El llegat dels jueus a la nostra cultura és extensíssim i d’un gran valor. I molt present en la nostra quotidianitat. «Els jueus feien escudella barrejada - adafina, se’n diu-. La preparaven els divendres per no haver de cuinar durant el sàbat, el seu dia de descans», em diu l’escriptor Martí Gironell. «Doncs la nostra escudella i carn d’olla neix d’aquesta recepta», assegura. «D’altra banda, el ritual de rentar-se les mans que fem cada vegada abans de menjar també és d’origen jueu. És cert que és una mesura higiènica que altres cultures també duen a terme. Però el més probable és que nosaltres l’haguem incorporat dels jueus», diu en Martí. «Els jueus es netejaven les mans amb aigua per eliminar tota mena d’impureses, tan les físiques com les de l’ànima», afegeix. «I el detall de regalar el julivert quan compres peix en una peixateria....». «També ve dels jueus?». «Sí, sí, el julivert era un condiment essencial en la seva cuina», diu. «Quan se’ls va començar a perseguir, per evitar ser «descoberts», regalaven julivert; així «demostraven» que no el necessitaven per elaborar els seus àpats», m’explica Martí Gironell. «I fer dissabte també ve dels jueus, oi?». «Sí». Com deia, dissabte és el seu dia de descans. No sé si netejar a fons la llar -fer dissabte- es pot dir descans...

«Som més jueus del que ens puguem imaginar», sentencia Gironell.

Bona part d’aquests elements apareixen a «El pont dels jueus», l’ «opera prima» de Martí Gironell, ambientada a Besalú i a l’època en què els jueus comencen a perdre tots els privilegis: l’església catòlica els veu com una competència a abatre. «El pont dels jueus» és un viatge al Besalú medieval, on hi havia jueus i cristians, i tenien bona relació. Hi havia parelles «mixtes», negocis compartits... No serà fins a principis del segle XVI que això comença a ser mal vist. 

De pare fuster, en Martí ja feia de guia turístic, aquí, a Besalú, als 14 anys. Ui, ara no es permetria en una edat tan tendra! Tenia curiositat per conèixer la història del bell pont sobre el Fluvià del seu poble. 

«D’informació del pont només hi havia una línia en un llibre. «Vull saber com era l’època en què es va construir el pont, i com es va construir», em deia a mi mateix. I així va anar-se gestant «El pont dels jueus»», un llibre de ficció. Però com diu Umberto Eco, la ficció és una de les grans eines per explicar la realitat.

Martí Gironell és devot d’Umberto Eco. També de Ken Follet, Noah Gordon..., entre d’altres autors de novel·la històrica. «També m’agrada molt Toni Morrison, entre d’altres coses per com explica la marginalitat d’una dona americana», revela Gironell. 

«El primer pont era romànic. La primera documentació que se’n té és de l’any 1075. El pont s’ha anat reformant i refent a causa d’inundacions, necessitats de defensa...», m’explica en Martí quan som sota la porta caladissa, situada a la torre central del pont. L’any 1315, degut a una fortíssima riuada, el pont va quedar destruït, i va ser reconstruït gràcies a l’impost que va establir Jaume II. Ho explica amb detall «El pont dels jueus»: «Acabem de rebre el privilegi reial del rei En Jaume II per reconstruir el pont. Ja sabeu que cal actuar-hi de seguida després del seguit de desgràcies que ha patit: terratrèmols i riuades i alguna inoportuna crescuda del Fluvià que ha fet més mal que bé a una estructura que ja està molt perjudicada. El pont és un element bàsic per al bon funcionament de la vila i el bon rei En Jaume ha reconegut el dret de refer el pont i ha concedit a Besalú el poder de recaptar els impostos reials» («El pont dels jueus»). El pont també es va adequar -i malmetre, en part- perquè hi pogués passar maquinària -en èpoques en què no hi havia cap sensibilitat per a la preservació del patrimoni-, i durant la guerra civil es va mig derruir.

