Tota intervenció quirúrgica causa respecte, per més que el cirurgià ens doni confiança i fins i tot encara que no sigui d’una part essencial del cos. Però fa prop d’un segle, quan va obrir el nou Hospital de Sant Pau, passar pel quiròfan causava terror en bona part de la població. Se solia esperar a l’últim moment abans d’operar. Es feia quan no hi havia més remei, quan la infecció estava molt avançada o quan era qüestió de vida o mort: hi havia molts riscos. "L’anestèsia la posava un dels ajudants avantatjats del cirurgià: unes gotes d’èter, una pinça a la llengua i, sobretot, calia vigilar el pacient en tot moment (que no es despertés abans d’hora). El secret i l’èxit dels cirurgians era operar el més ràpid possible", m’explica Tània Juste, autora de L’hospital dels pobres, una novel·la sobre la construcció de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

Ens trobem a la sala d’operacions principal del pavelló de cirurgia d’aquest hospital, que va tancar fa uns anys per als pacients i va obrir per als visitants. És un espai semicircular, amb molta llum natural. És el cor del recinte hospitalari. Hi desemboquen tot un seguit d’artèries: són les ramificacions subterrànies que duen als pavellons (del tot necessàries per traslladar els pacients els mesos més freds de l’hivern).

"Quan Domènech i Montaner rep l’encàrrec de fer aquest hospital, estudia les diferents tendències en construcció hospitalària i tria el sistema de pavellons: edificis fets a la mida humana, de poca alçada i amb molta llum –i ventilació–, entre zones enjardinades. Està convençut que la curació del malalt no només depèn del tractament mèdic –llavors molt primari–, sinó també d’elements ambientals i estètics", m’explica Juste mentre em guia per diferents racons de l’antic hospital. "A més, els pavellons permetien separar els pacients per malalties, i evitar contagis, i separar, per descomptat, els homes de les dones".

Els pavellons estan orientats al sud per tal de tenir el màxim d’hores de llum al dia. Alguns diuen que Domènech i Montaner ho va dissenyar així per portar la contrària a la disposició de la quadrícula de l’Eixample de Cerdà!

"Saps que el concurs per fer aquest hospital el va guanyar Domènech i Estapà, l’autor de l’Hospital Clínic? Però el doctor Robert, un dels metges més implicats en la construcció de Sant Pau, que va ser alcalde de Barcelona, va fer grans esforços perquè Domènech i Montaner fos qui el realitzés. Tots dos havien coincidit en activitats polítiques. I Domènech i Montaner ja tenia experiència en construcció hospitalària: havia fet l’Institut Pere Mata de Reus", diu Juste. Es queda aturada i assenyala amunt, cap a un dels pavellons. "Veus aquestes lletres? «P. G.» Són les inicials de Pau Gil. Va ser un banquer barceloní resident a París. Va morir el 1896 sense descendència directa i va deixar bona part del llegat per fer un nou hospital per als pobres de Barcelona, amb la condició que es digués Sant Pau". No és l’única empremta de Pau Gil en aquest gran hospital: hi ha un bust seu a l’entrada. Es podria fer una bona gimcana buscant les seves petges!

"A Barcelona hi havia l’Hospital de la Santa Creu des del 1401. Es trobava a la part vella, on avui hi ha la Biblioteca de Catalunya. Acollia els pobres, els nens orfes i els folls. Però estava sobresaturat. Calia urgentment un nou hospital", em comenta Juste, i tot seguit em mostra una imatge que té guardada al telèfon mòbil d’una sala de l’antic Hospital de la Santa Creu amb una altíssima concentració de llits. 

"Aquest hospital, doncs, era de beneficència. El primer dia que hi entraven, els pacients i els familiars quedaven meravellats de tanta bellesa. «Això és un palau i no un hospital per a pobres!», deien. Els metges que hi treballaven no cobraven. La recompensa l’obtenien amb el prestigi que suposava treballar-hi, i els diners els feien en el seu consultori o clínica privada, on sempre lluïen una placa que deia que eren numeraris de Sant Pau", em comenta Juste quan entrem al pavelló de Sant Rafael, ara un espai expositiu on s’han instal·lat uns quants llits i vitrines amb instruments mèdics. Em semblen molt obsolets. El fonendoscopi no: continua sent el símbol dels metges.

"Saps que durant la guerra aquest pavelló no tenia nom? Simplement tenia un número, com els altres pavellons". Esclar, Barcelona estava sota domini republicà, d'anticlericals: els sants van ser esborrats. "I l’hospital es deia General de Catalunya", explica Juste quan ens aturem davant d’un aparell de raigs X fabricat a París el 1920. Al costat hi ha una radiografia d’uns pulmons molt poc definida.

"Vaig tenir accés a tot l’arxiu de l’Hospital de Sant Pau. L’arxivera, Pilar Salmerón, em va ajudar moltíssim. Se’m va fer còmplice del llibre –diu–. Vaig consultar moltes històries clíniques". "I això es pot fer?", li pregunto. "Al cap de tant de temps sí. I vaig trobar un tresor: les fitxes dels pacients de la Guerra Civil, dels soldats republicans ingressats aquí". Quan esclata la guerra, comencen a arribar a Sant Pau ferits de les barricades i del front. De cada soldat republicà que arribava se’n feia una fitxa, amb nom i cognoms, lloc origen, número de batalló... Algú les va amagar, amb encert, esclar, just abans de l’entrada dels nacionals, per protegir-los. I als anys 70, l’arxivera, estudiant els plànols del pavelló de Santa Faustina –avui enderrocat–, va detectar una paret falsa. La van enderrocar... i hi havia aquestes fitxes! Tenen un gran valor històric i material. "He conegut descendents de gent que, gràcies a aquesta troballa, va poder demostrar que havia fet la guerra i va tenir dret a una pensió", diu Juste.