A la dècada del 1930, un de cada deu barcelonins era valencià. M’ho explica Julià Guillamon mentre conversem i ens traiem la set –ell amb una aigua de civada i jo amb una orxata– a El Tio Che, la històrica orxateria que va fundar una família alacantina que va arribar a Barcelona amb vaixell fa una pila d’anys. És en un dels epicentres de la rambla del Poblenou, allà on fa cruïlla amb el carrer del Joncar. En aquest indret, a començaments del segle XX hi havia la Font de les Tres Gràcies, que es va reubicar, no sé per què, a la plaça Reial, i hi ha l’actiu teatre L’Aliança del Poblenou. Però l’objectiu de la nostra trobada no és la rambla del Poblenou, sinó un petit barri situat uns carrers cap a ponent, on va viure Julià Guillamon d’infant i d’adolescent, i que és el motiu del llibre que avui ens convoca, que té un títol ben explícit: El barri de la Plata.

D’edificis no gaire alts, de planta baixa i dos pisos, la majoria construïts a finals del segle XIX, el petit barri de la Plata –essencialment un sol carrer, i no pas sencer: és el tram del carrer del Doctor Trueta (abans carrer de Wad-ras) entre els carrers Badajoz i Ciutat de Granada– tenia un percentatge de valencians molt superior al 10% que deia al principi (a l’època en què hi vivia Guillamon). Hi ha diferents teories per explicar el nom de barri de la Plata. Una tesi diu que els boters que hi feien botes per a l’exportació de vins i aiguardents guanyaven força diners. Una altra diu que els treballadors que a començaments dels anys vint van venir a fer el Gran Metro cobraven amb monedes de plata. Darrerament s’ha sabut que la família Bonaplata hi va fer una promoció immobiliària. També podria venir d’aquí.

El llibre El barri de la Plata radiografia el barri als anys 60 i 70. Alhora, és una crònica social de la infantesa i la joventut de la generació dels anys 60, en la qual m’incloc. Tot i ser quatre anys més petit que el Julià, reconec en el que explica uns quants aspectes de la meva infantesa. Com ara aquest: "Era impensable anar un dia a fer el vermut", ja que el pare "ho considerava una despesa innecessària, gairebé un pecat". O la música que entrava a casa seva. Per exemple, els discos de cançons infantils amb lletra de Josep Maria Espinàs i música de Francesc Burrull, algunes de les quals recordo de memòria ("Upali, upali. És hora de llevar-se, s’ha acabat dormir..."). Però a casa Guillamon hi entrava, crec, música més lleugera; nosaltres érem més de clàssica. Un dia va entrar a casa la música de Lluís Llach i em va semblar que ja ens familiaritzàvem amb la "música moderna".

"Trobo que encara hi ha força espais de la meva infantesa, però la gent d’aquí és més crítica que jo i diuen que queda poca cosa de la seva època. També hi ha qui s’ha vist obligat a marxar perquè li han apujat molt el lloguer", comenta Guillamon quan arrenquem a caminar. De seguida ens plantem davant d’un edifici cantoner, amb caràcter, de finals del segle XIX, que va acollir la potent cooperativa La Flor de Maig. "Quan es va obrir com a Ateneu Popular el 1978 va ser una de les icones de la transformació del barri", diu, i recorda que una temporada n’havia tingut la clau i solia venir-hi.

"Es va fer molta pinya al barri. Per exemple, la gent es va agrupar per reivindicar l’institut. Hi havia dues farmàcies, dos forns, una matalasseria, una papereria... Era un barri autèntic. En canvi, el Poblenou era –i encara és, a parer de Guillamon– un veïnat".

Quan passem per davant de l’Escola Voramar, on ell va estudiar, m’explica: "Molts dels meus companys eren nets de valencians. Quan ens preguntàvem entre nosaltres per l’origen dels pares o dels avis ens adonàvem que uns quants havien nascut als mateixos pobles. Per exemple, a Toga, d’on era el meu pare. Toga era un lloc tan remot i desconegut, i encara ho continua sent força, que s’havia de dir sempre tot junt: «Toga, Castellón» O si l’interlocutor tenia alguna idea de geografia valenciana, es deia: «Toga, en la cuenca del río Mijares»". Sí, molts venien de la vall del riu Millars. "Aquesta emigració dels pobles de l’interior de la província de Castelló, que va tenir lloc a finals del segle XIX i principis del XX, anterior a l’emigració murciana i andalusa, és una gran emigració oblidada", subratlla Guillamon. Primer van venir algunes persones i, com que aquí hi havia feina, va haver-hi l’efecte crida. Vaja, com ara amb els pakistanesos, els xinesos o els llatinoamericans.

