Al món dels espies la veritat i la mentida esdevenen conceptes equívocs. L’espia traeix confiances i tot sovint diu mentides disfressades de veritats per tal de confondre l’enemic.

A Andreu Martín li rondava pel cap fer una novel·la sobre espionatge. "Sempre havia sentit dir que, durant la Primera Guerra Mundial, Barcelona era un niu d’espies", m’explica. "Vaig descobrir que la Barcelona de l’any 1917 era el lloc i l’any ideal per ambientar-la. Espanya era suposadament neutral però s’inclinava a favor de la causa austrohongaresa, i els empresaris catalans feien negocis amb els aliats", diu Andreu Martín, prolífic escriptor de novel·la negra però també juvenil (Premi Nacional de literatura infantil i juvenil). 

Així va néixer La quarta noia per l’esquerra, novel·la que, tot i que no pretén relatar un fet històric concret, està basada en fets reals. Martín hi fa aparèixer la famosa espia Mata Hari ("Resulta molt sospitós que fos famosa i espia al mateix temps", comenta), que va estar a Barcelona i va tenir una relació amb el senador de la Unió Federal Nacionalista Republicana, Emili Junoy, i d’altres com el Caramba o una francesa que actuava com a espia a Madrid, que es deia Marthe Richard i tenia el nom clau d'Alouette. 

"El 1917, a Barcelona, va passar de tot–, diu Martín–. A més de l’espionitis, que feia veure espies per tot arreu, l’exèrcit s’estava revolucionant –amb les juntes de defensa– i l’Assemblea de Parlamentaris tractava de posar-ho tot a lloc–, explica–. El servei secret alemany aprofitava el moviment anarquista per boicotejar les fàbriques que treballaven amb els aliats (els laboratoris farmacèutics alemanys no van tenir cap mena de problema)–, diu–. A més, es va organitzar una vaga general d’obrers que volia ser tan decisiva com la Setmana Tràgica del 1909, però va ser reprimida per l’exèrcit i va ser un fracàs. Alguns diaris la van ridiculitzar batejant-la com a Setmana Còmica". A la novel·la se’n parla, de la Setmana Còmica, però no es diu aquesta etiqueta. "Ho vaig desestimar, perquè això es va dir després, no pas durant els fets", diu Andreu Martín.

La premsa i els mitjans de transport són alguns dels aspectes que han canviat extraordinàriament al llarg de l'últim segle. Andreu Martín dibuixa amb precisió com eren a la Barcelona del 1917. Quant a la premsa, en recorda l’edició de tarda dels diaris i el fet que els infants en venguessin al carrer. "Hi ha nens que venen diaris i criden: «El Noticiero Universal, el Sieeero. Los que se enriquecen con las guerras, ¿quién se enriquece con las guerras, señor? Compre el Sieeeero, Noticiero Universal". (La quarta noia per l’esquerra). Quant als mitjans de transport, els automòbils començaven a fer-se un lloc entre molts altres: "Espectaculars tramvies de color groc amb l’anunci de Calisay, cotxes d’airosos cavalls, carros de traginers amb perxerons pesats i ensopits, uns quants vehicles sense cavalls d’aquests que ara en diuen automòbils, camions que trontollen, alguna moto estrepitosa, motors que exploten amb detonacions espantoses, botzines que no paren d’exigir respecte, i moltes, moltes, moltíssimes bicicletes". (La quarta noia per l’esquerra)

Comentem aquests i molts altres canvis tot passejant per l’avinguda del Paral·lel, mentre veiem passar un patinet elèctric a gran velocitat. És en aquesta avinguda on està ambientada bona part de la novel·la. L’any 1917 hi havia una alta concentració de sales de teatre, de cabarets i fins i tot de cinemes. Fem parada davant d’El Molino, que va arribar a ser el més famós dels teatres del Paral·lel, i que al llarg del seu segle llarg d’existència ha tingut molts alts i baixos, i també davant de la Sala Bagdad, que havia estat la seu del music hall Pompeya. "Un oncle meu hi tocava el bandoneó; el seu pare era l’encarregat del music hall quan va haver-hi un atemptat mortal l’any 1920. Va esclatar-hi una bomba. L’atemptat es va atribuir als anarquistes, però l’autor va ser Inocencio Feced, confident de la policia que també va participar en l’assassinat d'El Noi del Sucre. Tot això ho va recollir Andreu Martín a la seva novel·la Cabaret Pompeya. 

Martín em proposa visitar Sant Pau del Camp, una joia del romànic, força desconeguda, que es troba a tocar de l’avinguda del Paral·lel. No surt a la novel·la, però per a ell és un lloc molt significatiu: va formar part d’un grup de minyons escoltes que hi tenia la seu i va fer teatre. Un dels atractius és el claustre. Ens entretenim una estona observant les diferències dels arcs lobulats: n’hi ha de tres i de cinc lòbuls per cada arcada. I dels capitells: n’hi ha de dimensions diferents, la majoria amb motius vegetals i alguns amb animals fantàstics.

Acabem la ruta al mític Cafè Espanyol, un dels locals més antics del Paral·lel que continua obert, tot i que més petit, com a cafè restaurant (on, per cert, s’hi menja bé). Andreu Martín el fa sortir a la novel·la: "No hi ha millor amagatall per a dos homes que volen passar desapercebuts que el caos d’una multitud heterogènia i formiguejant, i no hi ha aglomeració més plural, variada i movedissa que el Café Español del Paral·lel a totes hores". (La quarta noia per l’esquerra)

En aquest cafè conversem animadament sobre el món dels espies. De sobte, Martín em sobta: "Aquells dos homes de la taula d’allà, qui ens diu que no són un espia i la seva víctima?–, diu–. D’espies, n’hi ha hagut sempre", afegeix, i recorda l’episodi en què Moisès va enviar dotze espies a la terra de Canaan. 

Qui no s’ha sentit mai espiat?