Avui fa exactament 88 anys que l’església parroquial de Sant Pere i Sant Pau de Canet de Mar va ser incendiada i va esfondrar-se’n part del sostre. El 21 de juliol del 1936 uns anarquistes van cremar-la amb l’ajuda d’un grup de milicians de Badalona. No hi ha cap fotografia que testimoniï el que va passar. Se sap que el transsepte va desplomar-se. "Van fer tancar portes i finestres de totes les cases de l’entorn", m’explica Toni Cruanyes, periodista, presentador del Telenotícies de TV3.

El seu avi, però, no va poder evitar la temptació d’entrellucar a través de les escletxes dels porticons per veure el tristíssim espectacle. M’ho relata el Toni des d’una de les taules exteriors del bar de la plaça de davant l’església. El seu avi residia en aquesta plaça, que té el nom de Macià, un Macià que no té a veure amb qui va ser president de la Generalitat. "Veus aquest edifici de l’esquerra de l’església? –em diu–. Anem-hi!. És l’escola dels maristes, dels hermanos, on el besavi estudiava. "Als inicis de la guerra van tancar-hi els homes del poble considerats de dretes. Al besavi, com que era propietari d’un taller i un home d’ordre, també el van tancar. Van agafar un grapat d’aquests homes i els van matar. Al besavi, per sort, no. Al cap d’unes setmanes va poder sortir-ne. Però el van anul·lar. Durant els tres anys de la Guerra Civil va estar tancat a casa per por de ser reconegut o provocar alguna denúncia en contra d’ell. Els primers mesos fins i tot dormia vestit, convençut que el vindrien a buscar qualsevol nit. I és que vivia just davant del local del Comitè de Guerra. La besàvia s’encarregava de la intendència. I l’avi d’en Toni, l’Antònio, que era un infant, i els seus amics, es van convertir en veritables nens de carrer. L’Antònio va viure experiències dures: el 1940 van demanar al seu pare que, pels seus coneixements (era lampista), obrís els taüts folrats de zinc que les autoritats republicanes havien omplert de cadàvers sense posar-hi el nom. I l’Antònio va ajudar-lo a fer-ho amb les eines de lampista. Tot això ho explica Toni Cruanyes a La vall de la llum, un homenatge al seu avi. De fet, l’avi tenia escrites força notes. "Ell no ens ho deia, que estava escrivint les memòries; ho vam saber quan ens va demanar com guardar el text a l’ordinador", explica el Toni. "No era gaire d’explicar coses, i menys emocions, però tot li interessava; per això, gaudia fent arbres genealògics d’altres famílies. Tenia poca relació amb els nets –era cosa de les dones–; crec que només em va agafar en braços el dia del bateig", diu el Toni. Era previsor i meticulós: com que pensava que la dona el sobreviuria li va deixar escrits els comptes corrents del banc, les mides de les esqueles i el telèfon dels diaris on volia que es publiquessin. Era d’allò més viatjat i llegit. "Li vaig regalar Cien años de soledad, de García Márquez. No només l’havia llegit sinó que va començar a recitar el principi de memòria". Tenia algunes contradiccions (com tothom): al taller feia una compatibilitat amb caixa B per defraudar la hisenda espanyola franquista. Però no escatimava recursos propis per sufragar activitats socials del poble i va ser molt escrupolós amb la gestió de les arques municipals –va ser alcalde de Canet–. Estimava la natura i els animals i, alhora, gaudia de la cacera.

A la placeta que hi ha darrere l’església hi ha un teatre dissenyat per Rafael Masó. El Toni m’explica que inicialment era la seu d’una cooperativa de consum i que durant força anys va ser lloc d’assaig i residència de la companyia teatral Els Comediants. Vivien aquí de manera comunal. Estenien els preservatius fets servir. Els reaprofitaven! Els avis del Toni, de moral conservadora, que residien en una de les cases del costat, estaven escandalitzats. Em sorprèn veure l’accent obert al rètol («Teatre Odèon»), ja que imagino que el nom ve del Théâtre de l’Odéon de París. Al costat hi llegeixo: "Plaça de l’esglesia", sense accent. A Canet posen els accents com qui posa sal, cau on cau?, em pregunto.

Caminem per un carrer que té el paviment fet de còdols (pips, en diuen aquí; en Toni no sap d’on ve aquest nom). I anem a la riera, l’espina dorsal del poble, que ens du fins al mar. Avui està ben engrescat. El vent ha generat un munt de cabretes. El Toni em recorda la terralada del 1923, en què va morir un pescador de Canet i uns quants més del rodal. «Per ajudar les vídues i els fills dels finats, els mariners, a peu descalç, van recórrer els pobles de la comarca amb una vela estesa on la gent deixava menjar, diners i records», llegireu a La vall de la llum.

A la riera La Trinca feia petits espectacles improvisats per entretenir els turistes. Els canetencs es van adonar que els sortia més a compte distreure els turistes unes hores que treballar tot el dia a la fàbrica. Però aquest canvi de feina no era ben vist pels conservadors del poble, que consideraven que dedicar-se a la faràndula no era treballar.

Hi ha una notable concentració d’edificis modernistes a la riera. Hi destaca la Casa Museu Domènech i Montaner, situada de fet a l’encreuament de les dues rieres principals.

Després de visitar aquesta casa ens animem a pujar per una llarga avinguda fins al santuari de la Misericòrdia, situat en un parc dissenyat per un altre dels grans del modernisme: Puig i Cadafalach. Em sorprèn veure-hi una màquina expenedora –com una de begudes– de ciris de diferents mides.

"El turisme no ha «funcionat» tan bé com en altres llocs. Però vist amb perspectiva, això potser ha estat una sort", comenta el Toni quan tornem al nucli del poble. Canet manté un encant que el temps no ha esborrat.