Ja fa uns quants anys Neil Postman va alertar que la infantesa s’extingia (La desaparició de la infantesa). Crec que el temps li ha acabat donant la raó. Sí, la infantesa ha desaparegut (o, en tot cas, s’ha escurçat molt). Si més no tal com la coneixíem fa unes dècades, quan el món dels nens i el dels adults estaven completament separats. És cert que fa una pila d’anys els infants feien "coses de grans", treballant al camp i a les fàbriques. Però rarament participaven en les converses ni encara menys en les activitats dels adults. Eren (la majoria) innocents. No entraven mai a l’habitació dels pares. Ni de nit ni de dia. La tecnologia hi té molt a veure, esclar, en aquesta evolució.

Hi penso després d’haver llegit Al llac, de Maria Barbal, protagonitzada per una nena que té ganes de ser gran i quedar-se amb els privilegis de la infantesa –un dilema que quasi tothom ha experimentat–. La novel·la està ambientada al pantà de Sant Antoni, al Pallars Jussà, a tocar de la capital de la comarca, Tremp. Aquest pantà ("el lago", en deia Maria Barbal quan el freqüentava, com deien la majoria de trempolins) té un especial significat per a aquesta escriptora perquè va aprendre-hi a nedar. En ple franquisme, l’època de la novel·la, la major part de la població de muntanya no sabia nedar, però els trempolins i els dels pobles del voltant del "lago" van trobar-hi el lloc ideal per aprendre "crowl", braça o fins i tot papallona. Sabien quins eren els millors llocs per practicar, i també allà on hi havia "temibles remolins que se t’emporten" (encara que no fos cert). No tot eren flors i violes al "lago". La Maria recorda alguns ensurts, com ara talls als peus provocats per vidres –si calia agafaven el vi del pícnic que duien i l’abocaven al tall per intentar desinfectar-lo–, o la dificultat de tornar: "D’adolescent, vaig pujar a una barqueta de rems amb una amiga. Vam passar-hi una bona estona, però el vent suau va tornar-se fort, i ens va allunyar del lloc on havíem deixat la roba i les bicicletes. Vam aconseguir arribar, amb molt d’esforç, a terra, però molt lluny del nostre lloc; ens van haver de venir a buscar". 

Avui hi ha qui es proposa travessar nedant el pantà sense conèixer bé les seves forces, i pateix molt per assolir el repte. No és el cas d’algunes amigues de la Maria, que als seus 70 anys el continuen travessant.

Al final de la novel·la Al llac s’explica que dos joves ben plantats construeixen una mena de rai. "Se l’havien construït amb una plataforma damunt de dos cilindres, que acabaven amb un con a cada extrem. Tot metàl·lic i pintat de gris. Collada al seu damunt hi havia una superfície feta amb llistons de fusta. Portaven rems". Una tarda d’un sol radiant, quan es troben al mig del llac, de cop se’ls fa tard, el sol es pon, fa vent i els costa molt tornar. Arriben quan ja és fosc. Barbal ficciona, doncs, el que li va succeir, en aquest cas amb una mena de rai (que sí que va existir).

Em planto amb la Maria Barbal a l’escenari d’Al llac. És un escenari que concentra molts dels seus records, des dels primers anys de vida fins als disset. Hem trobat unes pedres més o menys –potser hauria de dir menys que més– còmodes de la vora del pantà per seure-hi.

"El lago" era l’espai de trobada número u dels trempolins quan feia bo. Hi venien amb tren, fins a l’estació de Salàs de Pallars, i alguns amb bici, com feia la Maria de tant en tant. Solia ser sortida de tot un dia. Duien un cistell amb la manduca. "Ara hi ha qui hi ve una estoneta i torna. Des de Tremp, en un quart d’hora ets al pantà. Et banyes i tornes. En una hora ho tens tot fet", diu la Maria. Ara tot va més ràpid. "També s’hi pescava?", li pregunto. "Sí, però el peix del llac no era gaire apreciat", comenta.

La novel·la recorda hàbits que han caigut força. Cap banyista no s’atrevia a ficar-se a l’aigua si no havien passat un mínim de dues hores de l'últim àpat, per no exposar-se a un tall de digestió. Crec que ara en això es fan els ulls grossos, tot i que és recomanable perquè la digestió no és compatible amb bellugar-se per l’aigua freda.

La novel·la no parla del que van comportar les obres de soterrament del poble de Sant Miquel d’Aramunt i l’església romànica de Sant Antoni de Susterris. Es va fer una presa enorme, per fer electricitat. Les instal·lacions van entrar en funcionament el 1916. La seva construcció va trasbalsar Tremp i altres poblacions de la comarca. Milers de treballadors van allotjar-s’hi. A les obres, eren vigilats per capatassos a cavall i amb pistoles. L’afluència de tanta gent va suposar un augment de l’oferta cultural: excursionisme, balls de saló, teatre, cinema, i també joc i prostitució. Va costar Déu i ajut fer l’altíssima paret de formigó, que podria semblar un lloc "ideal" per als suïcides. Però no va ser així. En canvi, el canal situat a sota de Tremp, on l’aigua baixa ben freda a força velocitat, sí que ha estat "apreciat", tristament, per uns quants suïcides.

Al llac és una novel·la d’un llenguatge planer, però també ric. Barbal domina l’art de combinar paraules. "A casa hi havia molt d’amor pels llibres. El pare ens en llegia en veu alta", recorda la Maria, que passava força estones a la llibreria Bochaca, de Tremp.

Maria Barbal va escarrassar-se a aprendre a escriure bé el català. Explica que les seves primeres redaccions eren un niu de faltes. "Vaig estudiar filología románica hispánica, que no incloïa el català. Tan sols es feien algunes classes de català d’assistència voluntària –explica l’autora de Pedra de tartera, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes–. Soc d’aquesta generació perduda, en què el català era totalment menystingut. Aprendre’l implicava voluntat i esforç".