Queda poca cosa del teatre de la Colònia Vidal, un dels principals llocs de trobada dels que residien en aquesta fàbrica tèxtil del riu Llobregat. Tan sols unes llotges. I un botó a la paret de darrere d’una d’aquestes llotges. El meu amfitrió, el director del Museu de la Colònia Vidal, em pregunta si se m’acut la funció que tenia. En veure que no li responc de seguida, m’ho revela: "El mossèn el podia prémer per aturar immediatament l’actuació teatral, si veia una escena que no li agradava –m’explica–. I això que prèviament ja havia llegit el text de l’obra i n’havia censurat les parts «no aptes», segons el seu criteri", afegeix.

 Sobre la "vitalitat" de la religió temps enrere conversem amb Sílvia Alcàntara, autora d’Olor de Colònia, bestseller ambientat a la Colònia Vidal, on ella va viure –i treballar, des dels 14 fins als 20 anys–. Quan era nena –als anys cinquanta– actuava sovint en aquest teatre. Visitar-lo li porta uns records excel·lents. "El dia que es va deixar de fer teatre vaig tenir un disgust molt gros, molt gros", em diu.

Darrere del teatre hi ha un arbre genealògic gegantí de la família Vidal. El director del Museu de la Colònia, Jordi Vidal, de la nissaga dels que van fundar i dirigir aquesta gran fàbrica, em mostra el lloc de la branca on hi ha el seu nom. Repassant l’arbre hi trobo algun familiar meu (sí, estic emparentat amb els Vidal d’aquesta fàbrica). Em distreu veure "l’evolució" dels noms, els que han quedat desfasats i els que ara es posen: Alba, Mar, Teo, Isona... No hi falta Jan, el més posat a Catalunya actualment.

Si en una cursa l’arrencada és important, si en una regata els primers bords són essencials, en una novel·la ho són les primeres pàgines. Un inici amb un fet tràgic és un clàssic que sol funcionar. La Sílvia va estar temptada de començar la novel·la amb un accident que va produir-se quan era petita. Me l’explica amb detall. "Era una xafogosa nit d’estiu. La quitxalla ja fèiem vacances i els pares ens deixaven estar al carrer, jugant –recorda–. Va començar a sonar la sirena –la que feia llevar cada matí per anar a treballar–; sonava molt insistentment. Un treballador va venir corrents, ensangonat, dient «Auxili...! Auxili...! El tren! El tren!», tot plorant. De seguida va fer saber que el tren havia envestit el cotxe de línia que portava els treballadors. «Porteu mantes, porteu llençols...». Vaig córrer cap a la via del tren. El primer que vaig veure va ser una sabata. Una mica més enllà, una altra. I matalassos amb gent estirada, plorant, sanglotant. Una dona descalça se’m va acostar, mirant a terra: «La meva germana, la meva germana...», repetia. Jo tremolava, espantada, i em vaig abraçar a la primera persona que vaig trobar. No volia estar sola", explica. Hi va morir una noia, i hi va haver molts ferits. "Durant molt de temps, la dona descalça que buscava la seva germana se m’apareixia als somnis".

"Després de rumiar-m’ho molt, vaig descartar començar la novel·la amb aquest accident, per no ferir algun familiar", diu la Sílvia. Va optar per un incendi, un fet habitual a les colònies tèxtils. "Per sort, els anys que vaig viure a la colònia no n’hi va haver cap, d’incendi". "Els magatzems cremaven per tots quatre costats. Les finestres arrenglerades de la quadra dels telers també vomitaven foc. Per damunt de la xemeneia que volia foradar el cel, surava una fumera espessa i negra. La sirena sonava. No parava de sonar. A dalt a la Colònia el repic de campanes tocant a foc esmolava les teulades i feia sortir tothom al carrer. Mentrestant, la resclosa impassible deixava que l’aigua s’escolés mansa riu avall" (Olor de Colònia).

 Coincideixo avui amb fins a cinc grups que visiten aquesta colònia. Per això se sent força cops la sirena (que cada guia fa sonar). A la Sílvia li porta records de quan s’havia de llevar ben d’hora ben d’hora (sonava a quarts de cinc del matí!).

Entrem al museu, on hi ha la biblioteca i una recreació molt ben feta d’una aula escolar. Quan la Sílvia descobreix la Divina Comèdia, traduïda per Josep Maria de Sagarra, se li il·luminen els ulls. És una apassionada de Sagarra. L’aula transporta a l’instant al franquisme. No hi falta un crucifix, en un lloc preeminent, i una tarima de fusta –el professor havia d’estar més alt que els alumnes, per descomptat–. Llegeixo en un plafó de l’aula que era important inculcar als alumnes els valors del treball i l’obediència perquè en complir deu anys serien treballadors de la fàbrica. "Als deu anys!", exclamo. "Bé, això era a principis de segle XX, més endavant va ser als 14", matisa el Jordi. Li comento també que el verb inculcar el veig antigot, i em diu amb els ulls que hi està d’acord. 

 Jordi Vidal ens recorda l’important paper que hi va tenir el mestre Esteve Camprubí, a qui van donar la medalla Alfons X. A més de mestre, era compositor i poeta, i l’ànima de la vida cultural de la colònia. Em pregunto si els mestres tenien temps enrere més reconeixement que ara.

L’estètica de l’interior dels habitatges de la colònia –les parets folrades amb estampats de plantes– transporta també el visitant a l’època franquista. "Que hi hagués electricitat i aigua corrent era un miracle per a la gent que venia de pagès", remarca el Jordi quan som dins d’un habitatge. "A Cal Vidal hi havia un centenar i escaig d’habitatges. Hi vivien entre 500 i 700 persones", em diu. Ara ell resideix a la Colònia Viladomiu Nou.

 "Hi havia una habitació per generació. Calia un mínim de tres persones perquè una família pogués viure a la colònia", comenta la Sílvia, que va començar a escriure quan era àvia, mentre feia de cangur de les netes. Per publicar Olor de Colònia va fer tot un periple. Anava enviant l’original a les editorials i ningú li responia. "Quan el reclamava, i aconseguia que me’l retornessin, en força casos es notava que no havien obert el sobre. Fins que vaig tenir sort". El llibre està publicat a Edicions de 1984.

Tot seguit visitem els anomenats safareigs dels vius i els dels morts. "I per què aquesta separació?", pregunto. "La roba dels malalts i dels qui havien mort es rentava a part, per evitar contagis", m’explica el Jordi. És al safareig dels vius on, a la novel·la, una de les protagonistes perd la pastilla de sabó.

Anem finalment a les instal·lacions de la fàbrica tèxtil, situada a uns centenars de metres dels habitatges i dels serveis diversos, en una cota inferior. Era un avenç que la fàbrica estigués allunyada dels habitatges; així, no els arribava el soroll, el fum i altres inconvenients. Deixem a l’esquerra una alta xemeneia i entrem a la nau dels telers, que feien roba de la llar. Hi ha unes bales de cotó que van ser fetes per a l’attrezzo de la sèrie Olor de Colònia. I s’hi han quedat. Les dues turbines de la fàbrica encara funcionen. "Són rendibles –diu el Jordi–. Més que les visites!".