Com els tens ordenats, els llibres, a la biblioteca de casa teva? Per ordre alfabètic d’autors? Per ordre alfabètic de títols? (per cert, t’has fixat que normalment el nom de l’autor i del títol es llegeix de baix a dalt, però n’hi ha alguns –una petita minoria– que van a contracorrent, i cal llegir-los de dalt a baix? Per categories? (ficció, no-ficció, ciència-ficció, assaig, poesia...?) I dins de cada categoria, per ordre alfabètic? Pel color del llom? Per les seves mides, de grans a petits? Cronològicament? (per data de publicació)? Per idiomes? Ah! I reserves un prestatge per als que tenen un significat especial, per als que consideres rellegibles? Per temes? (complicat, oi? Si tens una zona de "mars i oceans", i una altra d’"animals", és clar que les balenes i els dofins aniran amb els animals, però potser tindràs la temptació de posar-los amb els "mars i els oceans").
Conversem sobre aquest tema poc profund amb la Sílvia Soler, asseguts en un banc de l’era de la magnífica masia Can Lleonart, d’Alella, terra de modernisme i de bon vi. A Alella és on està ambientada bona part de la seva novel·la El fibló.

La Sílvia viu a Badalona des de fa una pila d’anys. Li agrada mirar nord enllà –cap a l’Empordà, on va néixer–, i, més a prop, cap al Maresme, on "el paisatge és tranquil, assequible i familiar; hi ha mar i muntanya: és un bon resum del país", diu. M’ha citat en aquesta masia de l’entrada del centre d’Alella, des del sud, situada a la confluència de les dues rieres principals del poble. Destaca la façana de motius esgrafiats –no hi falta el rellotge de sol– i el coronament ondulat. Ara és un centre cultural. Llegeixo el nom de la plaça del davant de la masia: l’han rebatejat com a Lleonard. N’és ple, el nomenclàtor de Catalunya, de noms que han estat modificats. En més d'un municipi he vist escrit "carrer de Santiago Rossinyol" (el nom correcte és Santiago Rusiñol). 
Torno, però, a la temàtica de l’ordre dels llibres d’una biblioteca, perquè un dels moments divertits d’El fibló és quan una de les protagonistes, tot buidant la biblioteca dels pares, s’adona que la van ordenar per temes: "I aleshores, davant de l’estesa de títols, vaig començar a lligar caps. Madame Bovary, La Regenta, El despertar. Tres dones adúlteres. Un home i dues dones era un títol prou explícit i en recordava l’argument, com també recordava el de la novel·la de Kundera, encara que fos a grans trets. Només em va caldre buscar informació sobre Effie Briest –una novel·la inspirada en un cas real d’infidelitat que va acabar en un duel mortal– per descobrir que la paraula clau que mantenia aquells volums units en un mateix prestatge era adulteri" podreu llegir a El fibló. (...). "Vaig decidir anar anotant en una llibreta els temes que em semblava que dominaven a cada prestatge: família, casa, germans, infidelitat, suïcidi. Era com si estigués dibuixant una mena de mapa del tresor".
"Quan vaig escriure El fibló no feia gaire que havia buidat la casa de la meva mare. Buidar-ne la biblioteca va ser per a mi el més emocionant. Vam repartir els llibres entre els germans. Unes quantes novel·les tenien subratllat el mateix paràgraf que jo hauria marcat! N’hi ha moltes que la mare havia dedicat al meu pare... Es regalaven llibres entre ells". Que bonic!
Iniciem una passejada pel nucli d’Alella, d’edificacions d’èpoques ben diverses. Hi ha modernisme i fins i tot racionalisme. D’aquest estil són les escoles Fabra, que van ser dissenyades per Josep Goday. Són precioses les lletres «Escoles Fabra» que s’han conservat a la façana, amb una tipografia que a l’època devia ser ben moderna.
Mentre caminem faig una pregunta "fàcil" a la Sílvia, però em plau fer-l'hi. "Fins a quin punt és autobiogràfica, El fibló?" "Cap de les novel·les que he escrit són autobiogràfiques, però totes parlen de temes que m’interessen –diu–. Vaig quedar òrfena força jove. Els tres germans vam fer molta pinya", comenta. "Un cop publicada, vaig pensar que potser no hauria d’haver creat El fibló amb tres germans, perquè tothom em pregunta si és autobiogràfica". La novel·la versa sobre tres germans adults que, per diferents circumstàncies, decideixen conviure de nou a la casa familiar que han heretat a Alella.
El dol és un dels principals motius d’El fibló, i de l’obra de Soler. "Vaig començar a escriure amb una mica d’intenció literària quan tenia vint anys i tot just s’acabava de morir el pare". Va morir d’un tumor cerebral. Precisament el germà de la Sílvia, Toni Soler, va publicar el mateix any que sortia El fibló l’obra El tumor, sobre el dol per la mort del pare que ell va fer uns quants anys més tard. "M’interessava aprofundir en el sentiment de pèrdua, en les absències familiars, en el llegat dels pares i avis. Després de tant de temps de pensar-hi i escriure, només he arribat a un parell de conclusions: els nostres morts formen part de la nostra família mentre els recordem i, pel que fa al dol, no hi ha instruccions ni receptes: cadascú l’ha de viure com pot i vol. Jo m’he esforçat molt per transformar la nostàlgia en un sentiment menys rabiós i més dolç", diu la Sílvia. "Soc molt vital i no he deixat que la mort em prengui les ganes de viure".
Quan ens acomiadem em recomana veure amb el cotxe més cases modernistes riera amunt. "Però vigila, perquè jo he estat a punt d’estimbar-me admirant-les!" I, com si em volgués confessar un secret, abaixa el to de veu per dir-me una passió que comparteixo (pel que fa a mi, lògica, essent el meu pare arquitecte). "M’encanten les cases! Són molt més que quatre parets. Fins i tot somio que visc en cases que no són la meva. Una de les més somiades per mi està envoltada de galeries i amb la façana en corba". I em revela que els seus fills, quan li han de fer un regal, trien llibres en què a la portada hi ha una foto d’una casa o té un títol d’una casa. Saben que és un regal "segur".