Quina meravella, la plaça de l’Església d’Horta de Sant Joan! És una plaça porticada, envoltada de cases de pedra, construïdes fa una pila de segles. Hi ha també l’Ajuntament i l’església, esclar, imponent, força gran per a les dimensions de la vila, d’estil gòtic, amb tres campanes arrenglerades.

Asseguts en un banc de pedra de la plaça, amb el periodista Toni Orensanz, conversem sobre els atractius d’aquest poble, fins fa poc essencialment agrari –l’economia en bona mesura depenia del gra–, que el turisme ha fet reviscolar: els darrers lustres ha guanyat visitants. Venen per circular amb bici per la magnífica via verda i també per redescobrir la petja que hi va deixar Picasso.

Orensanz ha escrit força reportatges sobre l’estada que va fer Pablo Picasso el 1909 a Horta de Sant Joan. Com més informació recollia, més s’adonava que en realitat el protagonisme de l’estada no el va tenir Picasso sinó la seva amant, Fernande Olivier, que l’acompanyava. És cert que Picasso ja començava a despuntar com a pintor. Ja havia realitzat Les senyoretes del carrer d’Avinyó i alguns marxants estaven pendents de la seva obra. Però la seva pintura no interessava la gent d’Horta. Allò que realment va causar sensació va ser la presència de la seva amant –casada anteriorment després d’haver-se quedat embarassada– en aquest poble tradicional, en què el carlisme havia sigut vigorós, la guerra civil va estar mal païda i les dones encara anaven molt tapades. Aquella parisenca guapa, refinada, que portava perfum, que sovint es despullava per a Picasso ja que feia de model... era la bomba!

Aquell estiu del 1909 va haver-hi un terratrèmol que es va notar força a la zona, també a Horta. "La commoció pel terratrèmol, però, no ens va ocupar gaire temps, entretinguts com estàvem tots plegats en coses més importants (on vas a parar!), com ara mirar-nos la Fernande a totes hores. La febrada, lluny de remetre, anava a més", escriu Toni Orensanz a L’estiu de l’amor, la novel·la inspirada en aquesta estada de Fernande Olivier i de Picasso a Horta de Sant Joan. La presència, doncs, de Fernande a Horta va ser un terratrèmol per a aquest llogarret de la Terra Alta. "La gent gran d’Horta recorda que, de nit, els van arribar a apedregar. Els llençaven pedres al balcó de la seva habitació de l’hostal perquè no estaven casats", m’explica el Toni.

"Picasso pintava obsessivament. Tot el dia. Aquí va fer una seixantena de quadres. Estilísticament, es trobava als inicis del cubisme geomètric. Treballava a les golfes d’aquesta casa –és una casa situada a la mateixa plaça, davant de l’església–. «Pintant així no et guanyaràs mai la vida», li deien. «En canvi, amb la fotografia sí» (duia càmera de fotos)". A alguns els obsequiava amb un dels seus dibuixets... i l’estripaven. Si l’haguessin guardat en un calaix!

Arrenquem una passejada, començant pel carrer Pablo Picasso. Probablement és el primer carrer del món que es va dedicar a Picasso. "Hem de divulgar la seva estada al poble", va proposar, en ple franquisme, un regidor de l’Ajuntament, el farmacèutic del poble. "Si no, la gent oblidarà que va estar aquí". Una comitiva es va desplaçar amb un Seat 600 a Canes per fer saber a Picasso que li havien dedicat un carrer i que l’havien nomenat fill adoptiu d’Horta (tenint en compte que Picasso era considerat un rojo comunista, té mèrit que ho fessin realitat). "Ho sento, Picasso no rep ningú", els va dir el majordom a la porta. Però tan bon punt van arribar a l’hotel on s’allotjaven van trobar un missatge a recepció: Picasso els volia rebre. Van passar tot un dia plegats. En un moment de la conversa, el pintor va prometre regalar obres seves si es feia un museu a Horta. Una promesa que no es va arribar a materialitzar. Al final, Jacqueline Picasso, la seva parella, va dir al majordom: "Feia molt de temps que no veia tan content Picasso!". I va afegir: "Però ha quedat molt estranyat que anessin ben vestits". En aquella època els homes d’Horta portaven mocador al cap i faixa. S’havien mudat per a l’ocasió.

En un punt en què guanyem vista veiem la muntanya de Santa Bàrbara. És un cimet força punxegut que té a la falda un bonic convent. És un dels motius que més va pintar Picasso. Fins i tot va pintar el cap de Fernande i aquesta muntanya superposant-se.

En un rètol llegeixo "Antiga presó d’Orta". "Sense h?", dic en veu alta. El Toni m’explica que hi ha una colla de gent que vol recuperar aquesta grafia, ja que temps enrere s’escrivia "Orta de Sant Joan". "Per cert, ¿saps que Picasso parlava d’Horta d’Ebre, perquè les cartes no anessin al barri d’Horta de Barcelona?", em diu.

Acabem la visita al Centre Picasso d’Horta, que rememora aquesta estada de Picasso –en realitat, va fer dues estades a Horta: la primera, el 1898, la segona, la que és objecte de la novel·la, el 1909–. En aquest espai hi ha una bona mostra d’escenes de la vida rural realitzades per Picasso no només durant, sinó també després de les seves estades. El genial pintor va quedar tan impactat per aquest paisatge –d’una orografia que té alguna cosa de cubista– que va continuar pintant-lo a quilòmetres de distància, sense necessitat de veure’l.