Una de les infinites maneres que hi ha per classificar la gent és entre els que construeixen i els que destrueixen, entre els que fan i els que desfan. Ho comentem amb l’escriptor Alfred Bosch així que entrem a la Sagrada Família, després d’haver fet una petita cua –sense sentir ni un mot en català– i de passar un control de seguretat que ni que haguéssim d’agafar un vol. Des dels inicis de la construcció de la Sagrada Família, l’any 1882 –o fins i tot quan es projectava– s’han manifestat aquests dos bàndols en relació a la seva realització, però sortosament han guanyat els constructors. Hi ha hagut moments en què semblava que no era així: a la Setmana Tràgica el temple es va salvar probablement perquè hi treballaven molts obrers. A la Guerra Civil, en què hi treballava poca gent –no hi havia diners–, era un objectiu a destruir, com totes les esglésies. La Sagrada Família bàsicament és de pedra; de fusta n’hi ha molt poca. I no la van poder cremar. Van arribar a portar-hi uns canons per bombardejar-la. Però no ho van fer. I fa pocs anys, el 17 d’agost del 2017, al tristíssim i dolorós atemptat que hi va haver a Barcelona, un dels objectius era rebentar aquesta joia del Modernisme.

Ens aturem una bona estona admirant la façana del Naixement, la que es troba a llevant. L’Alfred, que des de petit devora tota informació que troba sobre la Sagrada Família, sap qui eren les persones que van ser model de les figures que hi ha. "¿Veus aquell soldat romà que té sis dits al peu?", fa, dirigint el braç dret cap al soldat. "Doncs era un taverner!". Aleshores assenyala uns àngels trompeters. "El segon començant per la dreta és Opisso". "El dibuixant?". "Sí, sí". Quan era jove i rosset, com un àngel, Gaudí el va triar de model. I el va sentenciar a la "tortura habitual": el van arrebossar completament amb guix. Ho podeu llegir amb tot detall a El temple dels pobres, que narra la construcció de la Sagrada Família i la història de Catalunya a partir de les vides dels qui van créixer a la seva ombra: "El van deixar en calçotets, dalt d’un empostissat, i el van arrebossar de cap a peus. Havia de mantenir una posició difícil, inclinat cap endavant i aguantant i bufant una canya com si l’hi anés la vida. Per la canya havia de respirar, perquè la cara també l’hi empastifaven de guix, incloent-hi el nas i les orelles i tot". Quan s’assecava el motlle, en feien un primer prototipus, d’estil hiperrealista. Ara bé, el jove Opisso es va desmaiar un parell de cops i van haver d’alliberar-lo i repetir l’operació tres vegades, fins que a la tercera va ser la vençuda. "Tot això ho va explicar el mateix Opisso", diu l’Alfred. "Potser hi va posar més pa que formatge".

Ens acompanya Tate Cabré, periodista, que fa uns anys va fer un gir professional i ara és guia turística. Poliglota, ha fet centenars de cops la visita guiada a la Sagrada Família, amb grups de nombroses nacionalitats. Sens dubte, per a ella, el temple és la seva gallina dels ous d’or. Cabré coneix tots els perfils dels visitants. Ens explica que el que més li demanen els americans és quants diners ha costat el temple, quant pesen les portes... Tot ho volen quantificar. La Tate també ens comparteix el seu astorament de la poca –o nul·la– cultura religiosa de la joventut de força països, inclòs el nostre. I ens diu alguns canvis que ha vist: "A l’època del boom dels pals de selfie calia avançar per entremig d’una selva de bastons. Després es van posar de moda els reportatges fotogràfics de nuvis i hi havia moltes parelles amb vestit de casament guiades per fotògrafs; ara és temps de les tiktokers asiàtiques amb vestits de nit i estrafolaris que busquen els raigs acolorits dels vitralls". 

Som a mitja tarda i els bancs de la basílica estan pràcticament plens de gent. Imagino que molts dels que hi ha asseguts han quedat exhausts després de voltar per Barcelona al llarg del matí.

