De petit en Vicenç Pagès Jordà pujava al castell de Sant Ferran de Figueres, la seva ciutat, per recollir casquets de bala. De jove va continuar pujant-hi: era un dels principals espais de lleure de bona part dels figuerencs (continua sent-ho: el camí que ressegueix tot el perímetre del castell per fora se’l coneix popularment com la ruta del colesterol, és a dir, s’hi camina per fer salut). A finals de la dècada de 1980 en Vicenç va tenir «la sort» de fer el servei militar a casa, al castell de Sant Ferran. Allà va coincidir amb l’exmilitar Antonio Tejero. Bé, cadascú tenia la seva missió: en Vicenç complia el deure d’ «aprendre a defensar la pàtria» i Tejero complia condemna per haver perpetrat el cop d’estat, frustrat, el 23 de febrer del 1981. M’imagino en Vicenç jugant a cartes els vespres en una de les sales del castell. I també m’imagino Tejero jugant-hi, no pas amb en Vicenç. Amb els qui el vigilaven? No és descartable que amb tants anys la vigilància es relaxés...

Dissenyada per l’enginyer militar Juan Martín Zermeño, el castell de Figueres és una fortalesa baluradada de grans dimensions. Vicenç Pagès Jordà va narrar la seva grandària: “L’enormitat del castell de Sant Ferran remet a les llegendes de Marco Polo o de les mil i una nits. Separat de l’exterior per muralles de tretze metres d’altura, té una superfície total de centenars de milers de metres quadrats. Quan va ser construït, disposava de set forns que permetien elaborar dotze mil racions de pa diàries. Els magatzems podien alimentar vint mil persones durant dos anys”. Aquest és un fragment d’ “Els jugadors de whist”, de Pagès Jordà, una de les seves novel·les més ambicioses i exitoses, publicada el 2009.

El whist és un joc de cartes que va néixer al segle XVIII i que va evolucionar i es va convertir en el bridge. Hi juga Phileas Fogg a La volta al món en 80 dies i personatges de Jane Austen, Charles Dickens i Joseph Conrad.

Qui sap si també hi jugava, en Vicenç, al whist, a les hores perdudes dins dels murs del castell. “En Vicenç era joganer, li agradava jugar a la botifarra i als escacs”, recorda la Camil·la Massot, parella d’en Vicenç. «No hi ha dubte que li agradava també jugar amb el llenguatge», afegeixo jo.

Figueres és territori de jocs (i de joguets!); hi ha el Museu del Joguet de Catalunya; situat a la Casa Albert Terrades (segle XVIII), ben a prop del Teatre-Museu Dalí. Per cert, a “Els jugadors de whist” la figura de Dalí no hi és gaire present. “En Vicenç admirava el Dalí escriptor, tot i que constatava que era més conegut per la seva faceta de pintor», diu la Camil·la. «De Vida secreta de Salvador Dalí deia que era el seu millor llibre».

Amb l’excepció d’aquesta obra de Dalí, abans d’ «Els jugadors de whist», Figueres era pràcticament un territori literàriament verge. «En Vicenç va demostrar que era possible convertir l’esquifida Figueres en un escenari normalíssim per a la gran literatura. La seva proesa artística hauria de ser un estímul per als escriptors figuerencs d’avui, de demà i de demà passat», diu en Sebastià Roig, guionista de còmics, que va ser bon amic de l’escriptor que va morir ara fa dos anys, que també m’acompanya.

Tots tres som a la Rambla de Figueres. “Abans molts figuerencs venien a la Rambla a «avorrir-se». O a veure els personatges habituals, alguns d’allò més estrafolaris”, comenta en Sebastià.

Sortosament, a la Rambla s’han conservat uns quants edificis modernistes. El principal autor és l’arquitecte figuerenc Josep Azemar.

És llàstima que hagi desaparegut l’edifici de la Cambra Agrícola, també de Josep Azemar, que es trobava al capdavall de la Rambla. «L’edifici substitut, el Museu de l’Empordà, que es va fer al principi del franquisme, és horripilant», opina en Sebastià.

Iniciem la ruta per la Figueres d’ “Els jugadors de whist” per l’anomenat “carrer dels genis». És el carrer de Narcís Monturiol: hi van néixer l’inventor del submarí, Narcís Monturiol, el pintor Salvador Dalí -des de fa poc es pot visitar la casa natal- i el poeta i escriptor Carles Fages de Climent; a més hi residia el farmacèutic Alexandre Deulofeu.

Tot passant per l’antic escorxador -un altre edifici modernista de Josep Azemar-, que ara acull l’Oficina de Turisme, arribem fins a la Plaça Josep Tarradellas, que es va fer l’any 1936 amb motiu del cobriment d’una riera que creua la ciutat d’oest a est. A l’època de joventut d’en Vicenç era quasi els afores de Figueres, i ara és clarament dins de la ciutat. A la plaça hi ha un monument dedicat al pare de la sardana, Pep Ventura. Un altre figuerenc il·lustre!

La nostra ruta inclou unes quantes places i unes quantes faltes -“Entreu per l’altre porta”, llegeixo en un dels comerços-, i esclar, l’escola on va estudiar en Vicenç, l’Institut Ramon Muntaner, que continua activa al mateix edifici neoclàssic. En canvi, molts espais de lleure de l’època de la seva joventut han tancat. És el cas del cinema Las Vegas i de la discoteca Charly. Aquesta disco era la preferida pels pares. Que contents estaven que els seus fills no anessin a la costa!

Pagès Jordà va posar Figueres al mapa literari català. Quan va anar a estudiar a Barcelona és quan va despertar-li l’orgull de ser de Figueres. “Fins als disset anys pràcticament no vaig sortir de Figueres. Viure a Figueres em semblava una cosa natural. Ni era motiu d’orgull, ni em sabia greu. Els de Figueres érem els normals”, va dir fa uns anys al pregó de les Fires i Festes de la Santa Creu de Figueres. “Però llavors vaig anar a estudiar a Barcelona. Això va suposar un gran canvi, perquè allà els barcelonins eren els normals, i jo era l’estrany. Jo era l’altre. El més curiós de tot és que, encara que a Figueres no suportàvem els de Barcelona, a Barcelona ser de Figueres es considerava de bon gust. Ser de Figueres quedava bé. Hi havia gent que, quan sabien que jo era de Figueres, em convidaven a un tallat o em regalaven tabac. Després vaig aprendre que hi havia una cosa que encara era millor que ser de Figueres, i era ser de l’Empordà. Si deia a algú “Soc de l’Empordà”, encara que no el conegués de res, de seguida em convidava a dinar o a dormir”.