“«El foc té aturador, que l’aigua no», deien a casa, quan jo era petit”, m’explica Joan Rendé, que recorda nítidament l’experiència que va viure, en la seva tendra joventut, a causa d’un incendi. Va ajudar a apagar les flames a Sant Magí de la Brufaganya fuetejant-les amb branques de pi. 

"El 22 d’octubre del 2019 el meu germà Josep Maria, amb qui havia fundat i amb qui duia el negoci del celler Rendé Masdeu, a l’Espluga de Francolí, em va trucar. Jo era a Barcelona. «L’aiguat s’ho ha endut tot, absolutament tot», em va dir. Vaig pensar que exagerava. Però ell insistia, i em deia categòricament que no havia quedat res del nostre celler. L’endemà, quan vaig venir-hi, i vaig confirmar-ho, em vaig posar les mans al cap", recorda. "Tan sols hi havia un embolic de bigues de ferro, que en dificultaven la neteja –diu–. Tot estava perdut: la il·lusió i l’esforç de tants anys, la feina de mitja vida, no havien servit per a res. Tot s’ho havia endut el riu. Em va envair una sensació de gran buidor", rememora en Joan.

El celler Rendé Masdeu de l’Espluga de Francolí, que s’ha guanyat un nom –ha estat premiat en uns quants concursos de tasts a cegues (els vins són tastats per experts, que no en poden tenir informació prèvia)–, es va construir on hi havia hagut una antiga fassina (destil·leria d’aiguardent), a tocar del riu. La fassina mai no s’havia malmès a causa del riu, i semblava que aquest era un lloc segur. De fet, l’edifici havia suportat sense problema altres aiguats forts.

"El pitjor de la riuada del 22 d’octubre del 2019 és que l’aigua arrencava tot el que trobava pel camí i ho transportava. Arbres i fins i tot rocs van formar un cabal sòlid, que va produir un gran tap al pont de l’Espluga on es trobava el celler", explica Joan Rendé, escriptor, que ha estat articulista d’opinió –amb el pseudònim de Doctor Scòpius– i membre del col·lectiu d’escriptors Ofèlia Dracs. També va ser fundador i primer director de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu.

De seguida va arribar una gegant onada de solidaritat: es va formar una cadena humana de voluntaris que treien fang. Es poden veure fotografies d’aquesta feinada a les parets del nou celler, que es va instal·lar en una zona més elevada del riu, no inundable: una antiga fassina que havia estat abans molí fariner dels monjos de Poblet. I de cop un dels voluntaris va trobar una ampolla sepultada entre la runa i el fang. Van trobar-ne força. Encara ara es comercialitzen com a "vi de fang". 

Som al terreny on hi havia el celler. S’hi ha fet un aparcament d’aquells que semblen més o menys improvisats i tothom deixa el cotxe com vol. M’hi ha portat Esperit de vi, un llibre breu de memòries, escrit per Joan Rendé, el darrer capítol del qual està dedicat a aquella devastadora riuada. Rendé hi explica la seva activitat vitivinícola. "Jo venia de Barcelona i posava el cul al tractor divendres a la nit i no me’n movia fins diumenge al vespre. Treballar la terra és molt i molt sacrificat", recorda. "Vaig bolcar dues vegades amb el tractor, però la cabina em va salvar", explica.

De sobte, veig que en Joan es posa les mans a la cara, s’emociona i esclata a plorar. Des de la destrucció del celler, ara fa cinc anys, pràcticament no hi havia tornat.

Des del terreny de l’antic celler veiem un conjunt de cases elevades. Estan situades on hi havia hagut un castell templer, a sota del qual els Rendé tenien un corral. "El castell no va ser derruït per cap conflicte bèl·lic", em diu en Joan. "Ah, no?", faig. "No, els mateixos habitants del poble van «desmuntar-lo» per agafar-ne les pedres i fer una església neoclàssica, a finals del segle XIX. Ara enyoren el seu castell", diu, i afegeix: "I a la gran església no hi va pràcticament ningú –diu–. Els bàrbars van fer el mateix amb els grans monuments de la Roma clàssica". 

A la banda del riu que queda fora del poble hi ha, ben visible d’on som ara, el gran celler cooperatiu que va impulsar l’avi de Joan Rendé, Josep Maria Rendé i Ventosa, que va promoure i fundar una vintena de cooperatives agràries. Rendé i Ventosa va ser cap d’Acció Social Agrària durant la Mancomunitat de Catalunya. I corresponsal del Diccionari català-valencià-balear de mossèn Alcover i Francesc de Borja Moll. "A casa hi ha hagut sempre molta passió per la llengua", diu en Joan. "M’enerven els qui treballen amb la llengua i no en saben. T’imagines un serraller que no sabés fer anar la llima?", comenta. "Els textos de Joan Rendé tenen una secreta alegria", diu Carles Torner, escriptor i poeta, que ens acompanya. Torner ha estat director executiu del PEN Club Internacional, associació d’escriptors d’arreu del món que defensa els drets lingüístics i la llibertat dels escriptors. Joan Rendé també va tenir un paper clau en la reconstrucció del PEN Català. En Carles i en Joan rememoren les llargues xerrades que havien tingut anys enrere.

Actualment, en Joan resideix la meitat de l’any a Cabra del Camp (prop de l’Espluga de Francolí) i l’altra meitat de l’any a Barcelona, al barri del Poblenou. Quan l’acompanyem a casa, a Cabra del Camp, en Joan gira la vista, treu el braç per la finestra del cotxe i diu: "Aquesta casa del pi tan alt, la veieu? És Cal Torner. Segurament d’aquí va partir el teu besavi, Carles". Jacint Torner, traginer, va emigrar al barri barceloní de Sants, com es diu popularment, amb una mà al davant i una mà al darrere. I va prosperar.

Ens acomiadem d’en Joan i del magnífic paisatge de vinyes, oliveres i ametllers. "Aumetllers" i "auliveres", en diuen aquí la gent més gran. I marxem mentre ens ronda pel cap la darrera frase d’en Joan, que ens parla del tempo de la vida a pagès, si més no d’abans: "Es deia que les oliveres es plantaven per als nets, perquè triguen molt a donar fruit".