El barri estava "tancat": a la banda de muntanya hi havia la barrera del tren; a la banda de mar hi havia el mar, esclar; a la banda de Barcelona, la Diagonal encara estava per construir, i a la banda de Badalona, a partir del carrer Espronceda, era una terra incògnita, ningú no hi anava mai. "El metro no va arribar-hi fins als anys 70", m’explica el Julià mentre passem per davant de la sala Ideal –ara s’hi fan exposicions immersives que no deixen ningú indiferent (hi ha entusiastes i detractors; jo soc dels primers)–. A l’època en què Guillamon vivia al barri, aquest espai acollia un cinema. "Rellisquín", se li deia. El nom potser li ve perquè hi havia hagut una pista de patinatge –però no hi ha documentació que ho confirmi– o perquè hi havia una llacuna al costat –a tocar hi passa el carrer Llacuna– i la gent hi relliscava.

 "La meva vocació literària-periodística va néixer en bona part aquí", diu el Julià quan som on hi havia la rotativa de La Vanguardia. "Jo veia els tràilers que arribaven amb bobines de paper... i m’emocionava". La rotativa era al costat de la fàbrica del cànem, que era dels mateixos amos. Aquesta fàbrica és tristament famosa perquè en la postguerra va ser presó.

"Tothom era de classe treballadora quan jo hi vivia. De tota manera, les fàbriques ja anaven a la baixa –diu el Julià–. Era el món de la Revolució Industrial envellit". Hi havia fàbriques que havien tancat, com la del sucre, que dirigia Josep Sunyol –qui va ser president del Barça, assassinat a la serra de Guadarrama a l’inici de la guerra civil–. "Ara la fàbrica del sucre alberga uns lofts de luxe. Els edificis que tenen els maons més ben posats han esdevingut lofts", explica en Julià.

Tot passejant li venen els records de les olors –sobretot les pudors–, que no pot explicar, esclar. Diu que hi havia pudors de les fuites d’amoníac, de les pells que estaven en remull adobant-se... L’olor que més li agradava era la d’una fàbrica de galetes. "Quan enfornaven les galetes a la fàbrica Solsona arribava una flaire exquisida", diu el Julià. També explica que l’impressionava la lluentor que emergia de la foneria Torras. Si s’hi acostava veia una resplendor vermella: semblava l’infern.

 Guillamon recorda que molta gent venia a treballar de fora del barri. Per això, a les nits, era un desert. Ho explica amb detall a El barri de la Plata: "Adolescent, el diumenge al vespre sortia a caminar pel barri, fascinat per aquella desolació: els carrers deserts, les fàbriques tancades, els cotxes recoberts d’una pel·lícula d’humitat de l’antiga maresma. La humitat s’ajuntava amb la pols, amb l’oli i el greix dels tallers de reparacions que tenien els cotxes i els camions aparcats al carrer, dies i dies, a mig arreglar".

"Allà vivíem nosaltres". Em mostra una casa tapiada, a punt per a la demolició. "Hi ha el projecte de fer-hi tres gratacels. Però no s’hi acaben de construir i mentrestant el carrer es va buidant i degradant, seguint el procediment habitual en aquests casos perquè els veïns se n’atipin, marxin i perdin qualsevol dret". Al costat hi havia un trinquet. "M’he passat mitja vida sentint les pilotades d’aquest trinquet i els crits dels jugadors quan salten o s’estiren per abastar la bola" (El barri de la Plata).

Rondar pel barri amb colla era una de les seves activitats de lleure preferides. "Anàvem al cementiri del Poblenou, on hi havia unes quantes tombes trencades", rememora el Julià quan som al passatge Mas de Roda, que ara és de vianants. "També anàvem a la desembocadura del Bogatell –sempre ple d’escuma blanca–, i a la platja", recorda. "Encara hi havia algunes barques de pescadors. Però era ple de runa, ferralla i gats morts".