"Per beure cal aixecar el porró més amunt del cap, girar la banya cònica fins a omplir-la, i esperar que els jocs d’equilibris hidràulics facin que del broc petit en brolli un rajolí amb una pressió constant, que hom procura dirigir cap a la boca, maniobra que no sempre és possible i, en mans maldestres, pot derivar en un festival de taques i rialles a costa del sapastre". Ho explica el protagonista de la novel·la La companyia nòrdica, militar prussià, botànic i violinista, en una carta que envia a la seva nòvia, a Breslau (Prússia, a l’època de la novel·la, segle XIX), des del santuari del Miracle.

El protagonista queda captivat per aquest element tan enginyós de l’univers gastronòmic català, i l’hi descriu amb gran detall. I afegeix: "Hi ha autèntics virtuosos que tanquen la boca mentre beuen, deixant només una petita obertura en una de les comissures dels llavis".

En determinades circumstàncies, en un àpat en alguna masia, m’agrada beure el vi amb porró. Però reconec que soc força maldestre, vull pensar que perquè no he practicat gaire. Per això, a vegades, per no tacar-me, i per no fer el ridícul, opto per la tranquil·litat que proporciona beure amb got o amb copa. 

 Tinc la impressió que l’ús del porró està en regressió. I això que és pràctic, t’estalvies vasos... i no beus tant! Del que estic convençut és que ja no es du a terme aquesta pràctica que el protagonista explica a la carta: "Hom comparteix el porró sense que calgui menester vasos o copes. Amb una sola condició, però: que no toqui mai uns llavis. Cas que això succeeixi –i passa més sovint del que hom diria–, el propietari no tindrà cap recança a trencar-lo a l’acte, encara que estigui ple fins dalt. És la manera que tenen d’evitar contagis i malalties".

 Els components de La companyia nòrdica, un grup de soldats que lluiten a la Primera Guerra Carlina, gaudeixen molt del nostre patrimoni gastronòmic. Hi apareix, per exemple, en un bon sopar, l’arròs d’esquirol, que fins no fa pas gaire es cuinava a casa nostra. I gaudeixen també enormement del patrimoni cultural (en realitat, el gastronòmic també és cultural). 

El santuari del Miracle, un dels atractius arquitectònics més interessants del Solsonès, és un dels principals llocs on transcorre l’acció de la novel·la La companyia nòrdica. M’hi he desplaçat amb l'autor, Albert Villaró, escriptor i historiador, que ha treballat com a arxiver i com a arqueòleg. Villaró ha estat director de Cultura i després d'Arxius, Patrimoni i Recerca del Comú d’Andorra La Vella. Ara es dedica a la recerca històrica a Andorra Recerca + Innovació.

Són nombrosos els escenaris de La companyia nòrdica, ja que és una road novel: els protagonistes fan un recorregut pels paratges més feréstecs de l’"oest" català. De la mateixa comarca del Solsonès també hi apareix el Salí de Cambrils, on els membres de La companyia nòrdica fan nit. Villaró descriu el Salí de Cambrils (de l’època, esclar) com un lloc decrèpit –"una font d’on sorgeix un rajolinet d’aigua salada, quatre basses perquè s’evapori i una fonda miserable". Fa uns anys aquestes salines de muntanya es van rehabilitar per fer-les visitables. Val la pena anar-hi. Hi ha una piscina amb una altíssima concentració de sal, per la qual cosa flotes, com si fossis al mar Mort. 

En arribar al Miracle, tinc la mateixa sensació que el protagonista: "Potser és que amb el pas del temps s’ha anat buidant de funcions i de personal, però tots els racons transmeten la mateixa sensació: massa casalot per a tan poca gent".

El primer que em sorprèn així que entrem a l’església és veure uns quants balcons a les parets de la gran nau. Són balcons falsos, inaccessibles, col·locats tan sols amb un objectiu decoratiu, suposo. Estem sols a l’església. Sento una fressa que em costa identificar qui la provoca, fins que m’adono que un ocellot voleia sota el sostre. Imagino que vol sortir del temple i no sap com fer-ho.

