Així que es va acabar la Guerra Civil, la gran escassetat de materials va fer que alguns elements bèl·lics que els soldats havien abandonat durant la retirada a la vall de Camprodon es reaprofitessin i se'ls donés un ús ben diferent. Així, per exemple, a falta de varetes de ferro per fer els encofrats, hi havia gent de la vall que agafava els fusells inservibles per posar-los dins del ciment. Quan s’han rehabilitat alguns edificis han aparegut aquests fusells en balcons, llindes de finestres i parets d’unes quantes cases. 

 A l’exposició permanent sobre la retirada republicana que hi ha a l’Espai Cultural Cal Marquès de Camprodon s'hi poden veure unes quantes d’aquestes peces reaprofitades. I un munt de coses que els soldats i els civils van abandonar: llaunes de conserva, culleres, ganivets, forquilles, elements d’una farmaciola, nanses de maletes –si tiraven la maleta, volia dir que ja no tenien forces per continuar la ruta–..., a més de material bèl·lic. "Es calcula que unes 100.000 persones van fugir cap a França per aquesta zona del Ripollès l’hivern del 1939", em diu Lluís Bassaganya, l’artífex d’aquesta exposició, resultat de milers d’hores de caminar per la muntanya i d’investigació, dutes a terme per ell mateix i per Christophe Bartre.

Quan Bassaganya, l’any 2015, va exposar part d’aquest material va ser incomprensiblement detingut  per la Guàrdia Civil en el marc d’una operació de tràfic d’armes. També va ser detingut Alejandro Cuadrado, que va participar en la iniciativa. El seu delicte havia estat recollir objectes de tota mena entre Camprodon i Prats de Molló, guardar-los i mostrar-los gratuïtament. "Ens demanaven un munt d’anys de presó. Al final vam pactar 22 mesos de presó, tot i que no hi hem hagut d’anar, i cinc anys sense permís d’armes, que soc caçador", m’explica en Lluís. Malgrat això, al cap d’uns anys, l’exposició s’ha pogut reprendre.

"–Però com és que em portes una granada a casa?! –exclamo jo.

Sortim. La deixem a terra al mig de l’era. Com em dus una granada a casa, beneita? Si aquestes muntanyes en són infestades, de trossos de fusells i de bales i de granades. A quants metres arriba l’explosió d’una granada? Cinc, sis, set? Ens apartem.

–No em duguis mai més res així! –li dic. Sense veure a venir les caixes i caixes de granades, i pistoles, i fusells, i bales, i morters i fins a trossos de metralladora que en els anys que venen em guardarà per tot arreu".

 Aquest és un petit fragment de Canto jo i la muntanya balla, el llibre d’Irene Solà ambientat en aquesta vall, que parla precisament, entre altres coses, de la petjada que hi va deixar la retirada.

Vet aquí un altre fragment del llibre: "Aquest és el camí de la retirada. Per on van fugir els republicans. Civils i soldats. Cap a França. Avui fa un matí humit. Respiro ben fort perquè m’arribi fins al fons de tot dels pulmons aquest aire tan net, i tan moll i tan pur de muntanya. Aquesta aroma de terra i d’arbre i de matí. No m’estranya que sigui més bona, la gent aquí dalt, més autèntica, més humana, si respiren cada dia aquest aire. I beuen aigua d’aquest riu. I contemplen cada dia la bellesa que fa mal a l’ànima d’aquestes muntanyes mitològiques". (Canto jo...).

 El llibre posa de manifest el coneixement que ha tingut sempre la gent de muntanya del temps meteorològic (sense necessitat d’aparells): "En Tomàs Molina diu que nevarà. Avui. Jo dic que no nevarà. Quan ha de nevar ho sé, perquè la llum és blanca. Quan ha de ploure la llum és grisa, d’un gris platejat. La llum grisa i la llum blanca es comencen a veure gairebé un dia abans. Segons la intensitat, saps quanta estona falta perquè plogui o nevi". (Canto jo...).

 Per això no sorprèn que treballar a la fàbrica de galetes tingués ben poca consideració. "Que el meu pare treballava a la fàbrica de galetes! No havia agafat mai una forca. No sap fer res!" (Canto jo...).

He quedat a Camprodon amb Margarida (Mita) Casacuberta, investigadora en literatura contemporània de la Universitat de Girona, que va ser membre del jurat que va premiar –per unanimitat– el llibre Canto jo i la muntanya balla amb el Premi Llibres Anagrama de Novel·la.

En acabar la visita a l’exposició, abans d’iniciar una passejada, em mostra un llibre esplèndid, molt singular, que m’ha dut expressament: Here, de Richard McGuire. És una novel·la gràfica que explica tot el que passa en un mateix lloc, des de mil·lennis enrere fins avui. "Això és el que ha fet Irene Solà al llibre –em diu–. Explorar a fons aquesta vall, des que se’n té memòria". Casacuberta destaca com un dels atractius de la novel·la la diversitat de personatges que hi surten, com els núvols, els bolets, els animals, els fantasmes i els éssers mitològics. I que la veu dels animals i de les dones hi té un protagonisme especial. Aquest és un llibre radicalment feminista. "I que no m’estimava prou, com, de fet, no estima prou cap home". (Canto jo...).

"És trist, però la muntanya em fa basarda –diu la Margarida, i em sorprèn–. A la muntanya et sents molt petit", diu. Potser aquesta percepció també té a veure amb la guerra. "El meu avi matern, que havia participat a la guerra, al bàndol republicà, explicava que s’havia fet passar per mort i que s’havia enfilat a un carro de morts per fugir-ne. Era un home molt feréstec, que se m’emportava a la muntanya a caminar. Crec que no tenia en compte que anava amb una nena petita", recorda.

Però la temença a la muntanya de la Margarida també li ve dels volcans. "Quan jo tenia 7 anys vaig veure una erupció volcànica a la televisió que em va impactar. A l’escola ens explicaven sovint que Olot –on jo vivia– està envoltada de volcans. Aleshores vaig decidir que aniria a viure a Barcelona, on no hi ha muntanyes", em diu. "I hi vas anar?", li pregunto. "Sí, sí, de més gran. Encara hi visc –em respon–. Quan fa uns anys hi va haver una erupció del volcà de La Palma vaig lligar caps: aquella erupció que havia vist a la televisió, encara en blanc i negre, era sens dubte el de l’illa de La Palma del 1971".

Els pares i els avis de la Margarida, que eren de pagès, li explicaven contes, la majoria de por; com algunes de les històries de l'obra de Solà, que li són familiars. "Aquelles històries de la vora del foc sempre acabaven amb algun element de màgia blanca, aparicions de l’infern, llums que corrien a la nit per les muntanyes, bruixes, dones d’aigua i follets. Totes tenien un contingut moral, com la d’un capellà que feia aparèixer l’infern als hereus baliga-balaga que tornaven de la fira", explica la Margarida.

"Alguns han retret al llibre que tingui alguna part en castellà, però jo no hi veig cap problema", em diu. Acabem la caminada passant pel magnífic pont sobre el riu –el que apareix a les capses de galetes Birba–, que s’esmenta al llibre: "Yo le pregunté a un señor, con un bigote, en el pueblo, quién había construido el río, y me dijo que Dios. Luego le pregunté al señor que quién había construido el puente, y me dijo, el diable. El diable es el diablo. Y yo le dije, pues qué puentos tan bonitos hace el diable".