El mercat de Balaguer, que se celebra cada dissabte a la plaça del Mercadal, no és un mercat qualsevol. És equiparable al de Vic, que també ocupa la plaça principal del poble, també porticada, i s’omple completament. És un dels grans mercats de les Terres de Ponent. Només per això val la pena anar-hi. Però avui he vingut per seguir les traces de Teresa Pàmies, autora d’Una noia i un soldat, una novel·la que ha estat descoberta fa poc. Publicada per primer cop el 2023, posa de manifest que la guerra tot ho esguerra, també l’amor. És una love story que –continuant amb l’anglès– no té happy ending. L’acció transcorre a Barcelona, però Balaguer hi apareix constantment.

"Jo vaig estimar un noi que es deia Ton. Va morir el dia dels seus vint anys en un hospital de sang a Solsona. La guerra no era encara acabada, però ja l’havíem perduda". Així comença Una noia i un soldat, narració tirant a autobiogràfica, de quan Teresa Pàmies "feia la guerra" des de l’Hotel Colón, situat a la plaça de Catalunya de Barcelona. "És la primera novel·la que aborda la Guerra Civil des dels ulls d’una militant-combatent. Es desenvolupa durant unes quantes hores d’un dia de guerra, amb el rerefons de les divergències en el bàndol republicà i dels Fets de Maig del 1937", explica Montserrat Bacardí, catedràtica de la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona, que em fa de guia per Balaguer. Bacardí és autora de La veritat literària de Teresa Pàmies i ha coordinat el Diccionari de la traducció catalana.

És des dels altaveus de la plaça del Mercadal des d’on la gent de Balaguer va tenir notícia, a través de Ràdio Barcelona, de l’esclat de la guerra. En aquesta plaça el pare de la Teresa hi tenia una oficina minúscula on ella va aprendre a escriure a màquina. El pare solia fer-hi mítings, venia premsa comunista... "Era un pagès sense terra, es guanyava la vida com podia. Va muntar una empresa de transport, El Ràpid", m’explica la Montserrat. Era Lo roig de Balaguer, que predicava al desert, esclar, en una societat rural i eminentment conservadora, que havia vist poc món, ni el propi país (eren molts, els que no havien vist el mar). Fundador del Bloc Obrer i Camperol (BOC), va transmetre el virus de la política activa a tota la família, sobretot als dos fills grans, la Teresa i el Josep, que el seguien en actes de propaganda, mítings, recaptes... Anava als prostíbuls a dir a les prostitutes –les dels rics (joves) i les dels pobres (més grans)– que s’havien d’alliberar.

Comencem una caminada que ens du fins a la plaça del Pou, on hi havia l’escola on va anar la Teresa fins als 11 anys. Ella parlava molt bé de doña Encarnación, una mestra rígida, vocacional, "de les d’abans". Després va aprendre l’ofici de modista. Les principals clientes eren les prostitutes. Ai, aquesta doble moral... 

Al carrer del Pintor Borràs hi ha la casa natal de Teresa Pàmies, un edifici estret i alt. Els pares eren grans aficionats a la lectura. Eren els únics de la família que dormien en un llit. Els fills, en màrfegues. No hi havia lavabo sinó comuna. Els Pàmies eren una família molt pobra. La Teresa, la gran de quatre germans, explicava que pujava l’escala de pressa per no veure ni sentir les rates.

A tocar de la casa natal de Teresa Pàmies hi ha un bonic trompe-l’oeil d’aquesta escriptora fet per Oriol Arumí: hi apareix dreta, al balcó, llegint un llibre, que recolza a la barana. No és l’únic trompe-l’oeil de la capital de la comarca de la Noguera. Resseguiu els carrers i les places del nucli antic i en trobareu un altre de ben bonic.

