Que a Núria no s’hi pugui arribar amb cotxe ha estat decisiu per a la seva preservació. Llàstima que el cremallera que hi porta és carot, cosa que fa que uns quants es desdiguin d’anar-hi. Una opció d’estalvi és accedir-hi caminant –la pujada és forta–, però avui vaig per feina: he quedat a l’estació de Ribes Enllaç ben d’hora amb Núria Esponellà, prolífica autora (Premi Nèstor Luján de novel·la històrica per Rere els murs, ambientada a Sant Pere de Rodes). Ella ha dormit amb la seva càmper a l’aparcament.

De seguida que som dins del tren cremallera, ben asseguts, centrem la conversa en la seva novel·la ambientada a Núria. La protagonista, que té foc intern –molta ràbia–, aprèn a alliberar-lo i aposta per viure sense rancúnia. Això succeeix en l’ambient gèlid d’alta muntanya. Tot plegat és un joc de contrastos. "La neu crema, oi? Si la toques, la primera sensació és que crema", diu la Núria.

"Crac, crac. El dentat del tren s’encaixa a la via i ens sacseja amb un moviment de sotrac lleu però suficient perquè el terra del vagó tremoli una mica. Els queixals d’acer es tanquen i obliguen la cua de vagons a avançar sí o sí sobre el pendent, en un moviment segur. A poc a poc, el soroll es dissipa sota els peus dels que viatgem al cremallera". Així es descriu a La filla de la neu el moment en què, per fer la pujada forta, s’activa la cremallera del tren. És el que succeeix ara.

Anem guanyant còmodament alçada mentre ens acostem a importants barrancs, molts dels quals tenen nom. Aleshores la Núria m’explica el motiu pel qual al camí hi ha un lloc que es diu els Descasadors. "Abans, el dia de la Mare de Déu de Núria, el 8 de setembre, Núria era una festa. S’hi aplegaven els habitants dels pobles veïns, de l’un i de l’altre costat del Pirineu, per retrobar-se, fer negocis o arreglar matrimonis", em diu. "I se sap que alguna de les parelles que algú els havia dit que s’havien de casar anaven a aquest indret a dir-se que de cap manera", afegeix. 

En eixir del darrer túnel apareix de cop la imatge de postal de Núria, protagonitzada per l’estany i el santuari (de principis del segle XX, en un estil que alguns qualifiquen de neoromànic). Fem una passejada per caminois entre l’herba ben verda i segada –massa verda i massa segada?– i voregem el llac.

La Núria m’explica que aquesta vall era un indret de pasturatge i de refugi de pastors, i que el santuari estava tancat des de Sant Miquel, el 29 de setembre, quan es donava per acabada la temporada de pasturatge, fins a Sant Pere, el 29 de juny, quan pujaven els ramats. No va ser fins a principis del segle XX, amb l’arribada de l’esquí, que el camí de pujada de Ribes a Núria va esdevenir transitat a ple hivern.

Visitem l’ermita de Sant Gil –patró dels pastors–, de principis del segle XVII, i a continuació una exposició sobre esquís antics (Memòries de neu). Té tot el sentit del món aquesta mostra aquí dalt: a Núria hi ha la segona estació d’esquí més antiga de Catalunya, després de la Molina. Si visiteu la mostra us adonareu de com s’han anat escurçant els esquís amb els anys.

Ens dirigim a l’església. "Vaig tenir la sort de poder escriure La filla de la neu a l’hostatgeria del santuari, en un dels períodes de més intensitat emotiva que he viscut", m’explica la Núria Esponellà. Un cop dins el temple s’atura un moment i comença a cantar el Salve regina. Tot seguit comenta que, tot i l’avenç del laïcisme, encara avui puja gent a demanar a la Mare de Déu de Núria tenir fills: té el do de la fecunditat. Ella coneix una parella que no hi havia manera que es quedessin embarassats fins que van pujar a demanar-ho a la verge de Núria. Van tenir bessonada! 

Pugem a veure la imatge de la Mare de Déu a través del cambril. Aquesta bonica talla romànica ha desaparegut en dues ocasions. En esclatar la guerra civil, el capellà, Bonaventura Carrera, tement que la malmetessin, va substituir-la per una de Sant Joan amb vestits de marededeu, va carregar la marededeu de Núria a la motxilla i emprengué el camí a peu cap a la Cerdanya. Després aniria a Suïssa. Dos anys després d’acabar la contesa bèl·lica la va tornar aquí, ell mateix, tot caminant.

Més endavant, el 1967, la talla de la marededeu va ser segrestada de nou per activistes catalanistes per evitar que fos coronada en un acte organitzat pel règim franquista. El segrest va ser reivindicat per una suposada Comissió de Sacerdots i de Militants d’Acció Catòlica, que supeditava el retorn de la imatge al nomenament de bisbes catalans, el retorn de l’abat Escarré a Catalunya i la dimissió del bisbe Marcelo González. La cerimònia de coronació es va celebrar, amb poc públic i amb una rèplica de la imatge feta de guix. La Guàrdia Civil, amb el suport de la Gendarmeria francesa, rastrejà el Ripollès i la Cerdanya per intentar atrapar aquells "ladrones sacrílegos", en paraules de l’aleshores ministre espanyol d’Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne. La marededeu va ser retornada per Josep Benet al cap de quatre anys. Manuel Castellet i Rosa Anna Felip expliquen tota aquesta història amb detall al llibre Mossèn, ens han pres la marededeu! Han aconseguit saber a quines cases va estar amagada. I no van ser poques!