La frontera francoespanyola és una línia que actualment imposa poc i que conté poc armament. Però temps enrere en aquest punt les pistoles es treien –i s’utilitzaven– amb facilitat. Corria l’any 1970 quan un guàrdia civil va disparar a les cames del pare de l’escriptora Maria Mercè Roca perquè no s’havia aturat quan li havia cridat l’alto a l’estació de tren de Portbou. "El pare venia de Cervera. Feia contraban, una activitat que a casa vèiem normal. Tothom en feia, tot i que no se’n parlava obertament. Per a ell era un complement del sou. Era un contraban de molt pocs diners. Sobretot passava licors –a l’anada, cap a França– i cafè a la tornada", explica Roca, que continua "recordant" l’olor de cafè dels armaris de casa a la seva infantesa. Era una "olor, forta i bona, del cafè torrat i, al costat del cafè, totes les altres coses tenen una olor pàl·lida, fins i tot descolorida", va escriure a La Casa Gran.

L’any 1974, un noi alemany que viatjava sol, de França cap a casa nostra, va passar la frontera francesa i es va saltar la frontera espanyola, sense voler. Ja dins de Portbou, prop de la platja, com que els semblava sospitós, li van disparar, i va morir. Potser no és casualitat que aquest fet passés el dia abans de l’execució de Salvador Puig Antich, ja que hi havia molta tensió.

 Aquests són dos episodis del llibre La Casa Gran, una llarga carta de Maria Mercè Roca al seu pare, que havia mort jove, anys enrere. És una preciosa carta d’amor. "És la mirada de la nena que jo era sobre el Portbou dels anys 60 i 70. És una mirada pura, que no jutja. La mirada de la filla que, mentre explica coses al pare, també se les explica a ella mateixa. És la nena que va creixent, que va gestionant com pot les pors, les incerteses, les il·lusions i l’amor". És també una carta d’amor al seu poble natal, Portbou, que tant va enriquir la infància i l’adolescència de Roca, a qui ara sap greu que es quedi enrere en molts aspectes.

Amb Roca, nascuda a Portbou (va viure-hi fins als 17 anys) passejo pels carrers costeruts d’aquest "poble nou, sense cases gaire antigues ni carrers empedrats". "Només escales, i pujades, i baixades" (La Casa Gran). Pugem fins a l’estació del tren, enorme, pensada per una freqüència de trens molt superior a l’actual, caracteritzada per una gran volta de ferro i vidres que la protegeixen de la intempèrie. Tot seguit anem a l’església, situada pràcticament a la mateixa alçada que l’estació. Llàstima: és tancada! "Les esglésies haurien d’estar obertes. Són refugis climàtics –diu Roca–. Hi ha gent que aquests dies passa molta calor i agrairien poder-hi estar algunes estones. A més, penso que haurien d’estar obertes a tots els cultes", suggereix Roca, que durant força anys va fer de catequista a la parròquia de Sant Pau de Girona. Com Portbou, la religió catòlica sent que l’ha enriquit, i alhora li sap greu que s’hagi quedat enrere en molts aspectes.

Estem una bona estona davant la façana, ben interessant. Unes quantes figures van ser decapitades durant la Guerra Civil i es nota que les han "recapitat", ja que la pedra de la testa és molt més clara que la resta del cos, que el temps ha anat enfosquint.

La placeta de davant l’església, on som ara, ha quedat empetitida per uns cotxes aparcats. Quina nosa que fan! "Abans no s’hi aparcava aquí", em diu Roca.

Portbou té un aire de poble decadent. En desaparèixer la duana, de cop va perdre població, i empenta. Té feina l’alcalde, Gael Rodríguez (PSC), un noi que anteriorment havia dirigit la campanya de Junts, joveníssim, que el primer cop que va votar es va votar ell mateix. Veig edificis abandonats i enrunats, carrers amb l’asfalt aixecat... I una pila de faltes. Hi ha uns quants cops escrit Port-bou (el que és correcte és Portbou), una placa que diu "carrer de l’esgléssia" (sic!)...

"La Casa Gran és un edifici de pedra vermellosa que hi ha a l’entrada del poble, venint de França, a peu de carretera. Els fills dels ferroviaris juguen a fora, a sota els plàtans, al davant de la porta de la seva escala; se senten crits i riures, i els fils de la façana sempre són plens de roba estesa", escriu Roca a La Casa Gran. "I on és la Casa Gran? –li pregunto–. Anem-hi?". "Sí, esclar". Situada a l’avinguda de França, és un edifici enorme, rectangular, que va ser edificat per Renfe per als seus treballadors. Continua dempeus i acollint habitatges.

D’aquí dalt estant veiem el cementiri. Es troba damunt del port, construït recentment. El port, però, no es veu, queda amagat. "És massa gran –diu Roca–. Aquí tot ho fan gran!"

Al costat del cementiri hi ha el memorial Passatges, de l’artista israelià Dani Karavan. És un homenatge al filòsof Walter Benjamin, que el 1940 fugia del terror nazi i va posar fi a la seva vida aquí, a Portbou. És un al·legat contra la barbàrie en memòria de tots els que fugen cercant la llibertat.

Portbou intenta revifar, però té molts projectes pendents. Com és que no té piscina municipal si en pobles molt més petits tenen una senyora piscina envoltada de gespa pels quatre cantons?

"És un poble diferent, artificial i amb una història molt curta. No hi ha pagesos que tornin cap al tard del tros o d’engegar el bestiar i, tot i haver-hi mar, tampoc no és un poble de pescadors i l’església no és una ermita marinera, petita i blanca, sinó un edifici alt, amb la façana neogòtica, que domina el poble; per anar-hi has de pujar, i pujar, i pujar". (La Casa Gran). No és, doncs, ni agrícola, ni pescador ni turístic. Però, malgrat les mancances, jo crec que turístic ho acabarà sent.