Com fan algunes melodies, hi ha olors que ens transporten immediatament al primer lloc on les vam sentir. Tots tenim les pròpies olors, que ens evoquen algun moment feliç. Una de les preferides de l’escriptora i traductora Maria Climent és l’olor dels camps d’arròs del delta de l’Ebre. "És una aulor tan característica que si, per exemple, anés caminant per Manhattan i algú hagués plantat un camp d’arròs menudet al terrat del seu edifici, jo des de la vorera en reconeixeria l’aulor", podreu llegir a la seva primera novel·la, Gina.

El Delta té, esclar, moltes més olors, que la Maria coneix molt bé: de magatzem agrícola, de maquinària bruta de fang, de gossos mullats, de cavall de càrrega, d’ànecs i d’aigua d’ullals, de xops, de canyissar, de paella, de meló de moro...

Les olors defineixen molt bé tants indrets! En el cas del delta de l’Ebre, és evident que en són una peça essencial, al costat del paisatge i del patrimoni cultural. Amb la Maria ens animem a "llistar" els elements de patrimoni cultural que hi ha, ara tu, ara jo... I déu-n'hi-do els que ens surten: el pont penjant d’Amposta; la torre de la Carrova; Lo Pati (centre d’art contemporani d’Amposta); el Museu de les Terres de l’Ebre, a Amposta (no el confongueu amb el de la Mar de l’Ebre, a la Ràpita); les barraques de pescadors, de sostre de palla, esparpallades pel Delta; el far del Fangar... "I les coeteres!", subratlla ella. N’hi ha per tot el Delta, la majoria mig derruïdes. Són una mena de casetes que es van construir entre el 1950 i principis dels anys 70 per emmagatzemar coets granífugs, que es llançaven als núvols per impedir –això es creia, encara que sembli broma– que hi hagués una pedregada que malmetés l’arròs. "Les males llengües diuen que el seu ús era motiu de disputa entre els tortosins i els ampostins, perquè els del Delta no volien que plogués i els tortosins sí, pels diferents tipus de collites que tenien", explica la Maria, ampostina de naixement, que ara resideix a Deltebre.

Som al Poblenou del Delta, quatre cases entranyables enmig d’arrossars. Són casetes baixes blanques com un glop de llet, i un munt de palmeres. Aquest petit poble va ser creat ex novo per l’Institut Nacional de Colonització, en ple franquisme (Villafranco del Delta, es deia), per oferir casa als colons que volguessin cultivar la terra. Per ser seleccionat com a colon calia complir uns quants requisits, com ara tenir certs coneixements d’agricultura. Ah! I acreditar bona conducta. "M’encanta el Poblenou. Ara està molt de moda per al turisme, però per als del Delta sempre ha estat un lloc tranquil i agradable, per veure tota mena de moixons i menjar bé. I no el vull deixar millor perquè al final no s'hi cabrà!", diu rient la Maria, mentre balanceja el cotxet de la Carlota, la seva filla.

Quan la Maria Climent tenia 26 anys va tenir el primer brot d’esclerosi múltiple, i als 28 li van diagnosticar aquesta malaltia. Lluny d’enfonsar-se, després d’assumir la clatellada, va reaccionar. Es va proposar ser escriptora i tenir una criatura. "Si vols tenir un fill tingue’l ara perquè t’hem de canviar el tractament per a l’esclerosi múltiple i els altres tractaments no són compatibles amb l’embaràs", van suggerir-li els metges.

Sota aquesta premissa comença Gina. Aquest llibre sembla, doncs, un dietari. Però no ho és. "Quin percentatge de ficció diries que té?" "Un 50%!", em respon mig de broma, amb una expressió que em diu "estic cansada que em facin aquesta pregunta". "A partir del que em passa creo una història de ficció", diu la Maria Climent.

Fem ruta pel Delta quan ja cau el sol. "Millor que no anem a veure la posta a les platges, perquè allà t’acribillen els mosquits, a no ser que t’embadurnes completament". Tinc la impressió que el dialecte ebrenc fa una mica de màniga ampla amb els barbarismes... però, bueno, no passa res. 

Quan, a la novel·la, la Gina s’explica, és normal sentir la veu de la Maria. Com en aquest cas: "Ara, aquí al Delta, visc a prop d’una de les meues millors amigues. És una sort, perquè així mos podem vore sovint i xerrar, cosa que no fèiem durant los anys que vaig viure a Barcelona". I també quan fa reflexions que crec força encertades com aquesta: "Cada vegada estic més convençuda que les converses curen. Que les dones xerrem entre natros sense més fi que xerrar, per buidar-mos d’angoixa, per l’alegria de saber de l’altra. La majoria d’homes, no. O no tant. Ells quan parlen és o bé per compromís, que s’haiguen trobat al carrer per casualitat i llavors s’expliquen la vida a manera de telegrama, com una espècie de convenció social, o bé per arribar a un fi. Per a les dones, xerrar és el fi".

Camí de tornada, amb el cotxe, em cal esquivar una filera de ciclistes –el Delta és un lloc ideal per fer bici!– i gaudeixo de la llista de Spotify de Gina, mentre em ballen pel cap aquestes frases de la protagonista, que no diuen res que no sapiguem però fa bo de recordar: "Controlem ben poca cosa, del futur –diu–. Sempre hi ha una part incontrolable que mos farà una marranada al quadre que tan bé ens semblava que mos estava quedant".