"Cada enrunament era precedit pel tràngol de buidar la casa escollida a fi de lliurar-la despullada a les màquines. Això treia a la llum coses insospitades; els mateixos propietaris, que havien conviscut amb elles anys i panys sense adonar-se’n a força de veure-les, les descobrien aleshores amb estupor. Ara bé, si les troballes van provocar al començament curiositat i especulacions, encara que només fos pel tros de vida de la vila que sovint duien adherida, acabaren per no fer ni fred ni calor als més xafarders, estragats per la rastellera inacabable de rareses".

Aquest és un fragment de la novel·la més llegida de Jesús Moncada, Camí de sirga, que explica el moment en què estaven a punt de tirar a terra, a l’inici de la dècada dels 70, les cases del poble de Mequinensa perquè quedaven afectades per la construcció d’una presa al riu Ebre. Era el final d’un llarg procés que es remuntava a l’any 1958, quan van començar les obres de la presa de Riba-roja. Sense haver avisat ningú del poble!

Algunes cases van quedar negades per l’aigua, però les que no van quedar-hi també van desaparèixer: els seus residents no volien seguir vivint sense la companyia dels qui marxaven, sinó anar al seu costat, a les cases noves que feien a Mequinensa mateix, en un lloc més elevat. La companyia elèctrica Enher oferia 50.000 pessetes a tothom qui enderrocava la casa. Però no tothom es va instal·lar al poble nou. N’hi ha que van marxar a altres municipis, principalment a ciutats (Lleida, Barcelona o Saragossa), i alguns a mines de Bèlgica per continuar treballant del seu ofici (la mineria era la gallina dels ous d’or de Mequinensa).

Però l’antic poble, situat a la confluència del riu Ebre amb el Segre i el Cinca, no va desaparèixer pas del tot. El visito guiat pel director del Museu d’Història de Mequinensa, Javier Rodes. Hi ha una caseta que continua dreta, algunes parets mig enrunades, entre les quals les de la casa de l’escriptor Jesús Moncada, i el paviment d’alguns carrers. "La trama urbana es remunta a l’època musulmana", remarca el Javier quan som al carrer Saragossa, que em fa recordar que, tot i que el català és la llengua habitual, em trobo a Saragossa. Sí, a la província de Saragossa.

Les màquines també van enderrocar l’església, de principis del segle XIX. En queda alguna cosa. Veig alguns bassals al terra del temple. "Fixa’t que el terra de l’església està per sota del nivell del riu, que va créixer molt de cota amb la construcció de la presa", em diu el Javier. Al cap de poc, quan som en una cantonada del carrer de les Pedres, m’assenyala un piló de pedra. Es posava per protegir els edificis del pas dels carros.

El turó que s’alça darrere el poble és coronat pel castell. Bona part del terreny que s’enfila des d’on som ara fins al castell està ple de figues de moro. "Creixen figues de moro fins i tot a la teulada del museu", em diu el Javier. Sí, és una planta invasora. Tot fixant la mirada al castell, m’explica que alguns historiadors diuen que el cognom Moncada, habitual en aquest poble, podria provenir de musulmans conversos que, com a “gest de bona voluntat”, van adoptar el cognom del seu senyor feudal, en aquest cas els Moncada, que eren els senyors del castell de Mequinensa. Aleshores fa una pausa i diu, amb veu més greu: "Els de la companyia elèctrica –ara Endesa- ens van «birlar» el poble... i el castell. Ara és de la seva propietat".

Entrem tot seguit al Museu d’Història de Mequinensa, situat en un edifici del 1929 que va albergar les escoles de Mequinensa. És l’únic gran edifici que queda del poble vell.

Una de les peces estrella del museu és una magnífica rèplica d’un llaüt, a mida petita, que circulava amunt i avall per l'Ebre amb mercaderies, sobretot el carbó que s’extreia de les mines. Per anar riu amunt, aquesta barca era estirada per sirgadors (homes que estiraven una sirga, un tipus de corda) pel camí de sirga, que vorejava el riu, però a partir del 1920 les mules i els matxos van substituir-los. Aquests animals transportaven el carbó a l’interior de les galeries i, quan l'activitat minera es va reduir, van passar a estirar els llaüts. Les bèsties no es van quedar sense feina, doncs. La imatge dels llaüts carregats de carbó amb la singular silueta d’una mula o un matxo va ser durant molts anys ben habitual en aquesta vall (de baixada, esclar, perquè de pujada a l’animal el feien treballar).

M’aturo davant d’una foto d’un partit de futbol a l’antic camp del poble. El terreny és completament ple d’aigua. Les riades inundaven el camp, que incomprensiblement era a tocar de la confluència dels tres rius. S’explica que l’habilitat dels mequinensans per jugar amb un pam d’aigua podia ser un factor important per aconseguir la victòria, i que habitualment hi havia un senyor amb una barqueta que tenia la missió de recollir pilotes. El nou camp de futbol no es va fer gaire lluny del riu... I alguna pilota encara va a parar al Segre! Murmurejo algunes paraules que posen en dubte que els de Mequinensa siguin llestos.

Em criden l’atenció unes fotografies de les Festes de Sant Blas i Santa Àgueda a Mequinensa, amb molta gent disfressada. "Com que durant el franquisme es va prohibir el Carnestoltes, aquí van decidir fer la festa de disfresses un altre dia". En això sí que eren llestos, els de Mequinensa. El poble en pes ha hagut de lluitar molt. En una ocasió, l’any 1967, després de la tragèdia de Ribadelago (el trencament d’una presa que va causar 144 morts) i després de l’aparició d’esquerdes a la presa de Mequinensa, van fer-se manifestacions per exigir solucions. Fins i tot n’hi va haver de dones i nens, ja que la Guàrdia Civil havia dit que els caps de família s’havien de quedar a casa.

El museu també dedica força espai a l’escriptor Jesús Moncada, que va aconseguir bastir un univers literari molt personal, amb el vell poble de Mequinensa com a epicentre de la seva obra. Hi ha uns quants quadres originals de Moncada. Són pintures del riu, del poble, de persones en una taula d’un bar. "En un poble de tradició minera, el bar és molt important", remarca el Javier. Els personatges estan buits per dins: si els treuen la seva llar és com si els haguessin tret una part d'ells mateixos. "Moncada volia ser pintor. Va anar a viure a Barcelona amb l’objectiu de dedicar-se a la pintura compaginant-ho amb la literatura", m’explica en Javier. Es va anar decantant per la literatura. Pere Calders el va animar a escriure en el seu dialecte.

"Amb aquesta ploma Montblanc va escriure Camí de sirga. Escrivia a mà". El museu té una vitrina amb la col·lecció de plomes amb què escrivia Moncada –per a cada llibre en feia servir una de diferent–, a més de pipes, marietes decoratives de diferents mides... Al costat de nombrosos exemplars de Camí de sirga en diferents idiomes. 

M’acomiado del Javier i faig una última passejada per la vora de l’Ebre. Un pescador solitari amb ganes de conversa m’explica que Mequinensa s’ha consolidat com una destinació internacional per a la pesca, especialment del silur, conegut com a peix gat. Van portar-lo del Danubi, i aquí creix més perquè fa calor. "Hi ha silurs que arriben a pesar 120 quilos", em diu. Pescar, fer bicicleta... i sobretot conèixer l’emocionant història del poble són uns quants motius que conviden a visitar Mequinensa. I no deixeu de visitar el Museu de la Mina! Aquí les mines són horitzontals, i això facilitava molt les coses als miners. I ara també al visitant.