Conec una persona a qui no li agrada el formatge. No en pren mai. En conec una a qui no li agrada l’ou. Ni truites, ni ous remenats ni ferrats. I una –de la família– que detesta la xocolata. Són rara avis. Care Santos no coneix ningú a qui no li agradi la xocolata, i em treu una frase que li va dir un xocolater:  "Nou de cada deu persones diuen que els agrada la xocolata... i la desena menteix". Conversem animadament del que passa en algunes cases, en què la mare o el pare posen la xocolata al prestatge més alt de l’armari de la cuina perquè la criatura no la trobi (i de les cases en què la parella l’amaga en llocs més difícils). "Quan m’ensopeixo, la xocolata m’anima. M’agrada tota, menys la blanca", assegura Santos. Passegem pel barri del Born, un dels principals escenaris de la seva novel·la Desig de xocolata, que versa sobre una xocolatera –no la persona que fa xocolata, sinó el recipient– feta de porcellana. La història dels objectes –no precisament luxosos– és una constant en l’obra de Care Santos. 

"Tinc records meravellosos de quan vaig viure al Born. Continua sent el meu barri, encara que ara visqui a Mataró. M’agradava veure passar les gavines sobre la lluerna de casa", em diu Santos quan som al carrer Montcada, probablement el carrer de Barcelona que té una concentració més alta de centres culturals. Tot seguit, Santos, que es coneix el barri com el palmell de la mà, em proposa un recorregut laberíntic per carrers estrets, només de vianants, amb noms d’oficis que han desaparegut. Passem pel carrer Espaseria, que surt força a la novel·la. "És tan estret i tan llarg que sembla una espasa", diu Santos, de qui brollen imatges literàries amb una facilitat extraordinària.

Desig de xocolata va ser publicada fa uns anys. Va obtenir el Premi Ramon Llull el 2014. Care Santos té el llibre al cap, malgrat que està treballant en altres històries. Ara està escrivint sobre la història d’amor dels seus pares. "Ell era de Sevilla i ella de Mataró, i es van conèixer d’una manera estrafolària, per correspondència. És una història bonica i emocionant", explica. "Com a matèria primera tinc les 1.500 pàgines de cartes que el pare va escriure a la mare abans de deixar-ho tot per ella. Ella també tenia cartes, però en un atac de pudor les va llençar", m’explica. "És una història molt ficcionable. De vegades les millors històries les tens a casa, i les aprens a valorar amb els anys".

Caminem ben a poc a poc, tot i que ella, quan vivia al Born, solia anar ben ràpid pel barri. Sempre amb presses. Rodegem Santa Maria del Mar, "aquell gran vaixell de pedra amarrat a la vida de tot un barri" (Desig de xocolata), passant pel Fossar de les Moreres i obrint-nos pas entre una glopada de turistes orientals, alguns dels quals duen paraigua (quina mania, la de substituir el para-sol pel paraigua!). "A mi els turistes no em molesten", em sorprèn que diu Santos, amb una expressió a la cara que denota que és conscient que va contra el corrent de l’opinió general dels autòctons. Ens toca esquivar una altra glopada de turistes –en aquest cas, crec que de nacionalitats molt diverses– i tot d’una tinc la sensació que anem contra corrent. 

 "Jo estava treballant en la novel·la L’aire que respires i se’m va aparèixer informació d’un barceloní que va inventar una màquina per fer xocolata", m’explica. "Però què vols dir concretament amb «fer xocolata»?", li pregunto. "Sí, Fernandes (en realitat es deia Fernández de cognom, el nom m’ha estat impossible de saber) va crear un giny mecànic que triturava la fava de cacau i en treia una mica la mantega, amb la qual cosa quedava una xocolata més o menys sòlida", m’explica. "Tingues en compte que tot això passa al segle XVIII, encara a l’era de la preelectricitat".

Abans que existís aquesta màquina, els adroguers, que van assumir la comercialització de la xocolata, anaven per les cases dels rics –els que es podien pagar el caprici de prendre xocolata– i molien la fava del cacau a casa seva. La màquina de Fernandes va ser revolucionària i molt apreciada, en un moment en què la xocolata es va posar molt de moda. "Van venir fins i tot de París i de Londres per conèixer aquesta màquina", explica Santos, que es va documentar a consciència per fer la novel·la, explorant a fons les hemeroteques de l’època, a més de nombrosos arxius, i va entrevistar xocolaters i químics especialitzats en cristal·lització de la mantega de cacau.

Enfilem cap al carrer Ample. Venint dels carrerons del Born sí que és ample, i tant! El seu nom tenia tot el sentit del món quan va fer-se, calculant que hi poguessin passar dos carros. Santos em du fins a una casa amb una gran balconada del carrer Ample. M’explica que se la va apropiar un general francès que va venir a Barcelona amb la seva amant napolitana, una meuca que sovint sortia al balcó amb vestits de colors llampants, ben escotats. Dotzenes d’homes es reunien al carrer esperant veure-la sortir.

Ens aturem davant del Liceu, on Desig de xocolata s’atura un munt de pàgines. La novel·la recorda que fins unes dècades enrere assistir al Liceu era un acte social imprescindible de la burgesia barcelonina (i encara més tenir-hi una llotja): "–Abans em vendré la casa que la llotja del Liceu!" (Desig de xocolata).

Més que en l’arquitectura del Liceu, que ja ha estat a bastament literaturitzada, Care Santos s’entreté en la música que hi sona: "La melodia a estones és dolça com una cançó de bressol, i et sembla que et gronxa els records que aquesta nit tens a flor de pell. Tot d’una, les cordes bramen i els timbals piquen i és com si l’obertura de l’obra et renyés per alguna cosa terrible que no saps que has fet. I la música et dispara els batecs del cor d’una manera que no sabies que podia passar i és una sensació plaent que desconeixes, això d’emocionar-te tant sense saber per què" (Desig de xocolata).