¿Es va intentar «netejar» el barri barceloní del Raval fent circular heroïna més pura, de manera que quan els ionquis «indesitjables» s’injectessin la seva dosi habitual això tingués conseqüències fatals? Alguns van rumorejar-ho als anys 70 i 80 del segle XX. M’inclino a pensar que no. Però... i si realment aquesta «pràctica» va dur-se a terme? Sigui o no ficció, és un dels motors de «Qui paga, mana», un llibre que fa passar unes hores entretingudes.

«Qui paga, mana», de Xavier Moret, és una novel·la negra, d’acció. Deixa al lector pocs moments per respirar. Una de les poques descripcions detallades que hi trobareu és del lloc principal on succeeix, la Plaça Reial. «A primer cop d’ull, qualsevol diria que és una plaça tranquil·la, una mena de museu a l’aire lliure on no hi passa mai res d’especial. Enganya», escriu Moret al principi del llibre. «La plaça -a tocar de la Rambla, del Xino i del port- té els seus moments de calma, però és, entre altres coses, el centre d’un barri que sempre ha tingut tendència a flirtejar amb la vida marginal: un laberint de locals foscos on es trafica amb sexe i droga, de baralles que sorgeixen del no-res, de navalles a mitjanit, de bronques de borratxos, d’estrebades i corredisses. De mala vida, en definitiva», escriu Moret. L’inici del llibre transporta a la mítica pel·li de Hitchcock «La finestra indiscreta»: «M’agrada acostar-me a la finestra i observar la plaça. És un dels meus vicis. Enganxo el front al vidre i m’hi puc passar hores, contemplant l’anar i venir de la gent, els canvis de llum, el bellugueig de les cerveseries, el vol mesquí dels coloms o el planejar elegant de les gavines».

No la confongueu amb la Plaça del Rei, situada també al rovell de l’ou de Barcelona, damunt d’importants restes romanes visitables. Que diferents que són els dos espais! El primer és un niu de gent diversa, canviant al llarg de 24 hores -hi ha tantes Places Reials!-, sobretot turistes, però també artistes, malabaristes i uns quants carteristes. Al segon hi regna la tranquil·litat.

Són les dotze del migdia i la Plaça Reial està animadíssima. Hi passejo amb Xavier Moret, que de jove hi venia sovint a «començar» la nit. Ara es dedica sobretot a escriure sobre viatges. Ha visitat uns 150 països. «No aspiro a fer-ne la col·lecció completa!» em diu. «Qui paga, mana» el va escriure, curiosament, a distància. A molta distància: a Nova York.

Caminant per sota els porxos ens estalviem el sol de justícia. «Per cert», li dic. «Jo crec que la coma del títol del llibre és sobrera». I m’obsequia amb un somriure. «Ui, ho vam debatre molt! Pensa que el títol seria «Qui paga és qui mana» i la coma substitueix l’ «és qui». Ara potser no s’acceptaria», m’argumenta. Tampoc s’acceptarien algunes expressions grollerament masclistes que hi surten, de boca d’un dels personatges, com ara «¿Què es pot esperar de les dones, d’un animal que es dessagna un cop al mes?», que evidentment l’autor no comparteix de cap manera. També ha quedat obsoleta la descripció que fa Moret dels funcionaris. Diu que caminen cap a la Plaça Sant Jaume amb la mirada baixa i el diari sota el braç. Bé, la mirada baixa no ho sé, però el diari el llegeixen al mòbil.

«En aquesta casa hi va viure el pintor Ocaña», llegim en una de les portes d’una cantonada. Al costat hi ha un carro de la compra d’un súper, buit, que algú deu haver «agafat» i l’aprofita. Amb en Xavier repassem algunes de les personalitats que han viscut en aquesta plaça agermanada amb la Plaça Garibaldi de Mèxic, que ocupa el solar que va deixar lliure un convent: l’arquitecte Oriol Bohigas, l’excantautor Lluís Llach... L’element que trobo més fascinant són les dues palmeres primes com fideus i altíssimes. A la llista dels elements més resistents del planeta -les tortugues de les Galápagos, el metge que fa guàrdies de 24 hores i a l’hora 23 rep el pacient més greu...- cal posar-les-hi.

«Què té d’autobiogràfic «Qui paga, mana»?», li pregunto. «És més una novel·la generacional que no pas personal. El protagonista, Max Riera, està inspirat en els hippies dels 70 i els 80. Per cert, en totes les edicions traduïdes (al castellà, al francès, a l’alemany, al grec i a l’italià) el títol no és «Qui paga, mana» sinó «L’últim hippy»», em comenta mentre exploro un dels fanals que va dissenyar Gaudí de jove, i la font central de les tres Gràcies (tres dones de la mitologia grega, que representen l’encís, l’alegria i la bellesa).

Provem d’entrar al Pipa Club, que temps enrere reunia els fumadors de pipa i ara és una cocteleria, que obre fins a les cinc de la matinada. Ara és tancada. Finalment fem una cervesa en un dels locals històrics de la plaça, la Cerveseria Canarias. Així que hi entro m’adono que el català no hi és gaire estimat. És un actor molt secundari. Això no vol dir que el castellà sigui el rei. A les indicacions dels lavabos hi diu «Señoras» i «Cavalheros» (sic). Em sorprèn llegir un cartell que hi ha rere la barra que no he vist mai enlloc i que m’incomoda: «Prohibido cantar». El deurien posar després que algun grup s’engresqués més del compte. Si almenys digués «Prohibido cantar desafinando»...