Avui no es coneix gaire l’artista Maties Palau Ferré (1921-2000), i això que unes dècades enrere va tenir força reconeixement. Va triomfar a Barcelona, Madrid, París, Londres i Nova York. Els que saben qui és el coneixen sobretot per una trista història que va protagonitzar que cal explicar amb detall. Vivia i pintava tranquil·lament al seu poble, Montblanc. Un promotor urbanístic, admirador dels seus olis acolorits, li va proposar que comprés dues cases amb terreny a Reus, a canvi d’obra seva. A Palau Ferré, que no tenia ni cotxe, no li calia cap casa a Reus, però va accedir-hi, afalagat. Va signar un contracte, sembla que sense llegir-lo. La lletra petita estipulava que a l’artista li descomptaven 10.000 pessetes del preu de les cases per cada metre quadrat d'obra seva que lliurava. Palau Ferré li va anar lliurant quadres... Però costava molt de pagar-ho tot d’aquella manera, fent servir l’art com a moneda. I a més, l’artista cada cop era més cotitzat. Alguns li suggerien que fes grans quadres de qualsevol manera. O fins i tot amb un material que s’autodestruís. Palau Ferré se sentia enganyat. I l’acusaven d’ingenu. "–Jo, d’ell, em passaria a la pintura abstracta i avall va", diu un dels personatges de La dona més pintada, la darrera novel·la de Màrius Serra, basada en aquests fets, que reflexiona sobre el valor de l’art. Per escriure el llibre, l’escriptor ha entrevistat descendents de l’empresari i de l’artista, i ha aconseguit reunir-los en una de les presentacions.

El pagament s’eternitzava... i les dues parts van acabar enfrontades. El cas va acabar als tribunals. Fins al Tribunal Suprem. L’artista va perdre. I va complir la sentència. Finalment, va pintar quadres molt grossos, un dels quals d’una noia d’ulls grossos i ametllats –un dels motius principals de Palau Ferré–, que omple la portada de la novel·la La dona més pintada. És un quadre enorme, que ara es troba al Museu de Reus. Però Palau Ferré, consternat, va decidir cremar els seus quadres. Ho va fer durant deu anys. "Era la seva manera de reivindicar els drets dels artistes", diu Francesc Marco-Palau, renebot de Palau Ferré i divulgador de la seva obra. "Ho feia com a acte de protesta, de ràbia, d’impotència", reflexiona Màrius Serra, que explica, a tall d’anècdota, que als Estats Units van arribar a proposar-li d'exposar cendres dels seus olis.

Serra escriu com qui respira, amb una facilitat extraordinària. De jove va estar temptat de dedicar-se a la música, però finalment va guanyar la literatura (i l’enigmística: continua fent des de fa molts anys l’Enigmàrius a Catalunya Ràdio i els mots encreuats a La Vanguardia). Per això em sorprèn quan em diu que aquesta obra, la seva darrera novel·la, certament ambiciosa, li ha costat Déu i ajut. Diu que va arribar a trobar-se bloquejat i que va intentar escriure-la com si fos una obra de teatre.

 "Aquesta història va generar molt de rebombori a la seva època", diu Serra. I apunta un altre element interessant: "Va guanyar el promotor, però Palau Ferré va ser el guanyador moral". Davant l’opinió pública, el promotor va quedar com el dolent.

Som al Museu d’Art Palau Ferré, situat al cor de Montblanc. És la casa familiar de l’artista, que data de l’Edat Mitjana i conserva uns arcs i unes parets de pedra a la planta baixa, i ara acull una selecció de la seva obra: pintura, ceràmica i escultura. M'encanten els dibuixos d'un sol traç, de la darrera etapa de l'artista, que hi ha exposats.

Màrius Serra i Francesc Marco-Palau m’acompanyen a l’antic taller de l’artista, situat als afores. És aquí on tenia la llar de foc on cremava els quadres.

Travessem el riu Francolí per un pont medieval, restaurat després dels forts aiguats que hi va haver l’any 2019. Hi ha una ratlla que marca on va arribar l’aigua. Quasi a dalt de tot del pont! "Palau Ferré va pintar aquest pont diverses vegades, tot i que ell no pintava au plein air, com sí que feien els impressionistes francesos, amb cavallet", remarca Marco-Palau.

Continuem la passejada pel Montblanc emmurallat. Va ser el rei Pere III el Cerimoniós, qui, al segle XIV, arran de la guerra que l’enfrontava amb el regne de Castella, l’anomenada Guerra dels Dos Peres, va fer construir les muralles. Aleshores Montblanc tenia quatre portals. Amb els anys s’hi han obert molts més accessos. També veig vestigis històrics més recents, com el nom de Montblanc enriquit amb una h: "Ayuntamiento de Montblanch. Alcantarillado".

Visitem diferents edificis religiosos que Palau Ferré va pintar: el convent i el santuari de la Serra (segle XIII), que diuen que va ser fundat per la princesa grega Irene de Làscaris, i el convent de Sant Francesc, del mateix segle, ara dessacralitzat, que durant la postguerra va ser fàbrica d’alcohol. I acabem la visita a l’església gòtica de Santa Maria Major. "Veus aquestes escultures de la façana?", em diu Marco-Palau. "Doncs són d’un Palau, avantpassat de Palau Ferré". I tot seguit m’explica que el pare de Palau Ferré va aconseguir salvar durant la Guerra Civil aquesta església, la principal de Montblanc, quan volia ser incendiada per un escamot d’exaltats. El trasbals de la guerra va afectar molt el pare de l’artista, que va morir llavors.