«Nena, vas cinquanta anys tard. Ha mort tothom. Ningú en vol parlar», em deien. «I encara em feien venir més ganes d’investigar!», em comenta Marta Pasqual, autora d’El malaventurat senyor Clauss, la seva opera prima, que reconstrueix de manera ficcionada la història d’un espia d’origen alemany retingut a Caldes de Malavella l’any 1944. «Vaig tenir la sort d’anar a petar a un savi, Antoni Vilà, a qui li dec el llibre. Em va començar a treure carpetes, que em van permetre estirar alguns fils. Em va presentar descendents de persones que havien conegut Luis Clauss [el protagonista del llibre]. També vaig fer recerca a l’Arxiu Històric de Girona», m’explica. «Una de les meves fonts principals va ser una senyora gran amb Alzheimer. Li vaig ensenyar una foto d’una filla de Clauss i immediatament se li van il·luminar els ulls, i va començar a explicar moltes coses d’aquella època».

Trobo original el fet que, en aquest llibre, l’autora revela interioritats de com l’ha fet. Diu, per exemple, com va determinar iniciar-lo: «El dia que, finalment, vaig decidir que m’hi havia de posar me n’anava de viatge de final de curs amb els alumnes». Explica que s’havia de llevar de matinada. Estava convençuda que «hauria d’assumir la vergonya de trobar-me quaranta-vuit adolescents ja asseguts a l’autobús esperant l’única professora que havia fet tard». Però va arribar a l’hora. Diu que això la va animar a fer el llibre, ja que va veure que era capaç de vèncer la mandra i el cansament, i enfrontar-se a la temible procrastinació.

Una altra curiositat: aquesta novel·la va reposar dos anys al calaix. «Quan ho vaig rellegir tot, ja no vaig ser capaç de distingir les parts que eren reals de les fictícies. Tot es barrejava. Demano disculpes a la veritat, però la literatura té aquestes coses i jo, és clar, no soc ningú per oposar-m’hi», podreu llegir al llibre.

El malaventurat senyor Clauss va néixer de la vinculació de l’autora amb Caldes de Malavella, on feia de professora de literatura a l’institut: «Havia llegit un parell d’articles que parlaven d’uns alemanys, espies nazis, que havien viscut a Caldes al final de la Segona Guerra Mundial. Vaig intentar convèncer els alumnes que en fessin un treball de recerca, però no me’n vaig sortir. "I si el faig jo?", vaig pensar».

Hem quedat en un dels balnearis de Caldes per rememorar aquells fets. No pas el que va acollir els espies nazis –va ser el balneari Soler, enderrocat l’any 1975–, sinó el Vichy, plenament actiu, situat en un impressionant edifici modernista amb elements arabitzants. «Recordo que la meva besàvia hi venia a fer estades de repòs», em diu la Marta. Prenem un cafè en una de les sales del balneari, al costat d’un piano de cua. M’imagino un oficial nazi tocant-lo amb gran sensibilitat.

Com el nom de la població indica, Caldes és terra d’aigües termals. Se n’ha tret partit des de l’època romana. Queden alguns vestigis d’aquelles primeres instal·lacions. Els balnearis, creats gràcies a les aigües termals, han portat aquí gent de tota mena. Han fet de Caldes un poble acollidor, malgrat el nom mala vella (una perversa senyora feudal que vivia en un indret màgic, entre l’ermita de Sant Maurici i el castell del poble).

«I què hi feien espies nazis a Caldes?», pregunto a la Marta. «El govern espanyol va firmar un acord de cooperació amb els Estats Units i la Gran Bretanya que exigia desmantellar la xarxa d’espionatge alemany que hi havia a Espanya i expulsar-ne els agents. Per evitar que fossin repatriats a Alemanya i jutjats va decidir traslladar a Caldes uns quants espies que apareixien en una llista elaborada pels aliats, entre els quals el protagonista de la novel·la», detalla. «Els espies estaven aquí, a Caldes, en règim de confinament. No podien sortir dels límits del poble, però en realitat feien una vida molt lliure».

La Marta m’explica que, a les seves cartes, Luis Clauss descriu el seu confinament a Caldes com una de les experiències més dures de la seva vida. I això que durant la Primera Guerra Mundial va ser capturat pels russos i va ser deportat a Sibèria, d’on va poder fugir. Va ser ferit i va estar a punt de morir. «Ell no s’acabava de fer amb els altres alemanys. I la seva dona, amb qui va tenir quatre fills, encara menys: ella odiava Caldes». Segons Pasqual, Luis Clauss era un «home intel·ligent i emprenedor, seriós i treballador, solitari, pacient i investigador, amant de l’arqueologia i la numismàtica, aficionat a la pesca i a l’apicultura, fumador de puros i jugador de golf».

Els Clauss eren dos germans. En Luis i l’Adolfo, més petit. Estaven acusats de sabotatge de vaixells aliats a l’estret de Gibraltar. L'Adolfo, casat amb una falangista –la filla de l’aleshores tinent coronel de l’estat major–, va tenir un paper clau en l’anomenada operació Carn Picada, que constitueix una de les trames principals de la novel·la. Ens l’explica la Marta: «Els serveis secrets britànics van deixar davant les costes de Huelva un cadàver, el van disfressar d’oficial britànic i li van posar documentació falsa en una maleta lligada al canell. Havien fet un càsting per trobar el "millor" cadàver, i li havien creat una identitat falsa (una dona amb la qual s’havia de casar, una carta d’un banc dient-li que estava al descobert...). L’objectiu era enganyar els alemanys sobre el lloc on s’havia de produir el desembarcament. Tot apuntava que seria a Sicília, i la documentació falsa els havia de fer creure que seria primer a Sardenya, i en una segona etapa a Grècia. Uns mariners van trobar el cadàver, el van portar a les autoritats, i Adolfo Clauss, després que el patòleg en realitzés l’autòpsia, va notificar ràpidament que el desembarcament aliat seria a Grècia i a Sardenya, en comptes de Sicília. Els alemanys van dividir les seves forces, i d’aquesta manera es va produir més fàcilment el desembarcament a Sicília». Aquest va ser el missatge xifrat que va rebre Churchill: «S’han empassat la carn picada» («Mincemeat swallowed whole»). L’operació Carn Picada, una ensarronada que provoca l’inici del final de la Segona Guerra Mundial, són fets reals, inspirats en la literatura. Sí, els serveis d’intel·ligència britànics es van inspirar en la novel·la de Sir Basil Home Thomson The Milliner’s hat mystery, en què hi ha un cadàver que porta documentació falsa. Normalment, és la vida el que serveix d’inspiració a la ficció. En aquest cas és a l’inrevés: és la literatura la que inspira la realitat i arriba a capgirar-la.

«No he volgut jutjar Luis Clauss, que, en realitat, no es va afiliar al partit nazi. Sí que era nazi el germà, l’Adolfo. De Luis Clauss em fixo en la persona: és un senyor que té por. "Vindran a detenir-me, em repatriaran, em jutjaran..."», explica la Marta. A més, el maniqueisme no serveix per definir una persona. I encara que no es manifesti, tots tenim un monstre a dins. Tots portem una bèstia amagada que, en circumstàncies extremes, pot sortir.