Des d’una de les finestres del castell de Florejacs («Florexachs», veig escrit en un mur) observem el paisatge de camps de cultiu en silenci, tan sols desarticulat per la piuladissa d’ocells. El nostre guia, Armand Forcat, l’ha vist canviar força, aquest paisatge. "Abans hi havia oliveres, ceps, blat, ordi i ametllers; ara sobretot hi ha ordi (per fer pinso) i una mica de blat (per fer pa, però sobretot pinso)", explica l’Armand, que als seus 95 anys –sí, sí, 95 anys!– continua treballant. Ha arribat conduint el seu cotxe i puja i baixa les escales del castell pràcticament amb la mateixa agilitat amb què ho fan els fills de l’escriptora Anna Punsoda, autora de La terra dura, que l’acompanyen a la visita.

L’Anna va tornar a viure a la seva Segarra natal després de residir uns anys a Barcelona. En la decisió de retornar a les arrels va pesar força el fet que desitjava que els seus fills creixessin al món rural. Va comprar una casa vella, mig ruïnosa,  a les Pallargues, i l’ha anat condicionant. Ho explica amb detall a La terra dura, una crònica sentimental de la Segarra. "Ser dona val menys que ser home, arreu del món, també a la Segarra", diu l’Anna, i reivindica el paper de la dona a la comarca. "Fins a la meva generació, les dones van fer de tot: plegar ametlles i olives, plegar i vendre ous, espellar (treure la pell) els conills i els pollastres, fer l’hort, cuidar porcs... Fins que van arribar els tractors, també eren elles les que anaven al tros a arrencar la cugula (la mala herba que neix als marges dels sembrats). Si una dona tenia una nena en lloc d’un nen, es deia que havia tingut cugula –comenta–. Vaig entrevistar una dona nascuda als anys 30, i em va dir que el seu pare no va entrar a veure-la a l’habitació fins que va tenir tres mesos, pel disgust que havia tingut perquè no era un hereu". L’Anna ha conegut dones que han patit malalties mentals, però que no s’han diagnosticat, cosa que ha tingut conseqüències tràgiques. "Una veïna que acabava de tenir una criatura va tirar-se al pou. Era clarament una depressió postpart. Encara ara quan diem «aquest és molt furro» pot ser que no sigui una qüestió de caràcter sinó una malaltia mental". Sí, aquest menysteniment per les malalties mentals en el cas de les dones és més accentuat.

Aturats al costat d’un piano de cua, que té una partitura oberta (tinc, però, la sensació que aquí fa temps que no han vingut un pianista i dues cantants: la partitura és per a aquests tres instruments), l’Armand ens explica d’on ve el nom de Florejacs. "In illo tempore la senyora del castell, formosa i perversa, era una gran conqueridora de nois, però en lloc de prendre’n un o un altre per espòs, quan se’n cansava, se’ls ventilava. Sí, sí, els matava". El fill gran de l’Anna no diu res, però fa uns ulls com unes taronges. "I això és real?", pregunto a l’Armand. "Sí. Se sap que en va matar més d’un", em respon. "Quan el rei se’n va assabentar, la va fer decapitar". "A quina època succeïa tot això?". "Als segles XIV-XV. D’aquests fets en va sorgir la llegenda que la senyora del castell emmetzinava homes fent-los olorar flors a les quals havia posat verí. També hi ha una altra versió de la llegenda que diu que els convertia en flors que embellien el jardí. I es diu que el fantasma de la senyora del castell encara apareix alguna vegada sense cap i amb una flor a la mà", explica l’Armand. "Fins fa uns anys els propietaris no volien que s’expliqués que la senyora del castell era una assassina", diu l’Armand quan ens aturem davant d’un gran recipient de pedra, on es guardava oli. "L’oli el tenien guardat amb pany i clau. El pa amb oli era la menja més completa, i no sabien si cada any tindrien bona collita d’olives. Calia fer reserva", precisa l’Armand. L’oli era or, com ara. 

És millor anar-hi amb guia, en aquest castell. Us explicarà molt més del que diuen els textos que podreu llegir. El guia us mostrarà un passadís secret i la garjola, on us contarà anècdotes per donar i per vendre ("Si els pescaven per haver robat una poma... cometien un delicte greu, i passaven uns dies aquí baix, només amb pa i aigua").

En sortir del castell, el fill petit de l’Anna es posa a empaitar un gat. "De petita jo també ho feia" –em diu l’Anna–. I matàvem sargantanes amb escopetes de balins. Fins que una amiga em va cridar l’atenció". Tot seguit m’explica que "a la nostra família, el fill gran mana al mitjà, el mitjà mana al petit... i el petit mana al gat". Se’ns acosten cinc gats més. Quina gatada! Aquesta és també terra de porcs. Són el fonament de la Cooperativa Agrària de Guissona, el motor econòmic d’aquesta comarca on hi ha més porcs que persones.

Una casa senyorial renaixentista 

El castell de Florejacs va ser fet construir al segle XI, sobre una fortalesa més antiga, per Arnau Mir de Tost. En aquesta època aquesta era una zona fronterera, i es produïen autèntiques carnisseries entre moros i cristians. Actualment el castell de Florejacs és una casa senyorial d’estil renaixentista, tot i que conserva elements medievals, com els murs de l’antiga muralla i una torre emmerletada des de la qual es comunicaven, entre d’altres, amb el castell veí de Sitges, mitjançant senyals òptics.