Els balcons falsos, l’ocellot engabiat... Soc en un món imaginari? L’impressionant retaule barroc, una explosió de figures que dansen darrere l’altar major, que tinc davant, contribueix a aquesta sensació. Villaró descriu el retaule com "una orgia de talles i cornucòpies i arquitectures daurades que em deixa sense respiració".

"El meu pare era de Cardona, que es troba força a prop del Miracle, i quan tenia cinc o sis anys em va portar aquí més d’una vegada. Tinc records molt vius de quan tenia pocs anys", diu Albert Villaró, andorrà, ara resident a l’Alt Urgell. Avui ha tornat a trepitjar un dels seus escenaris preferits, que ha convertit en escenari literari.

"Recordo sobretot els exvots, de caps, de peus... uns quants d’infants. M’impressionava el realisme d’aquells braços, d’aquelles cames... d’aquell to grogós. Semblava que haguessin esquarterat una muntera de nens. M’imaginava les històries de patiment i d’esperança que hi havia al darrere de cada exvot", comenta Villaró. "Em va meravellar el retaule. No me l’esperava. El meu pare no me l’havia explicat. No havia vist mai res de semblant, tot tan daurat, tan excessiu; a la Seu d’Urgell, on jo vivia, entre les restauracions de Puig i Cadafalch i els anarquistes, no va quedar ni rastre del barroc", recorda Villaró quan pugem per una escala interior del retaule i accedim fins on hi ha la imatge de la Mare de Déu. Som dins del cambril.

"Aquest santuari està al mig del no-res, i potser per això el retaule s’ha conservat de la ira dels anticlericals en les èpoques més convulses", diu Villaró, que edifica els llibres de manera molt singular. A diferència de bona part de novel·listes, que fan una gran inversió de temps a fer un esquema argumental, dibuixar els personatges... ell, quan comença una novel·la, no en sap quasi res. L’edifici de la novel·la no té plànols, i els fonaments justos: es va fent a mesura que es construeix. "No tenia molt clar què seria La companyia nòrdica. La trama va anar creixent i va agafar volada. És la gràcia de la creació".

"Anem a la biblioteca?", li proposo. "És que... no existeix!", em respon. "Què dius ara!" "És ficció. A la novel·la –com en uns quants aspectes de la vida– es barreja el que és real i ficció. Sempre que fas un artefacte de ficció, encara que hi incorporis elements reals, tot queda contaminat pel que t’inventes". La biblioteca –que a la novel·la és subterrània: es troba a la cripta– sí que forma part, doncs, d’un món imaginari. Però Villaró aconsegueix fer-la ben real, per la cura amb què la descriu: "És l’expressió perfecta del caos controlat, on no es pot percebre cap criteri convencional d’ordre, ni alfabètic ni temàtic. [...] És una successió de petites cambres connectades per galeries, amb un espai central una mica més gran, on hi ha la taula de treball, sepultada per piles i més piles de llibres en equilibri precari". 

M’imagino el to de veu greu i la mirada profunda del monjo –de la novel·la– que la custodia. És un apassionat dels llibres de màgia. Segons el monjo, al Miracle hi ha la col·lecció de màgia "més ben parida d’Europa, només comparable a la que tenen al Vaticà, però la d’allà no la consulta ningú".

El monjo és un home de fe i de ciència. El seu món –i també el nostre– és ple de dualitats, que ell mateix recorda a la novel·la: "¿Oi que mirem amb dos ulls, escoltem amb dues orelles, caminem amb dues potes, ens pengen de la bosseta dels ous dos testicles, mamem de dues popes i tenim dues mans? Doncs tot ho hem de considerar en parells, perquè l’univers s’organitza en dobles i també en oposats. El dia i la nit, la llum i la foscor. El bé i el mal. Els àngels i els dimonis".