I unes desenes de metres més enllà de la casa de Teresa Pàmies hi ha algunes restes de l’església de Sant Salvador, una antiga mesquita convertida en església al segle XII i derruïda a l’inici de la Guerra Civil. Teresa Pàmies va fer-hi la primera comunió; el pare no va assistir-hi, però no s’hi va oposar.

 "No trepitgis l'església mai més!", va dir el capellà a la mare de Teresa Pàmies després de la guerra, a causa de les idees del seu marit. Aleshores la mare vivia de la caritat dels veïns, que li deixaven collir olives, fer la verema... de nit. Un diumenge a la tarda, la mare va morir ofegada al riu: no se sap si hi va caure o si es va suïcidar –cosa improbable, sent ultracatòlica.

El riu Segre és fonamental en la infantesa de la Teresa. A casa no tenia joguines. Per això evoca sovint el riu i el castell. Eren els seus espais d’esbarjo i de llibertat. Feia arracades, anells... amb vímet, herbes, troncs... "Anem al castell?", em proposa la Montserrat. En deu minuts hi som, després de fer una pujada considerable.

Del castell de Balaguer, conegut com a Castell Formós, en queda ben poca cosa. Va ser destruït a principis del segle XV arran de la guerra entre Jaume II, comte d’Urgell, i Ferran d’Antequera. Tot pujant intercanviem quatre paraules: el cos està concentrat en l’ascens."El títol d’Una noia i un soldat ve de la cançó tradicional «Baixant de la font del gat, una noia, una noia...», oi?", pregunto a la Montserrat. "Sí, sí", em respon.

Des d’aquí dalt tenim una bona panoràmica de Balaguer. Es veu un cert desgavell arquitectònic. Hi ha força blocs d’edificis alts. Balaguer ha rebut moltes onades d’immigració, des d’abans de la Guerra Civil. Veiem una alta xemeneia, que formava part de la fàbrica paperera comandada per Josep Maria de Porcioles, alcalde de Barcelona, que havia estat notari de Balaguer. El pare de Teresa Pàmies va demanar-li que intercedís per poder tornar de l’exili. Porcioles va respondre-li la carta, sense mullar-se: "He pres bona nota i em faig càrrec de les vostres manifestacions. No dubto que el retorn a casa és avui la vostra constant preocupació; estimo els vostres desigs ben naturals i no cal que us digui com voldria que els poguéssiu assolir ben aviat".

A la baixada les paraules broten a base de bé. "Els meus germans grans havien llegit Testament a Praga quan va aparèixer i en parlaven molt. Un estiu vaig llegir els cinquanta llibres de Teresa Pàmies, l’un rere l’altre, sense parar. La seva prosa és planera, col·loquial, d’una gran riquesa d’expressions. Té el do de la llengua. I escrivia de pressa! Esclar, també s’havia d’ocupar de les «coses de casa»", diu Bacardí. I tot seguit m’explica com va trobar Una noia i un soldat a l’Archivo General de la Administración, a Alcalá de Henares. "Vaig descobrir la novel·la al revisar els expedients de totes les seves obres, que són molt gruixuts, perquè la majoria van ser molt censurades. Era un manuscrit complet, ple de ratllades de dos censors diferents, amb marques vermelles i blaves. Des de la perspectiva del règim, Una noia i un soldat agredia el dogma, la moral, l’Església i els eclesiàstics, i el règim (no persones concretes). Era la primera obra que Pàmies escrivia després d'haver tornat de l’exili, i no tenia presa la mida de la censura. Per obtenir-ne una còpia –l’única que es conserva–, vaig haver d’esperar un any", m’explica.

Quina sort que s’hagi pogut publicar Una noia i un soldat! És un inèdit de gran valor de Teresa Pàmies. I quina pena que el gruix de l’obra de Teresa Pàmies estigui actualment descatalogat! "Era una comunista de pedra picada. Volia construir un món més just i igualitari. Com és que els partits d'esquerres no la reivindiquen?", es pregunta Bacardí.