"Els somnis s’embruten quan es fan realitat", em diu Vicenç Villatoro. "Les coses mai no són tan perfectes com les has imaginat a la vigília", afegeix. I em proposa un exemple del seu àmbit. "Les novel·les imaginades en el cap de l’autor sempre són millors que les escrites. Te la imagines rodona i després... arribes fins on arribes". 

"Mmmm...", faig. A mi hi ha algunes iniciatives que m’han sortit millor del que pensava. "Què me’n dius dels viatges?", li suggereixo. "Quan en planifiques un no hi ha remors ni suors, ni retards ni presses. El més probable és que no sigui un viatge rodó. Però... millor fer-lo, oi?", li dic. "Sí, per descomptat", em respon.

Reflexionem sobre aquesta temàtica –que trobo que no és gens anodina– amb motiu del que va succeir amb la construcció del canal d’Urgell, que havia de fer fèrtil el que anomenaven Clot del Dimoni. "Anys sense ploure, i llavors ni gra ni palla. Potser no era l’infern, però sí una terra eixorca on cap arbre no dona recer ni el rocam sec escampa soroll d’aigua ni cap tossal fa una ombra", escriu Villatoro a Urgell. La febre d’aigua, la novel·la sobre la construcció del canal d’Urgell, que va tenir lloc a mitjan segle XIX. En aquesta centúria la raó, la ciència i la tecnologia tenen gran protagonisme. A Catalunya s’amplia el port de Barcelona, es produeix una forta industrialització... Les Terres de Lleida no queden al marge de l’onada modernitzadora: es fa el tren de Barcelona a Lleida. La modernitat, doncs, també camina cap a l’oest, com als westerns nord-americans.

La construcció del canal d’Urgell –una obra faraònica, equiparable al canal de Suez, que es fa a la mateixa època– generava esperança i entusiasme: a més de la riquesa que proporcionaria, s’acabarien les guerres carlines (la guerra neix de la misèria, es deia). Però quan va estar fet va causar una decepció. "Els efectes positius de l’aigua no es van produir de seguida. Alguns punts del canal no estaven del tot ben fets, es feien tolls i embassaments, caldo de cultiu d’infeccions i epidèmies, que convidaven la gent a marxar, i l’aigua va fer aflorar la salabror de la terra –aquest havia estat un indret marí fa milions d’anys", explica Vicenç Villatoro, que remarca que fins i tot amb el reg del canal es va mantenir un percentatge notable de la vinya que hi havia, que va anar sent substituïda per blat i ordi. "Mira, mira!". I des del telèfon mòbil em mostra el mapa de Google Earth de l’àrea del canal d’Urgell. "Veus com canvia el color?". Efectivament, hi ha clarament una zona verda, la regada pel canal, i una d’ocre, la que està fora de la irrigació.

Sí, l’arribada de l’aigua del canal d’Urgell va ser un desastre. "S’han enfonsat un parell de cases a Mollerussa, se’ls deuen haver podrit els fonaments, i tothom diu que la culpa és del cony de Canal, en mala hora se li va acudir a algú trencar l’ordre natural de les coses" (Urgell. La febre d’aigua). A més, la realització va ser duríssima: van participar-hi milers de treballadors i alguns pagesos es van endeutar per adaptar les seves terres al reg i pagar l’aigua del canal. Calia picar a terra, i encara no hi havia dinamita, sinó pólvora. Hi van morir molts presos condemnats a treballs forçats i també treballadors assalariats. En haver-hi presos, hi havia militars que els vigilaven. I, esclar, prostitutes, jugadors...

La decepció que va suposar la realització del canal durant uns quants anys a en Vicenç li porta a evocar-ne d’altres, com la dels seus amics comunistes o la del Procés independentista. "M’interessa aquest joc entre el somni i la decepció, i la possibilitat de mantenir l’esperança i la convicció que has fet el que creies que havies de fer", diu. "La història del canal, èpica i lírica, porta a preguntar-se si allò de què has fet el centre de la teva vida ha estat una decisió encertada o ha estat en va. Una pregunta que no m’he contestat, i que la novel·la no respon, per fortuna. La novel·la té l’objectiu de compartir preguntes", diu.

Cal destacar que dos dels protagonistes de la novel·la, el Vicenç i la Pelegrina, són avantpassats de Vicenç Villatoro. Vincenzo Lammoglia, el seu rebesavi, nascut a Nàpols, va venir a Catalunya per participar a les guerres carlines. Coneix la Pelegrina, de Torà. I s’enamoren, en un temps en què el concepte d’amor romàntic pràcticament no existia. Tots dos moren amb un any de diferència i en la misèria, sense haver vist la bonança que va dur l’aigua. Però, a la novel·la, Villatoro els fa viure una vintena d’anys més perquè, si més no un, pugui veure’n els primers efectes positius. La ficció fa miracles. Però la realitat la supera. I és que... seixanta anys més tard, els beneficis de l’arribada de l’aigua es començaren a notar. Al final, doncs, el canal va ser útil. I ara ho és molt!

Som a Juneda, en una de les séquies del canal d’Urgell. Ens trobem a l’indret anomenat Los Nou Salts. El canal va ser dissenyat amb un pendent mínim. Així, les lleres, també conegudes com a caixers, no serien erosionades per l’aigua. En alguns trams, però, el terreny té un fort pendent, cosa que va fer construir salts. Aquí, i en altres llocs del canal, s’ha aprofitat l’aigua que salta per fer-hi una central hidroelèctrica. De fet, però, baixa poca aigua. Vicenç Villatoro va començar a escriure Urgell. La febre d’aigua el 2020, quan la consciència de no malbaratar aigua era menor i no era encara l’or del segle XXI.

Ens desplacem fins a Mollerussa, on conflueixen el canal d’Urgell i el tren (van arribar pràcticament al mateix temps; de fet, el tren una mica abans). Visitem l’Espai Cultural dels Canals d’Urgell, situat a l’edifici on es rebia el novè, la novena part de la collita amb la qual es pagava l’aigua feta servir. És un museu que dedica especial atenció al túnel de Montclar, que constitueix el primer tram del canal. És una de les obres més complexes que es van fer.

"Com en molts projectes col·lectius hi havia tant detractors com entusiastes", diu el Vicenç. "Desitjar el que és impossible produeix tristesa. Desitjar el que és necessari i sembla impossible serveix perquè acabi sent possible" (Urgell. La febre d’aigua). "De quin bàndol series?", li pregunto. "Jo seria dels de fer el canal, sí!" Jo també.