«Veus que cada pilar està construït sobre una roca que hi ha al riu? Al peu de cada pilar les pedres es van amuntegant», subratlla en Martí. «Això fa el pont molt sòlid». Un altre element interessant que m’indica dels pilars és que tenen forma de proa. «D’aquesta manera tallen l’aigua. Tallamars, se’n diuen, d’aquestes proes de pedra».

A l’època medieval el pont era un element defensiu: tothom qui passava era vist des del castell. A més, proporcionava uns ingressos: per passar calia pagar, tant si s’anava amb un carro ben carregat o amb les mans buides. Alguns evitaven el pont i s’enfilaven per les muntanyes, però això era complicat i suposava un perill.

En Martí coneix tots els racons del Besalú medieval i em du als llocs on passen les principals escenes d’ «El pont dels jueus». Hi ha llocs en què va inventar el que hi passava. Per exemple, a la Muralla del Portalet, a la novel·la hi va ubicar un bordell (que a la realitat no hi era). Gironell també va fer servir a la novel·la els noms dels carrers actuals, per ajudar a situar millor l’acció, tret del de Rocafort, que ja existia. I va incorporar-hi la llegenda de la menorà, el canelobre sagrat de set braços, que succeeix molt abans de l’època en què està ambientada la novel·la.

«L’un no s’entén sense l’altre; abans d’entrar a la sinagoga t’havies de purificar a la micvé », em diu quan entrem al que queda d’aquests dos edificis públics més importants del call, la sinagoga -construïda gràcies al privilegi que va atorgar als jueus el rei Jaume I (un altre cop un rei!)- i la micvé, sala subterrània descoberta a la dècada de 1960 (quan es va descobrir es va pensar que molt a prop hi deuria haver les restes de la sinagoga, i així va ser). Gironell descriu la micvé amb tot detall al llibre: «Són els banys de purificació per tornar a néixer, per renovar-se. Aquí hi fem la neteja espiritual del nostre cos. Ens submergim en aquestes aigües per rentar cos i ànima de les impureses. Segons la tradició, l’aigua del micvé ha de venir d’una font natural. Del mar o del riu, d’una deu, de la pluja, neu o glaç fos però mai s’ha de permetre que l’aigua quedi estancada».

La sinagoga i la micvé eren el principal lloc de trobada de la vintena de famílies jueves que van viure a Besalú des del segle IX fins el 1436. Van marxar, doncs, abans de la seva expulsió d’Espanya, el 1492.

Ens endinsem per un carreró, i en Martí m’assenyala un mur que no trobo que tingui res d’especial. De seguida m’explica perquè m’hi ha dut. «Fins aquí arribava el pont», diu. «Abans el pont era molt més llarg».

«Passeu per l’ombra, que si no quedareu escalivats», diu en Martí a un nombrós grup de parelles més grans que jo (i encara més grans que en Martí) que visiten Besalú. Una dona vestida de blanc reconeix el meu guia i li diu que té pendent rellegir «El pont dels jueus».

«Veus aquest forat?. Aquí es guardava la mezuzà». Som al carrer del Pont Vell. «Els jueus col·loquen la mezuzà en una escletxa a la dreta de la porta de casa seva. És una caixeta que conté un petit pergamí enrotllat d’esquerra a dreta perquè quan es desenrotlli s’hi pugui llegir: SH-A-D-A-Y, que vol dir «Totpoderós», i totes les persones que la toquin quan entren a una casa quedin beneïdes». («El pont dels jueus»).

Tornem de nou en aquest magnífic braç de pedra enganxat al nucli de Besalú que és el pont. No és estrany que la part medieval del pont és la que ha resistit més la força del riu. Les riuades han estat una constant, a Besalú. N’hi ha hagut de fortíssimes. «Jo conec gent que m’explica que ha tocat aigua des d’aquí dalt del pont». I l’alçada és considerable! Els besaluencs temen la tardor perquè és l’època forta de riuades. Hi ha tardors de grans aiguats i n’hi ha de pluja escassa. La dita ja ho diu: «el setembre s’emporta els ponts o asseca les fonts».