Als inicis del turisme a la Costa Brava, Joaquim Donjó, pescador de l’Escala, va gaudir del que aleshores es deia un "amor prohibit" –estava casat–. Es va enamorar completament d’una bella turista suïssa. La duia a passejar amb la barca, i tots dos passaven hores i hores "estimant-se", ben arrecerats pels impressionants penya-segats del Montgrí. En acabar l’estiu, la turista retornà al seu país. Per al pescador, però, el conte no s’havia acabat. No es podia treure del cap aquella dona.

La trobava tant a faltar que va donar un cop de timó. "Hem de parlar", va dir Joaquim Donjó a la seva dona. Li va explicar "els fets". Aleshores en Joaquim es va vendre la barca i amb els guanys es va pagar el viatge fins a Ginebra per retrobar la seva estimada. Tot i que amb prou feines parlava francès o anglès, en Quimet va buscar i rebuscar l’adreça d’aquella noia. I la va localitzar.

En obrir la porta i veure’l, la noia va quedar-se astorada. "Ets l’amor de la meva vida", va dir-li en Quimet. Ella li va somriure, però de seguida va canviar l’expressió de la cara. Se’l va treure de sobre amb bones paraules. Li va aclarir que per a ella la seva bonica història només havia estat un amor d’estiu. "A l’Escala s’hi viu molt millor que aquí. I estàs casat", va dir-li.

Desenganyat, i amb una tristesa infinita, Joaquim Donjó va tornar a l’Escala. S’havia quedat sense barca, sense estalvis, sense l’"amor" i sense la dona. Però la història té un final més o menys feliç: la dona el va perdonar.

 M’explica aquesta història –real– Lurdes Boix, directora del Museu de l’Escala, que l’ha explorat a fons. La Lurdes va tenir ocasió de parlar amb el pescador i reconstruir-la amb detall. És una història que, des que a les nostres platges, als anys 60, van començar a banyar-se i a prendre el sol noies sueques i d’altres països del nord, s’ha repetit sovint, en alguns casos amb final feliç diferent.

 Quan l’escriptora Aurora Bertrana va tenir-ne coneixement no va dubtar a fer-ne una novel·la. És Vent de grop, una obra farcida de diàlegs en unes quantes llengües: català empordanès, castellà defectuós dels turistes, anglès i francès. Bertrana va canviar els noms, esclar, per no molestar els protagonistes. I l’Escala va passar a ser La Cala. També va canviar la nacionalitat de la noia: passa de ser suïssa a anglesa. Va mantenir el parlar dels pescadors, cosa que no va agradar gaire a uns quants escalencs, pel fet que inclou expressions com "fotre"."Aquí no parlem tan gruixut!", van dir a l’autora així que van llegir el llibre. Sí, Vent de grop va ser rebut amb cert disgust a l’Escala, malgrat que va ser un èxit de vendes. Publicada el 1967, reeditada el 2023, va ser adaptada al cinema per Francesc Rovira Beleta amb el curiós nom de La larga agonía de los peces fuera del agua (1970). El film, rodat a Eivissa, té Joan Manuel Serrat com a protagonista.

He quedat amb l’escriptora i filòloga Adriana Bàrcia, especialista en l’obra d’Aurora Bertrana, a la "plaja" ("la platja de les barques", situada al nucli de l’Escala), que avui acull un formiguer de gent torrant-se al sol i temps enrere acollia nombroses barques anomenades sardinals, que a principis del segle XX van ser substituïdes per les anomenades teranyines. El Museu de l’Anxova i de la Sal, situat a l’antic escorxador de l’Escala, explica molt bé la història de la pesca a l’Escala, motor econòmic del poble fins a l’arribada del turisme. Complementa molt bé la informació de la història del poble el Museu de l’Escala, situat a l’Alfolí, l’antic magatzem de la sal. Té un espai dedicat a Víctor Català.

"La turista anglesa és qui du les regnes de la relació, qui té diners, qui no es lliga. És tot el contrari de la dona del pescador –subratlla l’Adriana–. Però l’amor entre el pescador i la turista no és l’espina dorsal de l’obra, sinó el pretext de Bertrana per descriure l’impacte que va suposar a l’Escala, i per extensió a la Costa Brava, l’arribada del turisme", afegeix Bàrcia. “La Costa Brava d’aquesta novel·la no és la de Joaquim Ruyra, ni la de Caterina Albert. Tampoc la de Josep Pla. És la Costa Brava sotmesa a una gropada que la redefinirà de dalt a baix". I en bona part –si més no paisatgísticament– la destrossarà.

Vent de grop (vent de tempesta:  s’acosta un canvi important) radiografia, doncs, l’època en què els pescadors van començar a llogar habitacions de les seves cases –i fins i tot de les seves barraques– i a treballar de cambrers en bars decorats amb palmeres de plàstic (van veure que els sortia més a compte que no pas sortir a la mar, i arriscar-se si estava agitada). Explora el salt d’un poble sense gaires recursos –en algunes cases encara es rentaven amb palangana i gerra, sense aigua corrent ni lavabo– al d’una economia basada en el turisme; el salt d’un món conservador –veure passejar turistes amb poca roba era vist com una ofensa; algunes velles feien el senyal de la creu quan veien gent seminua– a un d’"europeu".

Vent de grop és una de les obres més populars de Bertrana. Però la que la va projectar, molt abans, és Paradisos oceànics (1930), basada en la seva estada a la Polinèsia Francesa. El Marroc sensual i fanàtic (1936), que recull les cròniques que enviava a La Publicitat sobre les dones musulmanes –va visitar prostíbuls, presons...– va reforçar la seva imatge de viatgera i moderna. Cal destacar també Entre dos silencis, sobre una missió humanitària a Étobon, un poble sense homes a causa dels estralls de la Segona Guerra Mundial.

La vida d’Aurora Bertrana no va ser gens fàcil. En plena Guerra Civil, s’exilià a Suïssa per trobar aixopluc a la casa de la família política, on s’havia de reunir amb el marit, enginyer. "Ens retrobarem a Suïssa", li havia dit. Però ell no va aparèixer mai. S’havia passat al bàndol nacional. La ideologia els va distanciar del tot –Aurora Bertrana va ser l'única dona candidata per ERC a les eleccions a Corts el 1933, les primeres en què les dones van poder votar–. Bertrana va quedar-se ben sola, a la mercè de les amistats, que li deixaven les golfes de casa i menjar. Tot i les ajudes, va passar fam, va emmalaltir... Va intentar suïcidar-se. L’exili el va passar majoritàriament a Suïssa, amb un parèntesi (1946-1948) a Prada de Conflent, on es va relacionar amb la comunitat catalana: Pau Casals, Pompeu Fabra... Va tornar a Catalunya el 1949.

"Aurora Bertrana tocava el violoncel. La música semblava una sortida professional que a casa els Bertrana veien amb més bons ulls que l’escriptura. El pare, Prudenci Bertrana, sabia molt bé les dificultats que suposava dedicar-se a escriure. Per pagar-se els estudis de música a Ginebra, tocava en hotels alpins. Va fundar el primer trio de jazz femení d’Europa", explica l’Adriana. Però finalment va decidir abocar-se a l’escriptura. Enguany es commemoren els 50 anys de la seva mort amb un seguit d’activitats, com ara l’exposició Aurora Bertrana polièdrica. Viure i escriure amb coneixement de causa, que ha estat comissariada per Adriana Bàrcia (Palau Robert, Barcelona, fins a finals de setembre).No us la perdeu!