"–D’arreu m’arriben notícies d’escàndols comesos a Sant Joan... Criatures acabades d’infantar que només de néixer són mortes perquè són fills del pecat, soldats que entren i surten...

–Calúmnies, només calúmnies.

–Quan els gossos lladren, Ingilberga... alguna cosa senten". 

Aquest és un breu diàleg que apareix a la novel·la El monestir proscrit, de Maria Carme Roca. S’hi expliciten les acusacions que patien les monges de Sant Joan de Ripoll –monestir que més endavant es dirà Sant Joan de les Abadesses–. Corria la brama que eren meretrius, parricides...

Aquestes acusacions –en les quals es basà la llegenda del comte Arnau– eren sens dubte exagerades. Van ser esgrimides pel comte Bernat de Besalú, conegut també amb el sobrenom de Tallaferro, per tal que les monges fossin expulsades del monestir. Era una denúncia interessada, esclar. El motiu real –com en tantes ocasions– era de poder. Ell volia quedar-se amb els dominis del monestir de Sant Joan, que eren extensos i ocupaven una zona estratègica.

"La seva bona sintonia amb el papa Benet VIII va afavorir que el papa no dubtés de les acusacions i les expulsés mitjançant una butlla papal", m’explica la Maria Carme Roca.

"Bernat de Besalú no s’avenia gens amb la seva germanastra, l’abadessa del monestir, Ingilberga", subratlla l’escriptora. "Ingilberga! Quin nom, oi? Deu fer segles que no es posa", dic. I aleshores la Maria Carme em recita noms de les abadesses del monestir: Adelaida, Ranlo, Fredeburga... Completament obsolets! "Són noms gots. Al segle XI regien les lleis i els costums dels gots. En aquella època la dona tenia més llibertat. En el matrimoni no estava supeditada al marit. I l’abadessa podia traslladar-se amb el seu cavall o seguici sense haver de donar explicacions a ningú", em comenta la Maria Carme.

Continuant amb els noms, el d’Emma sí que es posa actualment. Emma va ser la primera abadessa d’aquest monestir (i va ser-ho durant uns 45 anys!), que havia fundat el seu pare, el comte Guifré el Pilós. El comte, abans, havia fet un gest similar al fundar el monestir de Santa Maria de Ripoll, que va deixar en mans del seu fill Radulf. Al ser Emma encara una nena, el cenobi va quedar en mans d’un grup de preveres que es van encarregar d’organitzar la comunitat i cuidar la petita.

"Ingilberga era fruit d’una doble infidelitat", explica la Maria Carme. És curiós que se sàpiga un detall com aquest de fa un miler d’anys. "I se sap amb qui van ser infidels la mare i el pare. Va ser filla d’Oliba Cabreta, comte de Cerdanya i Besalú (casat amb Ermengarda d’Empúries) i d’Ingilberga (casada amb Ermemir, vicari de Besora)", revela la Maria Carme. "Aquesta doble infidelitat no era un fet insòlit. Els nobles es casaven –els casaven– per conveniència política o territorial. I, si entre ells sorgia l’amor, doncs magnífic! Però era casualitat. Per això les relacions extramatrimonials i les criatures que en naixien en conseqüència eren habituals", m’explica. Havent nascut d’una doble infidelitat, era millor que la noia visqués desapercebuda "col·locant-la en un convent". Per a qualsevol noble que s’hi hagués volgut casar hauria estat un "casament de segona". "Això sí, va entrar al monestir per la porta gran: va ser abadessa", diu Maria Carme Roca, que va ambientar El monestir proscrit al monestir de Sant Joan de les Abadesses. És una novel·la basada en fets reals, amb alguna petitíssima llicència. Per exemple, s’esmenta un reclinatori. No n’hi havia a l’època de la novel·la –el segle XI–. El mobiliari era escadusser, tot i que als monestirs es gaudia de més comoditats –hi havia latrines, entre altres luxes– que la majoria de la població.

Som ara al claustre d’aquest bell monestir romànic que va ser el primer de Catalunya a acollir monges. És un claustre preciós, de forma trapezoidal. "Aquí al mig, on ara hi ha gespa, hi havia un hort, o potser un jardí", em comenta la Maria Carme. Adossades a una paret del claustre hi ha unes quantes columnes i capitells que resten del claustre del segle XII.

Ens dirigim cap a l’església per veure el davallament de la Creu –el davallament de Crist de la creu després de la seva mort–, una magnífica talla del segle XIII.

Hem d’esperar. S’hi fa un enterrament, però veiem que ja estan fent les paraules de comiat. Mentrestant, la Maria Carme m’explica que durant els primers temps la comunitat d'aquest monestir era doble: masculina i femenina. "I tenien alguna relació entre ells?", li pregunto. "Sí. Es trobaven per celebrar oficis divins", diu. "Se suposa", afegeix. "Portes endins no se sap què passava. Disbauxa? No ho sé. Però pensa que la majoria de monges quan van ser expulsades van triar anar a altres monestirs, com Sant Daniel, a Girona". 

Faig una ullada al recordatori del finat, i diu que té 65 anys. "Avui ens sembla jove", xiuxiuejo a la Maria Carme. "Ingilberga va morir als 72 anys", precisa. "Devia considerar-se una edat molt avançada a l’època medieval". "Sí, l’esperança de vida era molt baixa: morien criatures, morien homes en els combats, morien dones infantant... Però hi havia qui arribava a una edat longeva", em comenta. Les monges, esclar, segur que feien salut, menjant de l’hort i dormint bé.

Encara hi ha una sorpresa: un petit museu amb peces diverses vinculades a la litúrgia. Aquí la Maria Carme Roca m’explica detalls de la vida quotidiana de les monges. A més d’escriptora és historiadora, i ha estudiat a fons el període medieval. "Les monges havien de conèixer bé les Escriptures. Havien de saber llegir i escriure, cosa que la majoria de dones no sabien fer", explica.

Ens acomiadem sota el cobert que hi ha a l’entrada de l’església. Hi ha una escultura de Ponç de Monells. Va ser eclesiàstic català, bisbe de Tortosa i gran impulsor d’aquest monestir, del qual va ser abat al segle XII.

I per què no una escultura d’Emma o d’Indilberga?

Aclaparadora superioritat numèrica dels monestirs masculins a l’època medieval

Mentre uns fan la guerra, d’altres, als monestirs, intenten viure en la pau del Senyor, alhora que, de mica en mica, van repoblant el territori. Això és el que succeeix a Catalunya l’any 1000, quan hi ha vint-i-cinc monestirs escampats arreu de Catalunya. D’aquests vint-i-cinc, només dos acullen dones: Sant Joan de les Abadesses, llavors anomenat Sant Joan de Ripoll o Sant Joan de Ter, i Sant Pere de les Puelles. La superioritat numèrica dels monestirs masculins és aclaparadora.

El de Sant Joan de les Abadesses va ser monestir de monges durant un temps relativament breu, del 887 al 1017. Després que marxessin les monges hi van fer estada diverses comunitats religioses, entre les quals canonges agustinians.