Una senzilla descripció de la gent que volta per l’enorme nau ja esgotaria tot l’espai del text. Vet aquí alguns exemples que veig: els qui llegeixen tots els textos que troben –una minoria–, els qui de seguida veus que han vingut per dir que hi han estat i els qui s’han desenganxat del grup per videoreunir-se, tot passejant, fins i tot pel costat d’on diu que aquest és un espai de silenci i recolliment. No és l’única indicació que veig. També llegeixo que no està permès dur samarretes de tirants que no cobreixin les espatlles, pantalons o faldilles molt curtes, ni gorres ni barrets a l’interior de la basílica, cosa que es compleix a mitges.

Una parella de faccions nòrdiques acaricia una de les columnes. Molts han comparat aquestes altíssimes columnes de la nau amb troncs que formen un bosc. És ben cert que una de les principals fonts d’inspiració de l’obra de Gaudí és la natura. S’explica que de petit va haver de passar llargues temporades convalescent i va dedicar molt de temps a contemplar les formes i paisatges del Camp de Tarragona.

El temple dels pobres és un viatge a la Barcelona de finals del segle XIX i principis del XX. "Hi havia una pobresa tremenda al barri del Poblet –així es deia aquest barri–; hi havia violència, prostitució, una precarietat absoluta, infants a les presons, descalços o fins i tot despullats, marcant les costelles i passant fred. A la Barcelona del tombant de segle hi havia famílies d’aragonesos, murcians i andalusos, gent honrada i pencaire, vagarejant pels carrers a la recerca d’un sostre i d’un plat calent", explica Bosch. "I, malgrat això, era una societat molt dinàmica. Encarregar a Gaudí, que qualificaven de foll, una obra d’aquesta magnitud, és d’una audàcia impensable", afegeix. Som ara a la façana de ponent, passem pel costat d’una gernació aturada davant del quadrat màgic, en què tots els números –en fila, columna o diagonal– sumen 33, els anys que tenia Jesucrist quan va morir.

"La història oficial no ens parla de la gent que va fer la Sagrada Família. Per exemple, no hi ha informació dels accidents i desgràcies que es van produir. Molts picapedrers morien de silicosi, i uns quants s’estimbaven des de força alçada", comenta Alfred Bosch. "Només podia haver-hi miracles a la Sagrada Família. Si un queia daltabaix, era un miracle que no hagués aixafat ningú", remarca l’Alfred, i recorda que "la seguretat laboral era gairebé inexistent i les víctimes i familiars no rebien pràcticament cap ajuda". Aquella gent senzilla connectava a la perfecció amb les idees avançades de Gaudí, el seu misticisme i el desig de fer el monument més impressionant de la ciutat, el projecte de la seva vida: hi va dedicar 43 anys, els 12 últims de manera exclusiva.

Visitem el modest pavelló que acollia una escola, on hi ha reproduïda una aula. Quin privilegi els alumnes, de famílies ben humils, rebre classes magistrals de Gaudí! Imagino com els devia explicar la forma parabòlica. "Agafeu una corda (de saltar, per exemple), amb un extrem a cada mà, allunyeu les mans, i ja la teniu". Per a Gaudí, la forma parabòlica és la perfecta, la més sòlida. També per a Alfred Bosch. "Abans de fer aquest llibre jo més aviat tenia la idea que la vida és com una línia recta. I no: hi ha un creixement, una època de plenitud i un descens. Les línies corbes, que tenen a veure amb la natura, són més elegants i més sòlides", em diu. 

Antoni Gaudí surt poc a El temple dels pobres. Però el lector ja es fa una idea que era un geni respectat, proper a tothom, geniüt, tossut i malcarat. No li interessava el benestar material. Només li interessaven els diners per abocar-los en aquest forat negre que era la Sagrada Família (qui ho havia de dir que ara donaria tants beneficis!). A la cripta, on és enterrat Gaudí, l’Alfred m’obsequia una darrera anècdota: un ric va donar una almoina al temple. Com que el temple és expiatori, les donacions serveixen per anar al cel. Gaudí li diu: "Moltes gràcies. Són molts diners". "Per a mi això no és res". "Doncs comenci a donar, fins que sigui alguna cosa i li piqui", li respon Gaudí.