalunya". 

A l’obra s’han mantingut alguns castellanismes que avui poden fer mal a la vista, però són de l’època. Com ara: ademés, aixís, hasta, mentres, prous, pues, resumen, vehícul, xasco...

La fabricanta és un llibre amb unes quantes sorpreses. A l’inici de cada capítol hi ha una cita popular. Al primer hi podreu llegir: "Sota l’ombreta, l’ombreta, l’ombrí, flors i violes i romaní". És una dolça cançó que sovint m’han cantat. N’hi ha de menys dolces: "No hi ha rosa sense espina". D’altra banda, el volum es clou amb la reproducció de les boniques il·lustracions en color que encapçalaven cadascun dels capítols de La fabricanta, fets pel germà de l’autora, el pintor Enric Monserdà.

"L’estil de La fabricanta és més realista que no pas modernista. I té molts ressons romàntics, com Madame Bovary de Flaubert", diu Gemma Bartolí. "Hi ha una similitud evident entre el personatge de la Florentina —una dona tradicional, antagònica a la protagonista— de Monserdà i el d’Emma Bovary: totes dues són dones burgeses que es deixen enlluernar per les lectures que fan i anhelen un amor romàntic, que idealitzen i que s'allunya del que troben al matrimoni. Fins i tot la Florentina llegeix llibres del mateix Flaubert —tot i que no s'especifica si és Madame Bovary—, entre altres autors realistes francesos".

Avui he vingut a un territori industrial, l’antiga Fabra i Coats, la gran fàbrica tèxtil nascuda de la unió entre la família Fabra —sí, els de l’Observatori Fabra del Tibidabo— i la multinacional escocesa dels Coats, que ja tenia una fàbrica a la colònia de Borgonyà. En realitat La fabricanta (publicada el 1904, corregida més tard per l’autora, que canvia el desenllaç respecte de la primera) està inspirada en la fàbrica dels Escuder, al barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, i en una altra fàbrica de Sant Martí de Provençals, però d’aquestes dues instal·lacions ja no en queda gairebé res. De tota manera, les característiques de la Fabra i Coats —Ca l’Alzina, com l’han conegut sempre els seus treballadors—, una de les grans fàbriques de Sant Andreu i de la ciutat de Barcelona, són les de l’univers de la novel·la.

Sí que està ambientada en fàbriques andreuenques l’obra de teatre Els vells d’Ignasi Iglésias, escriptor coetani a Monserdà. La trama està inspirada en uns acomiadaments que es van produir a la fàbrica Can Galta Cremat. "Va ser un drama, perquè els treballadors no tenien cap mena de cobertura social. L’impacte de l’obra va accelerar la creació de la Caixa d’Estalvis i Pensions", explica Bartolí, que m’acompanya. La Gemma és doctora en filologia catalana i ha editat La fabricanta i La febre d’or per a l’Editorial Barcino, i també s’ha encarregat de l’edició i la introducció d’Els vells (Adesiara).

Amb la Gemma passejo per entre les naus que han quedat dempeus de l’extinta Fabra i Coats. Sentim soroll d’obres —estan rehabilitant un dels edificis—, però em sembla que res a veure amb l’estrèpit que hi havia als telers, on ningú parlava sinó que cridava per entendre’s.

La cultura s’ha apropiat de l’antiga Fabra i Coats. Hi abunden els espais dedicats a la creació i a la cultura, com ara el Centre d’Art Contemporani de Barcelona. I també hi ha cultura popular: hi assaja la Colla Castellera Jove de Barcelona (esclar, és un lloc idoni per als castellers: hi ha sostres alts). L’edifici estrella, i el més freqüentat, és la Biblioteca Ignasi Iglésias-Can Fabra, on també hi ha el Taller de Músics.

 Tot passejant, llegeixo un rètol que diu "Amics/es de la Fabra i Coats", amb uns dibuixos de rodets de fil al damunt. Crec que hi ha millors maneres d’abreujar amigues. Potser hauria estat millor posar "Amigues/ics", tenint en compte que el 80% de les persones que van treballar a la Fabra i Coats eren dones. Feien de filadores, teixidores, devanadores, entubadores...

"En aquesta fàbrica, la Fabra i Coats, hi han treballat uns quants membres de la meva família. I mig Sant Andreu. La meva àvia paterna, de 91 anys, recorda que al moment de plegar sortia de cop gent i gent i gent. Era una professó (sí, en comptes de processó)", explica la Gemma. "Ella de vegades venia a esperar la seva mare a la sortida, però alguns dies no la trobava, de tanta gent que hi havia, m’explica l’àvia, que va treballar a Can Portabella, una altra fàbrica de teixits de Sant Andreu".

"La jornada setmanal era de dilluns a dissabte (tot i que el dissabte a la tarda no treballaven). Tenien una setmana de vacances en tot l’any, una cooperativa d’alimentació només per als treballadors i guarderia (“casa cuna”) per a les criatures, m’explica l’àvia, que guarda encara a la tauleta de nit el regal que li va fer el seu cap quan es va casar: un bust de la Moreneta, de marbre i bronze. "Cada any, per Reis, ella anava a buscar el regal per a la filla. Sempre el mateix: una nina. Per als nens tocava una pilota".